Quan vaig entrar dins el Reclutament per formar part dels Fills de la Desolació, m’imaginava salvant a centenars de persones, als meus amics, a la meva família… Ara, cada cop dubto més que pugui salvar-me, ni tan sols de mi mateixa.

Tenc sis anys. M’amago amb els pares dins la banyera quan dues bombes destrossen la casa. La primera explota. Tot s’ensorra. Caem entre runes i pols. Jo quedo prop de la segona bomba, encara intacta.

El pare ho veu. Corre cap a mi, mentre la mare queda atrapada sota bigues. Sona un clic. M’empeny amb força just quan la bomba esclata.

L’habitació s'encén com el naixement d’una estrella. La llum ho devora tot. I abans que m’enlluerni del tot... obro els ulls.

Ja no som allà. Miro al voltant. Infermeres. Llits plens de ferits. Em miro la panxa: està cosida com un botó a una camisa.

—T’has despertat — diu una veu coneguda.

Eduld seu a prop, el cos tens, els ulls cansats. Una infermera m’ha d’agafar perquè quasi caic del llit. Sense dir res, em passo la mà per la ferida. No és només un tall, és tota una cesària. Un buit. Un crit silenciat. Alço els ulls cap a Eduld i la infermera. No s’atreveixen a mirar-me. I llavors, una vall de llàgrimes… Ell em retorna el ganivet del meu padrí, encara amb sang seca, i el collar de la verge del meu pare, intacte.

Tres dies i tres nits m’enfonso sota els llençols. Ja sense llàgrimes per vessar, m’arrossego de nou cap als entrenaments. Necessito distreure la ment, ofegar-ho tot. Tots em miren malament. O amb llàstima. O amb les dues alhora. Tots saben que vaig fugir, que hauria d’estar penjada pel coll. Però també saben pel que he passat. Quelcom és clar. He après la lliçó. La realitat no és com me l’imaginava. Es tracta de matar o morir, i no faig comptes seguir essent la víctima.

La pujada al turó de Currahee era una de les proves més dures. Només els més forts i àgils arribarien d’una peça. Creuar més de 250 metres d’un llac gelat, descalços, a temperatures d’hivern. Escalar per camins on un xiuxiueig massa fort podria fer caure tones de neu damunt teu.

La primera petjada sobre el gel és com mil agulles a la pell. La resta comença a córrer. Jo també.

La boira ho difumina tot. No veig res, només una silueta borrosa davant meu. La segueixo. La segueixo sense pensar. Però un so sec, com d’una branca trencant-se, em fa bufar. Davant meu, una figura es desploma. És la Dàlia. Està a terra, amb un peu torçat en una direcció impossible.

El meu cos vacil·la, només un segon. Una fracció de segon.

—Mira... — la seva veu tremola, perduda entre la boira i el fred.

I jo avanço. La trepitjo amb un bot pesat, sento com el seu cos s’enfonsa sota el meu pes. El crit de dolor es perd en la nit.

Els peus sagnants. La pell blanca com la neu. I, finalment, el cim del turó. No miro enrere. Ja no som aquella Mira, som MB-1024.

En tornar, Elira i Pau em donen l’enhorabona per haver arribat viva a Currahee, i em diuen que aprofiti per descansar, que demà iniciava una ofensiva contra la coalició de feus enemics, amb el gran feu gallec-castellanolleonès de Lord Froilà al capdavant, amb la seva gosseta, Lady Arlen. Al seu feu balear-valencià no li queden ja quasi recursos, només s’alia amb ell perquè no sap governar un tros de terra eixuta tota sola.

Una batalla frontal provocarà molts de morts. Els Fills de la Desolació som bons soldats, però les tropes Froilans són massa nombroses.

Des de primera hora, ens establim a una llarga i infinita trinxera, humida i pudent, entre dues “terres de ningú”, el queda de Madrid i Saragossa, si és que quelcom queda. Veig alguns altres soldats. Alguns del feu basc, del navarrenc. També hi havia un francès i un alemany, un poc lluny de la seva terra. Aquí només compta qui mata millor. Si m’ajuden, benvinguts.

Em trobava menjant un poc de sopa, mentre xerrava amb Amàlia, MB-1023 quan començo a sentir dos oficials navarresos parlar sobre els enemics. Que si Froilà era un gran estrateg, astut i malvat. Que si Arlen és jove i miserable per aliar-se amb un llop que cerca menjar, referint-se a Froilà, soldats del qual tenen el símbol del llop. Segons diuen, només lluiten per terra i honor, sense pietat, "un llop famolenc no té pietat", i que el seu exèrcit és incomptable. Que si aconsegueixes matar-ne un, dos més el reemplaçarien. Que si es rendeixen i tornen al feu, els matarien. No crec ni que Arlen vulgui tan sols estar prop d’ell, si aquests de rumors són la meitat de certs del que pareix.

I quan intentava descansar, se sent una trompeta que romp amb el silenci

Tarara!; tararà!; tararí!; tururut!; tururut!; tururut!

—S’acosten! — crida un soldat basc, apuntant al no -res amb l’escopeta.

Carrego el subfusell i em llanço cap a la meva posició, omplint-me el cul de fang i pols. Observo l’horitzó. No hi ha res. Silenci. Només tinc un carregador de l’arma, així que cada bala val or, després haurem de tornar a les fletxes i ganivets voladors.

El silenci es torna a rompre quan Pau, MB -1016, qui té un fusell de tirador, dispara un tret a uns arbres que no es trobaven massa enfora. Tots pensam que s’ha tornat boig, que ha desaprofitat munició i revelat la nostra posició. I el silenci es romp per darrer pic quan tres segons després del tret es comencen a sentir branques rompent-se. Des de la copa d’un pi un cos cau sec a terra. En veure-ho, la naturalesa cobra vida, i més trets comencen a ressonar, aquest pic cap a nosaltres. Els arbustos tenen fusells i els arbres arcs i fletxes. De les fulles del terra desenes de figures amb armadures lleugeres i armes llestes s’aixequen. S’havien camuflat des de feia temps, i ara ataquen.

Haurien pogut fer-ho abans, quelcom era estrany. Els enemics es podien comptar amb els dits de les mans, no com els milers que deien els rumors. I a poc a poc queien, ja que venien corrent de front sense, com si tornar a casa vius fos pitjor destí que la mort. Únicament gasto dues bales, que fereixen a dos Froilans respectivament. I abans d’adonar-nos, ja estaven retrocedint cap als arbres una altre cop. Ja celebràvem, rient dels rumors.

I que innocents que som. Quan retorno l’atenció a les trinxeres, esclata l’infern. Una fletxa travessa el crani de l’alemany Els seus ulls s’apaguen a l’instant, mentre el seu cos cau pesadament contra el fang. De la ferida, un filet de sang negra regalima, barrejant-se amb l’aigua bruta de la trinxera. Uns altres cincs soldats cauen a l’instant per trets o fletxes.

—Per darrer…! — amolla un català abans que un tomahawk se li clavi al clotell.

Tota la nostra atenció se centra en el centenar de figures negres que apareixen per la rereguarda, que s’acostaven corrent destral en mà. El carregador ja es buida i no n’havia matat ni a quatre. Una veu familiar se sent, quan el comandant Bertran de Montclar ens crida desesperat que tornem als túnels de la trinxera per preparar la retirada. Trepitjant els cossos inerts dels navarresos, aconsegueixo entrar dins el sistema de túnels darrere el Pau. La carrera no dura massa però. En una corba, un Froilà apareix de sobte, empenyent a Pau contra la paret mentre l’apunyala al coll i al costat del ronyó dret. El soroll dels seus ossos trencant-se ressona amb l’eco del túnel, i les parets es pinten de vermell carmesí.

Intento treure el ganivet del padrí, un altre Froilà m'estrangula el coll amb fil de pescar reforçat. Quan noto que l’aire se'm buida, dos trets ensordidors se senten dins el túnel, i els soldats cauen. Ofegant una arcada, m’aparto els cossos i aixeco la vista. Eduld està dret davant meu, amb el fusell fumejant. Té la respiració tranquil·la. Massa tranquil·la.

—Com és possible que hagin entrat!? — crit, encara amb el cor accelerat.

Eduld m’observa, com si volgués dir alguna cosa, però després sacseja el cap.

—No és moment per pensar en això, ves-te’n d’aquí!

Hi ha alguna cosa en la seva veu. Quelcom que no sé identificar. Però fujo, perquè no tinc temps per dubtar.

Els túnels són un infern. Crits, passos, l’olor metàl·lica de la sang barrejada amb la pols. En Pau s’ofega amb la mateixa sang i jo l’arrossego per la túnica fins a una paret. Li faig pressió a la ferida, però ell ja ho sap.





—No... ho... sento... Mira...— xiuxiueja amb els ulls mig en blanc.

Un tret. Un altre. Crits més endavant. Ja ens han seguit als túnels.

—Endavant! Cap a la bifurcació! — crida Montclar, apuntant amb la daga.

Correm. Un company català cau al meu costat amb una fletxa clavada a l’espatlla, un basc és cosit per una llança i desapareix arrossegat per les ombres.

Finalment, arribem a un tram on els túnels són més estrets, amb els cossos cada cop més a prop els uns dels altres, respirant l’alè calent de la por i la incertesa. És aquí on ens reagrupem. Aquí on entenem que hem perdut.

Montclar, amb la cara ensangonada, repassa ràpidament els supervivents.

—Poc més de trenta.

Érem vuitanta abans de començar.

—Com sabien que sortiríem per aquí? —brama un soldat, donant una puntada de peu a la paret de terra.

Silenci. Tothom pensa el mateix.

—Un traïdor… —deixà anar algú, amb la veu tremolosa.

—No hi ha cap dubte —afirmà Eduld, amb la mandíbula tensa—. I qui tenia més accés a la informació? Qui va donar l’ordre de replegar-se cap al túnel on ens esperaven?

Es girà cap a Montclar. El comandant es manté ferm, però es nota que la tensió li feia mossegar-se la llengua.

—No siguis ridícul, Eduld — respon Montclar, accelerat—. Estic intentant mantenir-los vius. Si ens quedem aquí, estem morts. Hem de tornar al refugi de Sant Pere i preparar una defensa.

Els altres soldats murmuren, dividits entre el dubte i la por. No hi ha temps per respirar, els enemics s’acosten.

Quan sortim del túnel, la nit ja ha caigut i només la lluna il·lumina el paisatge de destrucció. Ens repleguem a la ruïna de Sant Pere, una església enrunada que ara ens serveix de refugi. Els ferits s'estenen al terra humit, mentre els qui encara poden lluitar fan guàrdia rere les pedres esberlades.

—Si tornen, aquí podrem resistir millor —diu Montclar, observant el camp obert.

No té raó. Ho sé, ho sap ell i ho sap tothom. No tenim fortificacions. No tenim munició. Però ens aferram a l’engany perquè no tenim cap altra opció.

I quan la nit es troba en aquell punt on el cansament comença a pesar sobre els ulls, arriba la segona onada.

Una fletxa incendiària travessa la foscor i s'estavella contra les restes del campanar. Després, una altra. I una altra.

—Són aquí! —crida algú.

Les flames il·luminen el camp. Aquesta vegada no són figures disperses entre els arbres, no és una emboscada improvisada. Ara venen en massa. Centenars de siluetes, armades amb destrals, espases i llances, avancen en formació.

Són tants que sembla que el terra mateix es mogui.

—Alceu els escuts! —ordena Montclar, i les fletxes plouen com si el cel es desplomés.

L’infern torna a esclatar.

No podem resistir més.

Les flames il·luminen els nostres cossos extenuats, els escuts trencats, les espases esmussades. Els cadàvers dels nostres companys es barregen amb els dels enemics, però ells en tenen molts més per seguir avançant.

—Retirada! —crida Montclar amb la veu esquinçada.

Ja no hi ha trinxeres. Ja no hi ha refugi. Només una plana sense fi que ens convida a córrer cap a la mort o la captura.

Comencem a recular, desordenats, cada un per on pot. Però és aleshores quan entenem la veritat. Això no és una batalla. Això ha estat una trampa.

Una altra trompeta sona, aquesta més greu, més profunda. Darrere nostre, una altra onada de soldats apareix. Ens han encerclat.

—No… no pot ser… —balbuceja Amàlia.

És massa tard per fugir.

Un cop de porra m’impacta al cap i tot esdevé foscor.

Quan obro els ulls, el fang fred m’abraça la cara. Observo com Eduld, Montclar i dos oficials més són fermats i duits contra una paret de l’antiga església, preparats per ser afusellats. No sento les mans ni les cames, lligades entre elles amb corda aspra. Un Froilà em pega un cop de puny i m’embena els ulls. Sento paraules que se'm queden marcades: “carguen; apunten; fuego”, i diversos trets es disparen.

Noto com ens fiquen en un camió, duent-nos cap a un futur incert. Ens agafen i porten a les espatlles, fins que ens deixen a terra. Quan m’alliberen la visió, miro al costats. Ens havien posat en filera, de genolls. Jo, devora l’Amàlia i l’Oriol. I quan miro al davant, la veig.

Davant meu, asseguda amb les cames creuades i una copa de vi a la mà, hi ha Lady Arlen.

—Teniu sort, saps? —diu, somrient com si parlés amb uns amics—. Lord Froilà volia executar-vos immediatament. Jo, en canvi, crec en les segones oportunitats.

Riu. És un riure lleuger, gens afectat per la guerra. Com si no fos ella qui ens ha capturat, qui ha matat els nostres.

—No me miris així nina. No som jo qui vos ha venut.

Noto com es dirigeix a jo, la meva cara de pòquer no deixa veure com estic de cagada de por i tristesa. Arlen agafa un sac de patates i el llança contra els nostres ulls. D’ell, surten redolant tres caps decapitats. Bertran de Montclar i els oficials no s’havien de tornar a preocupar mai més per la guerra. Havien servit bé.

Des del fons de la sala, uns passos pesats ressonen sobre la pedra humida.

—No pot ser… —xiuxiuejo.

Darrere d’Arlen, emergint de la foscor, apareix Eduld. Vesteix una armadura nova, més fosca. No em mira als ulls.

Arlen s’aixeca, satisfeta, i li dona una palmada a l’espatlla.

—Molt bé, estimat. Has fet el que tocava. Ara és el meu torn.

Els soldats ens comencen a agafar i arrossegar. Li llegeixo els llavis a Eduld: “Ho sento petita”. Ell abaixa el cap. Sembla… avergonyit? Jo només puc mirar-lo. Com ha pogut? Com ha pogut fer-nos això? I, el que és pitjor… per què?

Ferits i exhausts, ens deixen en una cel·la freda i humida. La porta es tanca amb un soroll de metall oxidat, ressonant com una sentència. Amb la cara plena de sang i suor, em deixo caure contra una paret de la cel·la. L’home que m’havia guiat i salvat ens havia condemnat. Jo, innocent, l’havia cregut i estimat.

L’eco dels murmuris i preocupacions semblava com crits a tota veu. Algú colpejava inútilment la porta. En silenci, abaixo la mirada cap al petit collar de la verge. Me l’arranco del coll i l’obro amb els dits tremolosos. Una fotografia gastada dels meus pares, amb jo aguantant una petita Nara acabada de néixer. A sota, unes paraules que se'm claven al pit: “No t’aturis mai, campiona”.

La imatge es desfà sota un diluvi de llàgrimes. Tanco els ulls. La por, la ràbia i el dolor em recorren el cos, però no em deixaré vèncer. Tanco el puny, estant a punt de rompre el collaret, i miro la porta.

No sé com, però d’aquí sortiré. Tal com em dic Mira, no em rendiré...