El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.



Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.



Una escala cap al cel d’un edifici medieval en una època futurista, irònic, però així és. D'ençà que va esclatar la guerra tot ha canviat, molt. Això és el que m’han contat els pares, ja que no era nata en el moment del cel vermell i l’aire irrespirable.



La motxilla és plena de poca roba i algunes racions de menjar sobrants. Amb els meus calçons preferits, foradats i bruts, i una dessuadora de camuflatge, pujo les escales amb una il·lusió temerària d’una joveneta que volia servir a la seva pàtria. Pobreta, quina innocència.



Quan a la fi arribo a la porta de la casa, aquesta s’obri inesperadament. Era la mare, la Gemma, la dona més bonica del que queda de món, amb uns ulls plens d’alegria i tristesa en veure que just tornava a casa, i amb una veu que simulava un fals enuig crida:

- On eres Mira?, ens tenies preocupats.

– Mamà, ja som prou grandeta per sortir tota sola. Havia anat a acomiadar-me de Roc. – El to despreocupat em surt instintivament, però sap que no enganya la seva mare.



– Ja saps que aquest noi no m’agrada per tu. Deixa els nois i entra, que fa fred. Està a punt de començar el toc de queda.



Tres passes separen la porta de la cuina, sala d’estar i llits, però és més del que en tenen molts altres. M’assec a la taula, esmolant el vell ganivet del padrí. El pare com sempre descansa en la seva butaca, una cadira baixa i esmicolada que segurament va trobar enmig d’unes escombres, i la petita Nara asseu a terra jugant amb la seva joguina preferida, una Nancy que va trobar enmig d’un camí de terra, segurament d’alguna noia que li hauria caigut mentre s’exiliaven del desastre. Li pentinava els quatre pels rossos i cremats que li quedaven, i li feia vestits de colors alegres amb vells draps foradats. La mare va cridar a la taula i tothom es va aixecar i anar cap allà, la Nara amb rapidesa i alegria, devia tenir molta fam, i el pare amb lentitud i mal, normal tenint en compte la falta d’una cama i les cremades que té arreu del cos.

Era conscient que podria ser l’última vegada que els veia. En unes hores, els que complíem 17 anys partiríem per al Reclutament. L’aniversari d’avui no era com l’havia imaginat. La mare serveix una sopa de ceba i patata, i jo la devoro com si fos el meu darrer àpat. Però l’autèntica sorpresa és un tros de pastís de xocolata!

- Però d’on heu tret això, us deu haver sortit caríssim!

- El pare fa setmanes que talla llenya els capvespres per a poder-lo comprar, ja li pots donar molt les gràcies!

Li dirigeixo una mirada agraïda, però ell resta silenci amb una mirada perduda, amb el plat de sopa encara ple. Tall un tros del pastís per compartir-lo amb tothom. La mare intenta contenir la seva angoixa mentre menja; la Nara, en canvi, s’embruta tota la cara de xocolata. Li netejo amb un drap i li faig un petó al front, sabent que la trobaré a faltar més del que puc expressar. El pare en veure aquest gesta meu s’aixeca de la taula i, amb prou feines, se'n torna cap a la seva butaca amb una llàgrima que recorr des dels ulls fins als talons.

Faltava menys d’una hora per partir. Tothom estava tancat a casa per por dels vàndals. El pare em crida a la butaca, i m’hi asseu a la seva cama, com quan era petita. Em parla de records, del dia que vaig néixer i de la bellesa de l’alba. El seu cor batega amb força i velocitat, com aquells Fórmula 1 que ell solia mencionar. Em diu que no em deixarà d’estimar mai, i, agafant i obrint-me la mà, em dona un collar com a regal d’aniversari, una cadena bolletes de plata fina amb la figura d’una verge Maria que pareix poder-se obrir.



- Obre’l només quan sentis que ja no pots més - em diu.



Li contesto amb una besada a la galta i li noto una nova llàgrima que regalima, ja en són dues.

I la trompeta sona.

Tarara!; tararà!; tararí!; tururut!; tururut!; tururut!

El moment ha arribat. Una trompeta sona un pic a l’any, poble per poble, el 5 de desembre, i tots els que hagin complit 17 aquest any són cridats a Reclutament. Així s’ha fet en les darreres dècades des del Dia 0 i se seguirà fent fins que el món s’arregli o s’acabi d’anar a la merda.

Torno a carregar la motxilla a les espatlles, m’acomiado de la família, tots amb una mirada angoixant, el pare amb una nova llàgrima, ja en van tres en poques hores, nou rècord! La Nara s’aferra a la meva cama intentant que no pugui sortir, però la mare l’aparta, ja que sap que encara que ningú de nosaltres vulgui, anar al Reclutament no és voluntari. Una mirada efímera abans de partir i tanco la porta de fusta de la casa. Començo a baixar els escalons amb peus de ferro i expectatives ignorants.

Baixo cap a la plaça del poble, els carrers es troben buits per culpa del toc de queda, únicament adolescents que han hagut de madurar a la força passejant per carrers estrets i obscurs cap al que pot ser el seu destí final.

En arribar em retrobo amb alguns companys de l’escola (si se li pot dir escola a edifici on t’ensenyen quatre coses de cultura bàsica i et posen a estudiar com caçar animals, disparar amb arc i fletxes, a plantar tota mena d’aliments…) i alguns que no tenia massa vists, segurament devien ser dels afores. Em fixo a dalt de l’escalinata de l’antiga església destruïda i veig a un home de vestit amb vestit formal, militar, i condecorat amb diverses medalles al damunt del cor, segurament haurà vessat molta sang per aconseguir aquests trofeus, i al devora seu un jove rosset d’ulleres que és el qui es trobava tocant la trompeta juntament amb un gran amplificador rudimentari, d’aquests que devien emprar és dinosaures quan encara caminaven pel planeta, aquells sí que devien ser bons temps, quan l’únic que t’havia de preocupar era que no t'aparegués un animal superior a tu que et pogués derrotar. Bé, ara que ho pens no és massa diferent que ara, retir el que he dit, no eren tan bons temps.

Em col·loco al devora de les meves amigues, l’Elira i l'Amaia, i escoltem el discurs anual del Dia del Reclutament, que es pot escoltar fàcilment des de totes les finestres del petit poble.

- Nois i noies del poble de Montblanc del Feu Pirinenc, aquest és el vostre moment. Si us trobau aquí és perquè heu complit la vostra majoria d’edat. Com ja sabeu, us ha arribat el moment per a ser entrenats per a la defensa i honra amb sang, suor i llàgrimes, del vostre feu. Fa més de 20 anys el món va viure l’apogeu de la violència i desesperació, i els qui van sobreviure van convertir-se en l’esperança del seu temps. Ara vosaltres sou la nova esperança, una espurna de llum entre fum i cendre.



Ara partireu rere mi, comandant Bertran de Montclar, cap a Capital, enmig del cor de la nostra estimada serralada. El viatge no serà fàcil, són més de 3 dies consecutius de caminar per terrenys perillosos i sinuosos, que ja us serviran per veure qui d’aquí es digne de sobreviure i formar part de la legió miliciana, els Fills de la Desolació, defensant al feu, la gent que hi viu, i al nostre líder i senyor, Lord Baern! - proclama el comandant.

I així, en un esclat d’aplaudiments i entusiasme ingenu, una cinquantena de bojos començam a seguir en fila individual a un senyor desconegut com a pollets sense cap. En sortir de la murada i travessar el pont ens trobem amb una camioneta militar on ens fan deixar totes les maletes i que ens seguiria durant tot el trajecte. Just en deixar-les, el comandant ens diu que comença la primera prova i la més difícil, la de resistència… Ens obliga a llevar-nos les sabates i col·locar-les dins la camioneta i seguir caminant.

Amb cada pas les pedres s’endinsen als peus nus. La pols es filtra a la sang. El fred s’acumula a la pell. Per ignorar el dolor, cantem cançons que ens recorden a casa.



Ens fixem en un recluta magre que ens caminava al devora sense parlar, no el teníem vist, i quan li demanam d’on és ell diu que dels afores amb un accent profund i tancat. Descobrim el nom, en Lluc, i que és orfe de pare i mare, criat per monges, i que no sap ni llegir ni escriure. Les monges que el cuidaren mai van explicar-li com ha arribat a ser així el món.

– Doncs mira – començo amb un to neutral –, pel que he estudiat i el que m’han contat els meus pares, fa més de vint anys el món estava dividit entre líders que no sabien fer res més que barallar-se. Eren homes amb més armes que seny, i quan les paraules els cansaren, començaren a disparar-se. Però el pitjor fou quan algú, un il·luminat, va decidir fer servir una d’aquelles armes que en deien nuclears. Bombes tan grosses que podien esborrar ciutats senceres amb un sol esclat.



El recluta em mira fixament, amb la respiració continguda.

– Tots els altres, en comptes d’aturar-se, decidiren fer el mateix. Les llençaren totes de cop. I el cel, abans blau i tranquil, es va omplir de foc, fum i sang. A aquell dia l’anomenem el Dia 0... o el Dia del Cel Vermell. En pocs minuts, milers de milions de persones van morir, cremades, esclafades o simplement esvaïdes. Però això només fou el començament.-

El jove, amb la boca mig oberta, em pregunta amb veu tremolosa:

– I després... què va passar?-

– Després? La radiació va fer la seva feina. Els que no moriren per les bombes, ho feren pels enverinaments. Les ciutats quedaren en silenci, plenes de cadàvers. Els pocs que van sobreviure fugiren cap als camps i petits pobles, lluny de les zones de destrucció. Però allà tampoc hi havia pau. Els recursos escassejaven, i la gent es matava per un tros de pa o un glop d’aigua.-

M’aturo un moment, assenyalant les muntanyes a l’horitzó.



– Amb els governs destruïts, no hi havia ningú per mantenir l’ordre. Així que líders militars, polítics o fins i tot bandits prengueren el poder. Van crear senyorius, petits feus, tornant a un estil de vida que només havíem vist als llibres d’història.-

Faig una pausa per analitzar l’expressió del jove. Ell sembla fascinat, però també aterrit.



– Quan nosaltres vam néixer – continua –, els grans feus ja s’havien consolidat. Tot el que coneixem ara, aquesta vida de camps, muralles i soldats, és el resultat de tot aquell caos. Tot això és gràcies a la força i protecció dels nostres senyors, com Lord Baern, escollit de Déu perquè poguéssim sobreviure.-

Encara impressionat, no diu res. Mira al seu voltant, als arbres que creixen entre les runes, a la vida que lluita per recuperar-se. Finalment, murmura:

– Encara queda esperança?-

El miro de reüll, amb un somriure trist.



– Sempre en queda una mica, Lluc. Però la pregunta és: què en farem, si mai la trobem?-

I seguim caminant, amb les passes perdent-se entre el soroll del vent i els records d’un món destruït. Encara no sabem si sobreviurem per veure un altre dia.