Cada passa és com fer-ne mil.

Avançam per un camí de pols i fang. L’aire, fred i humit, es movia entre nosaltres com un recluta més. La boira impedia veure dos pams endavant. El camí era ple de restes d’un món extingit: esquelets, maletes trencades, boscos cremats. El silenci sepulcral es trenca únicament per branques cruixint sota peus nus i qualcuns murmuris dels aspirants a soldats.

La fatiga era cada cop més present. Comprensible tenint en compte el poc menjar, beure i descans que se’ns ofereix. Em preocupava el Lluc, estava molt més magre que no abans, i no tenia gens de fam.

Seguim caminant en files, fins que la boira es difereix un poc, una olor de podrit s’escampa per l’aire, i entre els arbres apareixen unes figures. Al costat del camí, una filera d’una dotzena d’homes joves penjats pel coll d’una biga improvisada es fa visible amb claredat. Un calfred em recorre l’esquena, i mentre que alguns lleven ràpidament la mirada de l’escena, jo em fixo en els cartells de fusta que pengen d’alguns dels morts: “COVARD”, “TRAÏDOR”, “DESERTOR”.

- Eren com vosaltres-

Quasi em pega un infart quan escolto això a menys de mig metre darrere jo. Ho havia dit tan tranquil·lament un dels soldats armats que ens custodiaven d’atacs de vàndals. Havia sentit que li deien Eduld, un home canós, segurament veterà de moltes batalles. Encara que l’havia sentit a la primera, li formulo la pregunta.

- Perdona?-

- Aquests nois eren com vosaltres, reclutes. Es van intentar subordinar i escapar durant els entrenaments.-

La seva calma em feia voler morir.

Vam seguir el trajecte sense dir cap paraula més, fins que ens van tornar a aturar. El comandant Bertran, que anava dins la camioneta, no fos cosa es cansés de caminar carregant les seves medalletes d’aliatge d’or amb sang i llàgrimes.



Una nova prova de resistència. Ens fixem en els costats de camí, plens de roba bruta i rompuda. Alguns dedueixen que està per passar, jo ho ignoro.

El comandant ens obliga a despullar-nos completament. L’Oriol, un dels reclutes amb qui anava, es dirigeix indegudament a l’oficial, amb l’oració, cito textualment, “Estàs boig? Ens morirem de fred!”. El comandant no articula paraula, i amb una cara de pòquer fa un senyal dirigit a un dels escoltes del grup, que està al costat d’Eduld. Aquest soldat carrega l’arma amb un ràpid moviment, mirant fixament a l’Oriol. Quan el torno a mirar a ell, ja es trobava sense calçotets i tot, i tothom s’estava llevant la roba sense gens de vergonya ni mirament. Les maletes també les buiden de tota mena de peces de tela.

“El fred us farà més forts”, havien dit. Però el fred no feia forts, feia fràgils, feia tremolar, feia morir.



Em cago en el comandant mentre em frego els braços per escalfar-me.



Seguim caminant, però noto com en Lluc no pot més, el color pàl·lid ha passat a ser ja transparent, i entre els forats de les costelles s’hi podia guardar un encenedor. Li oferim constantment menjar, però nega estar famèlic.



Al darrer dia abans d’arribar a Capital, l’alba s’aixeca més alt que mai, pensant que aquest infern estava a punt d’acabar. Havíem dormit tots aferrats els uns amb els altres per intentar mantenir-nos calents. Ens aixecam, però noto com Lluc no ho fa. Correm a ajudar-lo, però ens adonem que ja no té ni pols, i la pell està freda com la neu. Avisem al comandant de la situació, i aqueix, amb la sang més freda que el mort per hipotèrmia, ens diu que el deixem allà tirat.

M’entren nàusees i plorera, però m’aguanto. Li suplico a Eduld, que ho havia escoltat tot, a veure si pot fer quelcom. Aquest diu que seguiguem el camí, que ell es quedarà enrere per enterrar al difunt i pregar-li una oració, encara que en teoria no li està permès abandonar al grup. M’entren ganes d’abraçar-lo, però em reprimeixo i simplement li agreixo la seva bondat. Ell em respon amb un gest bastant indiferent, deixant entreveure que segurament no és el primer cop que ho ha de fer.

Finalment, i després de dies caminant amb peus ensagnats i calfred arreu del cos, visualitzem les portes de la Capital entre les muntanyes del Pirineus. Castells i murades fetes de pedres s’observen. Esperem que tot el viatge hagi valgut la pena.



Tan sols hi vam entrar, ja que ens vam endinsar dins un altre camí entre els arbres cap a un campament als afores. En entrar dins els perímetre de filferro espinós i torres de vigilància, les portes es van tancar i es va començar a sentir el renou i l’olor de ferro electrificat. Ens col·loquen en fila al voltant de desenes i centenars d’altres reclutes de totes bandes del feu del nord.

Un nou personatge entre en escena, un altre uniformat guardonat amb medalles, més i tot que no l’altra. “Som el general Calvet” crida amb veu de vell amargat. Deia que “Som uns afortunats”, “Som el futur de la nació”, “Som salvadors”, i tal i tal. No té pinta que ho digui amb massa voluntat, pareix més un discurs memoritzat. Alguns reclutes el miren fixament, altres amb el cap baix. Observo a Eduld, que el mira amb oi, quasi amb menyspreu. Les meves companyes tremolen.

Ens divideixen en subgrups depenent de la regió d’on hem vengut. Els soldats ens reparteixen robes iguals per a tothom, una espècie de pijama de camuflatge i unes espardenyes. A més d’això a cada un se li va donar una identificació. A partir d’ara no som més la Mira, som la MB-1024. Suposo que som la noia de Montblanc número 1024 en ser allà.

Mentre tot això passava, el general “Calvo”, així faig comptes dir-li a partir d’ara, segueix amb el seu discurs memoritzat. Explica que només els més forts sobreviurem, i que els entrenaments estaran enfocats en la supervivència individual. Recordau el que he dit sobre que arribant aquí s’acabaria l’infern? Doncs oblidau-ho, acabam d’arribar a la “suite” de l’hotel Satanàs, 4 estrelles amb berenar dels matins inclòs.

El primer vespre va ser difícil, dins d’unes barraques tots uns damunt dels altres, però no tant com el camí fins a Capital. El matí, em tanco dins el bany. Miro al mirall i observo a una estranya vestida d’arbust amb una matrícula de cotxe com a nom. Tenia els pèls rossos desubicats i una pell pàl·lida i prima. No sé d’on deu haver sortit aquesta noia, jo soc la Mira.



Cada dia i sessió era pitjor que l’anterior. Els exercicis et duien a l’esgotament màxim. Córrer fins a vomitar. Baralles a mort amb companys. Menjar arrabassat entre mossegades. Els que no complien eren humiliats, castigats o simplement desapareixien. Les poques hores de descans provocaven fatiga constant. El cap m’estava a punt d’explotar.

La regla no baixava de feia 2 mesos, el temps que dúiem aquí, però amb el poc aliment que ingerim i la baixa condició física entenc que el cos no està com per malgastar sang.

Exàmens físics i psicològics on només els més forts i agressius en surten victoriosos, guanyant racions extres. Cada cop això és més paregut a un bosc de bèsties salvatges. Ja en som experts a emprar l’arc, el ganivet, qualcun pic una pistola, i sobretot, les nostres mans. L’Elira i l’Amaia ja no em xerren, d'ençà que, per necessitat, els vaig robar unes racions. Cada cop tinc més fam i nàusees.



Els mesos passen. Eduld ens vigila constantment des de la torre. A pics m’assec a xerrar amb ell. Em dona consells de supervivència. Suposo que no dec ser la primera a qui els dona, i segurament ell també va estar en la meva situació. Ell m’aconsegueix a vegades qualcuna ració extra de menjar, li agreixo, però la seva reacció sempre és d’indiferència. Li confesso que tinc ganes de fugir d’allà. Ell respon mirant l’horitzó.

—No em facis ser jo qui t’hagi de penjar del coll.



En un dels entrenaments de nadar, em desmaio i m’estic a punt d’ofegar. Dària, Clara i Vera, unes companyes de grup, m’aconsegueixen treure inconscient i dur-me a infermeria. Quan em desperto, el doctor deixa caure una notícia com si res: estic embarassada de fa 5 mesos. Un tret al pulmó hauria estat menys dolorós. Per petició meva, no va revelar la nova. Cada cop em costa més aguantar els entrenaments. Les meves amigues em deixen de costat, ja que no els puc seguir el ritme. L’únic a qui li vaig revelar la notícia va ser a Eduld, qui em va prometre intentar protegir-me, però al mateix temps es mostrava bastant trist i distant.



I la primera missió va arribar. A mitjan vespre, ens fan sortir a buscar un grup d’enemics del feu que s’havien localitzat a alguns quilòmetres de Capital. En un campament improvisat, observem unes tendes de campanya enrevoltant una foguera, on un parell d’enemics es trobaven escalfant-se. Les ordres van ser clares. Una pluja de fletxes cau contra els desprevinguts, qui cauen en pocs segons. Entre els crits i fletxes, m’acosto per confirmar les morts amb altres companys.

Un nou calfred em recorr quan un fantasma del passat se'm presenta al davant. Un dels cossos encara respirava. En Roc. Una fletxa li travessava el coll de banda a banda. No m’atreveixo a mirar-lo als ulls ni a la ferida. Amb un riu de les poques llàgrimes que puc treure, li crido i renyo, intentant entendre que feia aquí. M’agafa fort del braç. Amb veu trencada i ofegant-se respon.

- No volia… Reclutament… Tenia por… -

- No, per favor! - les llàgrimes provoquen tota una pluja damunt ell

Em llevo la part de dalt de l’uniforme i pressiono la ferida amb totes les meves forces, intentant retenir una vida que s’escapa. La seva mà freda es deixa anar. La meva placa s’omple de sang

Amb una darrera besada impregnada de dolor, expira el seu darrer alè.

Miro cap als costat, els meus companys entren dins les tendes i apunyalen sense miraments a tothom que no porti l’uniforme. Eduld, que ho observava tot, s’acosta i mira el cadàver. Per confirmar la mort li clava el ganivet en tot el front.

No puc més. Vomito sang, llàgrimes i fang. Aixecant-me, li pego una empesa i surt corrent entre els arbres. Corro, corro i segueixo corrent sense mirar enrere. I en mig segon som a terra. Miro i el turmell s’havia dislocat després de caure amb l’arrel d’un pi. I segueixo arrossegant-me per terra com una salamandra.

Entre els alts pins, unes figures que s'alcen damunt jo, mirant-me fixament sota el llum de la lluna. Amb els ulls mig oberts, observo com s’acosten i m’agafen. Vàndals salvatges. Em colpegen i pategen. M’arranquen el collaret del meu pare i em buiden les butxaques, tirant a terra el ganivet del meu padrí. Em rompen un braç i m’intenten llevar el que em queda de roba.

M’aixeco li arrabasso dues dents a un dels violadors d’un cop de puny. Aquest, enfurismat i salvatge, agafa el ganivet del terra i em travessa l’abdomen com si fos gelatina. Noto com l’aire passa per la ferida oberta mentre caic lentament de genolls damunt el sòl humit. Veig com el vàndal torna a alçar l’arma, però, amb un darrer cop d’ull abans de desmaiar-me, veig com una font de sang s’escampa pel cel mentre el ganivet cau pel cel i l’home comença a caure.

Un tret sona.

Tanco els ulls.