<div style="&quot;text-align:" justify;"="">Estaven rodejats per moltíssimes bruixes. De sobte, va sortir una més dels matolls. Elles es van agenollar i la que sorgí es va apropar als nens. Tots dos es van quedar immòbils, completament petrificats en observar-la. Aquesta tenia un aspecte diferent. Era més alta, més forta, més poderosa… A més a més, portava un penjoll de color sinople que emetia llum i els enlluernava en aquella fosca nit.



En Tomàs, amb una veu tremolosa, va preguntar per quina raó els havien triat, i què volien fer amb ells. Ella els va contestar amb una veu seriosa:

-La meva espècie antigament era un grup de dones innocents que foren cremades per la societat amb l’excusa que fèiem el mal, segons ells.



Per tant, l'única manera que tenien per ser lliures era agafant l'ànima dels descendents que varen eliminar-les fa molts i molts d’anys.

-Ara que he trobat el que necessitava, ja puc contactar amb la realitat i dur a terme el pla que hem preparat amb cautela durant tot aquest temps -va verbalitzar.



A continuació, la joia es va alluentar i n’Enric es va despertar. Quan es va aixecar, no hi havia ningú al seu costat, el seu company havia desaparegut. Tot seguit, es va dirigir a la cuina ràpidament per preguntar-li a la mare si havia vist l’amic. Ella no sabia res d’ell. Aleshores, va sortir corrent de casa a la recerca del nen. En sortir, es va fixar que qui cercava estava inconscient a terra. Tot d’una, es va apropar a ajudar-lo immediatament. En observar-lo, va notar que els seus ulls eren verds per un moment.



Una vegada ja incorporats, van arrencar a caminar pel bosc, i després en Tomàs li va explicar que no recordava res, ni sabia com havia acabat allà. Només creia que estava en un somni. Mentrestant, notava que el seu comportament era una mica estrany, però tampoc li ho volia dir, tot i que sospitava una mica d’ell. Llavors, va donar l’excusa que de vegades era somnàmbul.



De sobte, el cel es va posar fosc i gotejava. Van cercar algun lloc on aixoplugar-se i no passar massa fred. Localitzaren un arbre que els serviria per refugiar-se, així que van esperar allà. Sobtadament, va caure un llamp a pocs metres d’ells. Van rumiar tornar al seu habitatge, tanmateix, amb la boira, no podien distingir res.



Abruptament, en Tomàs va començar a levitar. El seu cos va alçar-se uns pams de terra. Estava aterrit. L’altre observava sense saber què fer. El seu cos estava transformant-se. El noi es va fer més gran i la seva veu més aguda. Aquest procés només va durar uns segons, després va caure a terra. N’Enric va adonar-se que era la mateixa bruixa que portava el collar en la nit anterior. Ella va esclatar a riure malèvolament, i va fer un fort xiulet. El terra va tremolar molt durant uns instants.



Va fugir cap a la seva llar, tot i que, quan va arribar, va sentir com la seva mare cridava demanant ajuda. Estava atrapada baix d’un barrot de fusta, ferida i no tenia més forces. Ell va intentar ajudar-la, sense èxit. La mare li deia que havia de fugir, perquè si no tots dos moririen. No volia abandonar-la, encara que, com era l'única manera de salvar-se, ho va fer.



Quan va girar el cap, va presenciar com un drac gegant sortia del sòl. Era negre, amb unes ales enormes i tenia els ulls verds com els d'en Tomàs en la seva transformació. Escopia flames, semblava enfadat. Per sort, va aconseguir que no el veiés i esperà que s’allunyés i llavors va pensar que ja podia tornar a casa.



No quedava res. Només un forat gegant. Va apropar-s’hi a poc a poc. Va contemplar la mateixa fetillera d’abans. Aquesta vegada estava preparant una espècie de portal. Com estava distreta i el llançaflames no era a prop, ell va aprofitar per venjar-se i enfrontar-se amb ella, tot i que sabia que perdria; tanmateix, era la millor opció, i probablement seria l'única vegada que podria fer-ho.



Però just en el moment en el qual s’estava acostant, el portal es va obrir. Resplendia molta llum. Ell no sabia què estava succeint fins que, de sobte, desenes de bruixes van sortir d’allí. Es van posar en forma de cercle i van dir el nom “Nyx”, que era com s’anomenava la persona que va obrir la porta entre les dues dimensions. El drac que volava va tornar. L’al·lot va adonar-se que Nyx era qui el controlava.



Es va ajupir en el sòl per evitar ser descobert. Es va fer el silenci. Una d’elles el va veure i el va assenyalar amb el dit. Totes se'n van assabentar. Aleshores, sense perdre més temps, va fugir com va ser capaç. No sabia on amagar-se i tenia por, ja que un grup de persones rares i un animalot el seguien. Necessitava trobar un lloc on refugiar-se. No podia parar-se molt de temps o l’aconseguirien localitzar. A la llunyania va albirar una gran cova a la distància i va decidir acostar-se per intentar usar-la com a búnquer.



Un cop va arribar, es va aturar un moment per a recordar tot el que va passar: el seu amic i la seva mare havien mort, havia aconseguit despistar-les, no obstant això, continuaven cercant-lo. Tot seguit, va escoltar uns passos darrere seu. Es va espantar pel fet que potser l’havien trobat. Quan es va girar va visualitzar un home alt i bastant fort, el qual ja reconeixia al nen. Li va indicar que l’acompanyés més endins de la cova. No estava molt segur si havia de fer-li cas, això no obstant, el va seguir. Van arribar a una part on hi havia una caiguda gran i aquell senyor ja tenia preparada una corda per baixar. Semblava que ja feia molt de temps que estava allà dins i coneixia allò molt bé. Baix hi havia una llum i una porta gran que es va obrir automàticament.



Van aturar-se a una casa estranya on hi havia objectes màgics. Tots dos es van asseure en una taula i n’Enric li va explicar tot el que havia passat. L'home semblava decebut. Li va preguntar si es coneixien d’alguna cosa. Es va quedar callat uns instants i després va revelar que ell era el seu pare, Miquel, i que el va haver d’abandonar anys enrere quan ell era petit. Després, va disculpar-se pel que va fer. Es va quedar en xoc, però no hi havia molt de temps. Havien de sortir d'allí abans que els trobessin.



El progenitor va dir que tenia la solució del problema. Li va explicar que el penjoll verd que tenia la bruixa és el que realitzava que pogués controlar el pensament de les persones i de la bèstia; doncs, l'única manera de derrotar-la era trencant-lo i totes tornessin a la seva dimensió. Ells sabien que Nyx aniria amb molta precaució, per tant, el pla era que mentre estigués sola, cridar-li l'atenció per distreure-la i així llevar-li el penjaroll i destruir-lo, fent que l’animal i totes elles es convertissin en pols.



Més tard, aprofitant que ja era de nit i que el drac s’havia adormit, van sortir de la cova i es van posar darrere d'un arbre que va caure pel terratrèmol. A continuació, van tirar pinyes a un arbust per a atreure-les. El pla funcionava, i cada vegada s'acostaven més i més, estaven caient en la trampa. A continuació, van cridar la cap perquè s'acostés, ja que elles havien sentit sorolls a l'arbust. En passar a prop de l'arbre, el pare va saltar damunt, tot enxampant-la per sorpresa. N’Enric va aprofitar per agafar la joia i va sortir corrent mentre el seu progenitor cridava distraient-les perquè el seguissin a ell i deixar-li temps al seu fill per a trencar-lo.



L'intentava partir amb totes les seves forces, però no en tenia a prou per a aconseguir-ho, així que va arreplegar una pedra molt gran i l'estampà contra ell. Aquesta vegada sí, el va acabar destrossant, però les bruixes encara no es van desfer. Seguidament, va tornar allà per veure com es trobava el seu familiar estimat. Per desgràcia, ja era massa tard, l’havien deixat molt malferit. Li va fer una abraçada el seu propi fill i va descansar eternament en pau.



La destrucció total s’estava apropant. El pare, la mare i en Tomàs assassinats per les fetilleres. Nyx va riure malèvolament i mentre aixecava el penjoll trencat va dir:

-Tu eres la clau tot aquest temps.



Abans que pogués reaccionar, sentí un intens un dolor intens al pit. El seu cos es va transformar. Era ell qui obria la porta per a les bruixes. No podia suportar aquell mal, va cridar amb totes les seves forces. Una llum cegadora va esclatar i tot va desaparèixer, donant com a resultat un mantell de cendres, on allí es trobava una nova joia. El cicle començava de nou.