El camí es dividia en dos. El de la dreta s’allunyava de casa seva, pareixia llarg i tranquil. En canvi, el de l’esquerra pareixia més directe i curt. El problema era que s’endinsava en un bosc fosc i misteriós, d’on sortien sorolls. N’Enric volia arribar a casa com més aviat millor, per això va decidir anar pel camí de l’esquerra. Només vint passos més endins del bosc, començà a penedir-se, però el cansament físic i les ganes d’arribar a casa van fer que deixés els seus pensaments enrere i continués caminant.
El camí començava tranquil sense massa animals ni obstacles, aleshores es tranquil·litzà. De cop i volta, sentí un soroll que sortia d’uns grans matolls que hi havia a uns metres d’ell, a la dreta. Sobtadament, arrencà a córrer sense girar-se a veure què eren aquelles petjades profundes que el seguien molt a prop. L’únic que recordava era que mentre intentava fugir d’aquell ser misteriós, es va rascar amb una branca a la cama, la qual li va causar una marca. Seguidament, va començar a desviar-se per tota mena de senderons que pujaven cap a la part més alta de la muntanya, però a la vegada eren prou confusos i rebuscats perquè aquella cosa no l’enxampés.
De sobte es va despertar a casa seva estirat al llit recordant aquell ésser dels matolls i creient per un moment que tot havia estat un somni. Ara bé, no ho era perquè es va adonar que encara tenia la ferida a la cama de quan fugia desesperadament “d’allò”. Com podia ser? Com podia haver acabat al llit? Què era allò de què escapava? No ho sabia, així i tot, tenia clar que ho havia d’esbrinar.
Ràpidament, va agafar unes quantes coses per anar a explorar pels camins de la pujada de la muntanya i poder saber què havia passat. Una vegada baix, va intentar recordar per on havia anat. Tot i que aquesta vegada anava una mica més preparat, continuava amb la intriga de si “allò” tornaria a anar per ell com l’última vegada. En aquest cas, el faria front amb el seu ganivet.
Quan va arribar al sender estava un poc confós, perquè la pedra que hi havia el dia anterior ja no hi era. Per altra part, el bosc pareixia bastant tranquil i sense massa animals perillosos. Va estranyar-se una mica perquè no era com ho recordava. Començà a caminar dins del bosc, fixant-se en cada petit detall del que passava. Ja feia unes quantes hores que estava allà dins i no va passar res paregut al que va succeir la nit anterior, per això va decidir tornar a casa.
Arribà cansat, tard, i encara que volia saber què l’havia seguit anit. Una vegada a la seva habitació, va veure que la finestra estava oberta. Sense donar-li gens d’importància, va tancar-la i es llençà al llit.
Quan n’Enric ja dormia, va començar a somiar. Estava al bosc fosc i tenebrós de la nit anterior, envoltat d’uns densos arbres plens d’animals desconeguts per ell. Se sentia desprotegit. Arrencà a córrer intentant escapar d’allí i tornar a ca seva. Sobtadament, va veure una petita figura humana que se li apropava i que era una dona gran, amb els cabells negres com la nit i descuidats. Anava parlant sola un idioma molt estrany que mai havia escoltat abans. N’Enric no volia haver de parlar amb aquella dona, així que va girar cua sense mirar enrere. El seu cor començà a bategar ràpidament, perquè el va començar a seguir. Al cap d’uns minuts, va atrevir-se a mirar enrere i, per sort, ja l’havia deixat en pau, de moment…
Tot seguit, va veure una petita llum a través d’uns matolls gruixuts. Va pensar que aquell era la senda per arribar al cim de la muntanya i sortir d’aquell bosc. Intentava passar per aquells estrets camins, tornant-se a rascar tot el cos. Després de travessar-los, es va adonar que no era la sortida, sinó que era una casa amb els llums encesos.
L’entrada li pareixia una mica familiar, mes no li va donar massa importància. Volia entrar per veure si algú li podria donar alguna cosa de menjar. Va picar a la porta, però ningú no responia. Com la casa no estava tancada amb clau, hi va entrar. Just llavors, es va adonar que aquella era ca sava! Va caminar fins a la seva habitació i es va veure a ell mateix ajagut al llit amb una dona gran que li sonava d’alguna cosa… Era la dona que hi havia vist abans al bosc! Tenia un ganivet a la mà amb intencions d’apunyalar n’Èric que dormia! La dona el va veure i va cridar una frase que no va arribar a entendre. De colp, es va llevar i va veure a la finestra un missatge que deia: “Aquesta vegada te n’has lliurat”.
