Judici final



Un altre home, aquest més alt i robust ens esperava davant la porta amb les ninetes dels ulls clavades a les nostres persones. La seva mirada era com una polida i afilada espasa que penetrava fins al racó més remot i profund del meu miserable cor i que d’un sol moviment, et retallava la respiració obligant-te a agenollar davant de ses ulls.



Era alt, molt alt, aquest vestia de negre, no portava guants, només un gran rellotge dormint sobre la pell que embolicava el seu canell. Era un home calb, de semblant seriós i una llarga barba prominent i espessa com la nit que queia fins al seu pit.

La seva mà va acariciar el petit pom de color or que reposava mandrosament damunt la porta i amb una suavitat imprevista el va fer girar. Un crit estrident i metàl·lic va trencar el silenci ressonant per l’espai com un eco profund i irreversible.



La grandiositat del lloc no amagava la tensió que flotava a l’aire, i el pes del compromís es feia cada vegada més insuportable.

Per què estava allà? Per què havia deixat que l’amor influís en les meves decisions? Des de quan estar enamorada podria perjudicar tant a una persona?

“El que es fa per amor està més enllà del bé i del mal”

Friederich Wilhelm Nietzche,vaig pensar, gran filòsof alemany, actualment considerat un dels més influents del segle XX.

Pensar en art m’agrada, pensar en literatura m’agrada, pensar en filosofia m’agrada.



M’agrada pensar, res més, pensar, deixar volar la meva imaginació, endinsar-me dins de les idees i els coneixements atorgats, endinsar-me en un món d’informació i desinformació, un món on saps tot i saps res.

Sí, m’agrada i m'agradava, m’alleujava i em proporcionava serenitat en situacions de tensió. Repassar temes em calmava. Era com disposar d’un món paral·lel on la tranquil·litat era l'única font d’aigua.



Milers de boques van callar, milers d’ulls van clavar-se a la meva pell com esbarzers i no em deixaven escapar, em mantenien clavada a la moqueta vermellosa, em feien mal, molt mal, però no em deixaven, no em deixaven caure, no em deixaven rendir ni plorar. Només seguien allà, fent que la meva vida es veiés cada cop, més petita, miserable i insignificant.

Cada alè era un record de les meves debilitats, cada moviment, una agulla que em perforava la pell. Però no podia fugir, no podia escapar dels esbarzers, aquell judici implacable que em condemnava a convertir-me en algú que mai hauria volgut ser.



De sobte milers de cames es van enretirar cap als costats i van apartar la mirada de nosaltres, vaig sentir un petit alleujament fins que vaig veure que algú s’apropava cap a nosaltres passant pel mig d’aquell camí creat en pocs segons.



Al mateix temps que s’apropava vaig poder contemplar com el germà del David caminava darrere l’home amb el cap cot i mantenint certes distàncies agafant la bossa de diners com si jugués la vida, que de fet, mentida no era.



L’home era alt, esvelt, tenia la musculatura marcada, però no gaire exagerada, sincerament tenia un gran atractiu físic.



Es va aturar davant nostre.



Era de pell clara i ulls marró fosc, els llavis eren prims i tenia els cabells negres i sedosos no gaire llargs.

Ens va mirar, ens va analitzar, de dalt a baix. Va allargar la mà al David.

_Per fi ens coneixem_va dir l’home_ David?

_Així és, un plaer, a qui em dirigeixo?_La seva veu semblava serena i els ulls reflectien certa tranquil·litat.



L’home va somriure delicadament aixecant la comissura dels llavis.



_ Em pots dir Falcó.



Els meus ulls es van obrir com taronges i el cor va sortir disparat cap a la porta de sortida, m’ho podria haver imaginat, ho hauria d’haver imaginat. Estava tan submergida en els meus propis pensaments que no he tingut temps de pensar en qui collons podria ser el Falcó.

Ara ja ho sabia, de res em servia lamentar-me.

Em va allargar el braç i em va agafar delicadament la dreta, es va inclinar i la va besar.



No vaig saber com reaccionar, només em vaig limitar a mirar-lo amb expressió greu, fins que finalment ell va aixecar la vista i va parlar.

_ Ana?

Un plaer Vaig dir més seca que una pansa. Ni plaer ni osties, que et pengin.

_ El plaer és meu

Vaig somriure, de veritat que vaig fer-ho, però va ser molt fals, no podia dissimular les “ganes” que tenia d’estar allà.



Després, de sobte, va passar pel nostre costat i va sortir per la porta, però abans va fer xocar els dits i com per art de màgia, un parell d’homes semblants al de l’entrada ens van agafar per l’espatlla i ens van conduir darrere del Falcó fins a una sala poc il·luminada i de parets fosques i tènues.

Semblava una habitació d’una casa completament diferent.



El germà del David ens va seguir com un gos.

Ens vam asseure al voltant d’una taula, en David i son germà a un cantó de la taula, jo a l’altre. El Falcó era cap de taula, i el parell d’homes robustos van quedar-se drets al costat del seu amo amb una postura amenaçadora i intimidant.



Les mans em tremolaven, el cor m'anava a mil, tenia por, molta por, no sabia que ens esperava allà, no sabia quin podria ser el següent moviment.

Va alçar la mirada de la taula i ens va mirar a tots tres lentament, analitzant-nos.



Va separar el seu llavi inferior del superior i va començar a parlar, lentament, pausadament, tranquil·lament, com si es tractés d'una reunió normal.



No sé de què parlaven, jo només estava allà, escoltant, però no analitzant les paraules, jo allà, allà només era un objecte, era res, jo, jo no hi feia res en aquell lloc.



No vaig saber de què parlaven fins que l’ambient es va començar a escalfar, com una llar de foc que crema i crema a poc a poc, i que cada vegada genera més i més flamarada, cada vegada més, i més potent, i més roja, i més perillosa.

Fins que l’ambient, deixa de ser relaxat, les paraules surten de la boca com trets en una guerra i les mans es bellugaven atrafegadament com una ventolera de mitjans d'hivern, però calenta, flamejant.



Impossible.



A la bossa no hi havia prou diners.



Resulta que el germà del David havia agafat una quarta part dels diners pensant que el falcó no els contaria.



S’ha de ser imbècil per ser tan ingenu.

Primera regla de tot mafiós o traficant. Contar el que et donen. Bàsic, com a tot arreu.



La sang em bullia, la ràbia llepava la meva esquena i s’enfilava fins al clatell, m’envoltava el coll i pujava per les orelles tenyint-les de color roig. Volia cridar, molt.

Jo, jo que m’havia oferit a ajudar-los, que estava sacrificant la meva vida per ells, que havia entrat a un edifici que ni en cap món paral·lel entraria. I com m’ho paga? Fent que no hi hagi possibilitats de seguir la meva vida fora d’allà.

I l’odiava, sí, i tant que l’odiava. El maleïa, el volia escanyar, volia agafar-lo pel coll fins que quedes morat, fins que a llàgrima viva estigues suplicant per la seva vida i l'últim segon, al punt de la bogeria, deixar-lo respirar.



Però no va ser necessari, el falcó va treure de sota la seva camisa, una pistola Glock 17, molt utilitzada per diverses organitzacions criminals per la seva facilitat d'ús, fiabilitat i gran capacitat de cargador.

I Bang.

Un tret a la cama esquerra, l’Andreu maleïa al Falcó, en David prova de calmar-lo, però de poc va servir, després de mig minut cridant com un desesperat, la seva ràbia i dolor van acabar.



Un altre tret. Directe a la part frontal del crani.



No va tornar a respirar, la sang li brotava desmesuradament i recorria la seva cara passant pel llagrimal i contornejant el nas fins a arribar a la seva boca entreoberta on passava per la comissura dels llavis i regalimava barbeta i coll avall tacant la seva camisa a poc a poc.



El David es va quedar paralitzat. No sabia què fer, que dir, coma actuar, les llàgrimes li van començar a vessar dels ulls, va mirar al seu germà, em va mirar a mi, va mirar al Falcó i em va tornar a mirar a mi.



La seva desesperació em va turmentar, i va començar a plorar, a plorar, a polar i a sanglotar com un nen petit quan li han agafat la joguina.I

no parava, i no deixava de plorar i de vessar llàgrimes i de mirar-me a mi i de mirar al Falcó i de mirar-me a mi de nou i al seu germà, el seu germà mort, mort i ple de sang.



I jo, en aquells instants, vaig saber que mai més el tornaria a besar.