_Senyors?_ Vadir una veu desconeguda, greu i ronca.



Els dos vam conduir ràpidament la nostra mirada cap a la veu que ressonava des del final del vestíbul, realment el cor m’anava a mil en aquell precís instant.



Un home de pell fosca, ulls negres i llavis molsuts en mirava amb amargor. Duia una vestimenta elegant de color vermell llampant botonada amb lluents botons de metall color or i les seves mans de dits llargs i prims com les d’un pianista, estaven decorades amb uns guants de seda blanca com la neu.

Vaig empassar saliva, no vam gosar pronunciar paraula fins que uns segons més tard, l’home, en veure que restàvem al mateix lloc immòbil, va decidir pronunciar les següents paraules.



_ Sou a la llista?



Vam tardar uns segons a reaccionar, el David va ser el primer a dirigir paraula.

Eh... sí, sí, David Marquet i Ana Vilavadir amb la veu entretallada.



L’home va repassar la llista amunt i avall a la recerca dels noms corresponents i al cap d’una estona, la qual se’m va fer realment eterna, va apujar el cap i ens va mirar fixament als ulls.

_ Pugeu.



Va enretirar-se una mica i va assenyalar gentilment les escales amb la mà esquerra mentre feia una lleu reverència inclinant el seu cos endavant.

No vam dir res, només vam començar a caminar pel vestíbul fins a l’inici d’aquelles escales de marbre beix. Realment era preciós, semblava una mansió, una d’aquelles de les pel·lícules americanes on viu la família adinerada i tenen un centenar de donzelles que els fan els llits, els treuen la pols, els renten els vidres, els poden les flors, els cuiden els nens... Semblant a la pel·lícula d’Anniede 1982.



Vaig mirar en David, la seva mirada estava clavada a les meves pupil·les.



Aquells ulls... aquells ulls em desfeien, com ho feia perquè, aquelles pupil·les verdes com l’herba fresca del Montseny m’excitessin tot i estar en situacions com aquestes? Ho juro per Déu que em vaig posar com un tomàquet, anava notant com l’escalfor em tornava a pujar per les galtes i les encenia com un foc rogenc apoderant-se dels arbres, fulles i branquillons que troba pel camí. I aquell rostre talat meticulosament pels mateixos deus, amb una simetria i bellesa perfecte. D’aquell color clar tan preciós tan ben cuidat que tenia i aquella barba fosca d’un parell de dies que li quedava tan i tan bé?



Un floc de cabells li va caure sobre el rostre i inconscientment vaig pujar la mà lliure del seu braç i vaig apartar-li curosament desplaçant-lo darrere l’orella i vaig deixar caure la meva mà pel seu braç. Ell em va mirar, no feia pas cara de desconcertat i molt menys de molest, nerviós o enfadat. Només em va continuar mirant i va aixecar lentament la comissura dels seus llavis fins que es podia apreciar un lleu somriure.

Per un instant vaig poder oblidar tot el que estava passant, tota la por, tot el terror i tot seguit van desaparèixer per art de màgia. Per art d’encanteri la meva respiració es va tranquil·litzar i fins i tot, vaig notar com les meves espatlles deixaven enrere la tensió que portava des de fa setmanes.



Sense previ avís em va agafar la mà que encara recolzava sobre el seu braç i amb l’altra em va acariciar la cara. Els seus dits van buscar els meus llavis i a poc a poc, sense deixar-me de mirar ni un sol instant es va anar apropant fins que els seus llavis van tocar els meus i ens vam fondre en un tendre i apassionat petó.



I aquell instant em va marcar per sempre, aquell fugaç, però apassionat petó va ser el que em va ajudar a continuar endavant. Cada dia em llevo i em pregunto si potser, podria haver fet alguna cosa per no haver-te deixat anar, i cada dia em culpo per no haver fet tot el que tenia a les meves mans.

Però gràcies a tu, vaig poder venjar la teva mort i la de totes aquelles persones innocents que van caure en mans d’en Falcó.

Sempre recordaré el meu primer i últim petó, amb la persona que més estimava i que encara que ja no sigui entre nosaltres, continuaré estimant.

Quan per fi la guerra de sang i diners es va acabar, vaig poder dedicar la meva vida a tot el que havia desitjat.



La poesia.



I aquell bes, que em va canviar la vida, es va convertir en el tòpic principal de diversos dels meus llibres.



“Si tan sols pogués tornar,

I et pogués a tu trobar,

I potser per fi topar,

Amb aquells ulls color clar.



Si els teus ulls a mi em miressin,

I els teus llavis em besessin,

el teu cos em toqués,

i el teu cor em perdonés.





Potser ens tornaríem a estimar,

I no seria d’estranyar,

que et demanés perquè ens caséssim,

i junts lluny marxéssim.”



Vam començar a pujar les escales poc a poc. Peu dret, peu esquerre, peu dret, m’havia de concentrar per no caure com un roc a l’aigua. Les cames em tremolaven i sentia que si deixava la barana acabaria a terra. I durant aquells instants, els quals em van semblar verdaderament una eternitat, el meu cervell va recórrer tot el que havia passat durant aquelles setmanes, per haver arribat allà. I es va aturar, es va aturar a l’inici de la desgràcia, aquell divendres 15 de fa prop d’un mes.

En David em va trucar, tot just sortia de la universitat on hi estudiava dret. Estava desesperat, no vocalitzava i era realment difícil interpretar el que volia dir. Finalment, a través de la línia el vaig aconseguir calmar, i vaig acordar quedar amb ell aquella mateixa tarda a un cafè petit i antic que feia segles que aguantava dempeus, de prop de casa meva.



Després d’oferir-li un cafè em va aconseguir explicar (amb tan sols quatre simples frases) el perquè de la seva desesperació.



Resulta que el seu germà s’havia emmerdat en no sé quin problema amb un tal home el qual es feia dir El Falcói en el qual hi havia entremig molts milions. Em va explicar que tot va començar en un bar exòtic de Barcelona centre. I bé, ja feia temps que estava embolicat amb tot això de drogues com la cocaïna, o bé la LSD i MDMA, coneguda també com a Èxtasis. I entre camells, diners i bars va anar a parar a aquell prostíbul, endeutat fins al moll de l’os, amb El Falcó al capdavant.



Encara no entenia què hi feia jo en tot aquell merder, però no vaig tardar gaire a saber-ho. En David i el seu germà necessitaven la meva ajuda, volien reunir tots els diners possibles, ja que en menys de tres setmanes haurien de quedar a l’edifici més temut per tot Sabadell, conegut també com a Sang grana per la seva peculiar porta d’aquest color.



Sí, és clar que el vaig ajudar, què volíeu que fes? Estava realment enamorada i ja no només això, el considerava de la família, em sentia obligada a ajudar-lo tot i la seva insistència que no calia que ho fes si no estava segura. Això va provocar que m’endinses entre aquelles branques espinoses de drogues, alcohol i diners. I d’això, per descomptat, aquell home anomenat Falcó no se'n va perdre cap detall, com va saber que els ajudava? No ho sé.

Probablement tenia centenars d’espies rondant per la ciutat, és per això que a hores d’ara ja no aconsegueixo confiar en ningú. Mai saps realment el que algú pot arribar a fer o trair.

I és clar, pocs dies després del cafè una carta blanca com la neu em va arribar a casa, signada per aquest miserable.



“Ja que vostè està participant en els problemes econòmics dels altres, li oferim a assistir a la nostra petita festa de l'edifici que ben segur ja coneixes. Si no vens hi haurà conseqüències, ningú en surt net de les drogues i els diners. No és una amenaça, és una conseqüència. “El fi justifica els mitjans” Pren consciència dels teus actes”.



Al cap de tres setmanes, ni un dia més ni un dia menys, teníem tots els diners reunits, no pregunteu com ho vam fer, va ser un procés complicat, diners per aquí, diners per allà, préstecs que encara he de pagar i estalvis per vacances. Tots posats curosament dins d’una gran bossa de gimnàs la qual el seu germà portaria a la temible sang grana.