No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.



Un únic tret havia travessat el seu cor, un tret net, precís, que va provocar un ràpid desenvolupament de la insuficiència respiratòria i una gradual pèrdua de sang en qüestió de segons.



L’havien matat, havien matat el seu germà davant dels seus ulls, dels meus ulls. La sang li embrutava les mans mentre cridava el seu nom desesperadament i intentava aturar l’hemorràgia. Però ja no quedava temps, ja no hi era, era mort, adeu, se n’ha anat, “c’est fini”. Això és el que passa quan li deus diners al Falcó.



Els sanglots d’en David ressonaven per tot l’edifici, la tristesa i la desesperació inundaven la sala com una piscina.



Jo no gosava apartar la mirada de l’escena, no, no gosava parpellejar, ni tan sols respirar, només resava perquè deixés de plorar.



Però va ser massa tard.



Bang.



Un últim tret.



La sang va esquitxar la meva pell rosada i el meu vestit maragda. La respiració se’m va tallar de cop. Vaig sentir com una llàgrima brotava del meu llagrimal i començava a lliscar per les meves galtes tacades.



Els seus ulls buscaven desesperats consol, un bri de vida, i els seus pulmons, demanaven oxigen desesperadament, els seus ulls i els meus es van creuar i déu meu, per uns segons, vaig poder sentir com si la seva por, el seu horror, la seva desesperació, el seu dolor, fossin meus.



I tot es va acabar, un últim gemec, un últim alè i un últim record, va caure de la cadira i un cop sec em va indicar que ja havia arribat a terra, i jo no desviava la mirada, no, no ho feia, jo continuava mirant endavant, al primer cadàver, al germà del qui havia estat, el meu amic.



I la meva mirada persistia fixa allà, però jo sabia que la sang del David, ja estava començant a tacar el terra de color roig.









26/10/1974



Recordo que era un dissabte de finals d’octubre, un dia força fred, d’aquests de cel ennuvolat que semblava que hagués de caure una barrundanya, però fins raigs de llum groguenca que travessaven els núvols indicant que ja era de matí, il·luminaven les terrasses de les cases i pisos de la ciutat.



Les fulles rogenques i ataronjades ja havien començat a caure dies enrere inundant els carrers i carrerons, i l’oloreta de les paradetes de castanyes dels esplais omplien la ciutat.



Els nens corrien i cridaven juganers per la plaça mentre se sentia el crec-crec de les fulles que trepitjaven al seu pas. I l’avi Tomeu, pobre home, que la seva dona va morir anys abans i que cada matí del món, d'ençà que vaig anar a viure en aquell indret de la ciutat, el veia al mateix banc de la mateixa plaça, donant menjar els coloms mentre xiuxiuejava: Colometa meva, Colometa meva, convençut que ara la seva dona era una d’aquelles bestioles.



Vaig trucar a la porta, ningú va contestar, vaig persistir, un grinyol em va posar els pèls de punta i la porta es va anar obrint lentament fins que, finalment, en David va treure el cap.



Anava força elegant i això em va sorprendre gratament, ja que ell no acostumava a anar amb res més que uns texans i una samarreta normalment blanca. Portava els cabells pentinats meticulosament endarrere amb una majestuosa capa de gomina perquè ni un sol filament castany es mogués del lloc corresponent. Un esmòquing blau marí cobria el seu cos ressaltant la seva esvelta silueta i a conjunt, una corbata color roig que destacava per damunt de la camisa blanca.



Jo tampoc anava precisament deixada, portava un vestit maquíssim color maragda d’una botiga de Barcelona molt petita però molt elegant, que creava una formosa figura i deixava al descobert les meves espatlles, combinant-ho amb un fi collaret d’or que havia estat de la meva mare abans que marxés.



-Saps? El color maragda ressalta els teus ulls verds, m’agrada.- El seu somriure era de pel·lícula, les seves dents perfectament alineades i blanquinoses il·luminaven el seu rostre fent-lo encara més atractiu.



-Hola, David—vaig dir mentre sentia que les meves galtes s’encenien.



Va posar la mà esquerra a la butxaca del davant del pantaló i va treure unes claus platejades que dringaven a cada moviment, es va girar per tancar la porta que difícilment es tancava al primer intent. La seva esquena va quedar justament a l’altura dels meus ulls, vaig empassar saliva. El dorsal ample, el trapezi i el quadrat lumbar es marcaven agradablement cada vegada que movia els braços endavant.



Es va girar ràpidament i em va mirar innocentment, vaig esbossar un somriure nerviós i abans que pogués dir res vaig desviar la mirada.



Finalment, vam començar a caminar carrer amunt, al cap de poc es va dirigir cap a mi i em va estendre el braç per tal que l’agafés.



Vaig agafar-lo i vaig somriure incrèdulament.



Els meus talons ressonaven a cada pas que feia com si s’estigués muntant una marxa timbalera als meus peus, juntament amb les claus que dringaven sense parar a la seva butxaca i la nostra xarrera i rialletes semblava una orquestra.



Semblava calmada, de veritat que ho semblava, però dins del meu pit anava creixent una bola d’angoixa, por i neguit a cada pas. Vaig mirar de reüll a en David, podria ser que no ho estigués de nerviós? Realment no ho estava o feia veure que no ho estava? No tenia cap manera d’esbrinar-ho.



Però el seu somriure em calmava. La bola no desapareixia, però feia que el meu cap deixes de donar voltes i que el meu cor es calmés o pot ser que s'accelerés més encara. I no podia deixar de pensar en les ganes que tenia de besar-lo, de fer meus els seus llavis.



Vaig mirar endavant, hi havia poca gent pel carrer tot i no ser gaire tard, però amb la que ens creuàvem, ens miraven perplexos i és clar, qualsevol mai li hauria passat pel cap que dos joves de la nostra edat, anirien a una de les festes més conegudes i perilloses de tota la capital.



Semblava que anéssim a un casament, un casament d’aquells tan i tan grans que se celebren a les pel·lícules americanes, aquests plens de llums, flors, regals...



I la núvia... amb aquell vestit tan formós de color blanc, amb aquelles mànigues que cauen sota les espatlles i el vel... que cau del cap fins a terra i mentre la núvia camina per l’altar per retrobar-se amb el seu futur espòs el vel llisca per terra lentament, però amb aquella elegància tan extraordinària, és com les fulles de la tardor, que cauen i cauen ballant una dolça melodia mentre el vent les acompanya.



Conjuntat amb els més preciosos dels diamants ressaltant el seu coll esvelt. I el seu somriure i la felicitat que disparen els seus ulls com espurnes.



Sembla una princesa.



I que maco seria casar-se algun dia, a algun lloc paradisíac, dalt de les muntanyes més boniques, aquelles que tenen una fina capa d'herba fresca i molsa damunt, amb aquell color tan brillant i aquelles flors de colors que fan ressaltar encara més la seva bellesa.I aquella olor... Olor de natura, olor de felicitat... Olor de llibertat i amor.



Tots diuen que és el dia més feliç de la teva vida i és que declares el teu amor per sempre més. “Promets ser fidel en la prosperitat i l’adversitat, en la salut i la malaltia i així estimar-la i respectar-la cada dia de la teva vida?”



I el desitjat sí.



I encara em pregunto com hi vaig arribar allà, com és possible que jo, una persona tan calmada, tan pacífica, que prefereix quedar-se al marge dels problemes i disputes, estava en aquell precís moment, caminant amb un vestit maragda pel carrer dirigint-se a una festa que, un pas en fals i podria ser el meu últim dia que vegés la llum del sol.







19:00 p.m.



Eren les set que ja era negra nit, la lluna minvant amb el seu últim fil color plata, il·luminava les terrasses dels edificis tintant-los d’un color més clar i els fanals de llum càlida il·luminaven el nostre pas.



Al carrer ja no hi havia gairebé ningú, només vaig veure-hi una senyora que devia tenir aproximadament uns cinquanta-cinc anys, passejava el seu Golden retriever i un noi jove que ja estava drogat fins a les venes anava caminant de costat a costat aguantant-se a tot el que trobava per no obrir-se el cap tot i ser tan d’hora.



A poc a poc, ens hi vam anar apropant, sí, cada vegada més a prop i més a prop, més a prop d’aquell edifici que ben aviat ens portaria desgràcia i tragèdia. I cada minut, cada segon que passava, el cor se m’anava encongint i encongint, cada vegada més silenci, un silenci horrorós, estrafolari, i les paraules van anar apagant-se, en pocs segons la nostra alegria postissa, es va convertir en una marxa fúnebre.



I és que cada pas, cada dringueig de les claus, cada alè, se’m va començar a fer més pesat, més tenebrós, més esfereïdor, més esgarrifós.



-És aquí _Va dir amb una veu entretallada.



Número seixanta-tres, un edifici de mides considerables, una mica apartat del centre, encara així era impossible no veure'l. Tothom sabia que aquell edifici estava reservat, per a qui exactament? En aquell temps encara em costava entendre-ho, però tothom sabia que si entraves allà era sentència de mort.



Una porta color grana semblant al color de la sang, obria pas a una llarga catifa roja que et conduïa fins dalt d’unes escales de marbre. El terra brillava com mai, gairebé t’hi podies reflectir. Les llums càlides que penjaven de grans aranyes de vidre al sostre, eren realment impressionats, il·luminaven tot el vestíbul, realment, una obra d’art.



Les parets estaven cobertes de pintures d’artistes desconeguts per a mi. Al final del vestíbul, unes grans escales de marbre color beix s’enfilaven cap amunt, allò no semblava pas una cambra de tortura, semblava el camí al cel. Els colors clars i càlids generaven calma i serenor, aquell edifici semblava creat per pinzellades dels àngels, per bocinets de cel.



No hi havia ningú, érem els primers? Allò em generava inquietud, vaig estrènyer més fort el braç del David, estic segura que li vaig clavar les ungles, però de la seva boca no va sortir-ne ni un sol gemec, el vaig mirar, ell mirava cap amunt, no vaig saber interpretar la seva cara, mostrava una expressió de tristesa, o d'inquietud? O de terror?



Vaig mirar amunt, llavors vaig poder entendre com se sentia, una barreja d’emocions i sentiments van anar inundant el meu cos, ràpid com una tempesta i dolorós com la mort.



La “Lamentació sobre el Crist Mort” omplia el sostre de l’edifici, una obra de Sandro Botticelli, l’original pintada amb tempera sobre tauler, ho sabia perquè anys abans ho havia estudiar a l’institut.

Aquella pintura, en aquell lloc... Només provocava por i desesperació. Era una entrada directa cap a una mort segura.