No era la primera vegada que Joana veia a una persona faltar davant d’ella, però aquesta vegada era diferent. No era el mateix veure a un familiar sense vida, que a una xica que t’ha fet la vida impossible. Era estrany, com un sentiment d’apatia, alegria i pena, tot al mateix temps. El cos de Soraya va ser trobat per un veí que va eixir a les sis del matí a passejar al seu gos, la gent que vivia prop d’on va passar la tragèdia assegurava que feia pudor pel carrer, i la notícia era bastant parlada a la universitat. Nico va parlar amb la nostra protagonista, preocupat i sorprés que haja passat prop del seu carrer, però ella simplement no deia res, ni a Nico, ni a sa mare, ni a ningú. Per la televisió van dir que pels forenses es va descobrir que Soraya, dona de divuit anys, va perdre la vida unes hores abans de trobar-la. Estava alcoholitzada, sense marques, colps o ferides que indicaren que el assasinat va ser per la violència de part d’algú més. Tampoc van trobar petjades ni l’ADN d’alguna persona sospitosa. Es va començar a teoritzar que pot ser que la seua mort va ser causada per la quantitat de begudes alcohòliques que va tomar aquella nit, però si haguera mort per una sobre dosi, ja s’haguera descobert. A Joana li donava nàusees pensar en el tema, com anaven a descobrir res si literalment es va morir perquè sí? La xica va deixar de respirar sobtadament.

Mentrestant, el grupet de tres, que ara eren dos, Theo i Maite, van ser els més indignats. Una de les seues millores amigues havia faltat, tot per deixar-la tornar sola a casa, damunt borratxa.

—És que no ho entenc, com ha pogut passar així tan de sobte? —Li deia Maite al seu millor amic, amb els ulls rotjos de tant plorar per la seua amiga.

—Algú ha hagut de ser… —Va sospirar. —Tinc por, Mai.

—Per què dius això?

—Perquè no troben a qui haja sigut.

—No vull ni pensar-ho, Theo! A mi m’agradaria que tornara a la vida, però com no… Vull que es faja justícia per ella. —Quasi xiuxiuejant, va deixar caure les últimes llàgrimes a terra.

—Theo va abraçar a Maite. —Si no fan el seu treball bé, ho farem nosaltres…

Queda clar que malgrat Theodor i Maite van comportar-se fatal amb Joana, no deixaven de ser persones, i les persones senten. Ambdós, especialment Theo, tenien un gran desig perquè es fera justícia per Soraya, gràcies a una emoció tan dolenta com és perdre a una amiga, però el que ells no sabien, era que Joana sabia tota la veritat de com va morir, i no se’l podia explicar. Soraya estava borratxa, de sobte es va quedar queta i va caure a terra sense vida. Sí, vinga, la policia segur que s’ho creurà. Es pensaran que Joana està fumant-se qualsevol cosa i que creu en fantasies de ciències ficcions.

Milers i milers de pensaments passaven pel cap de Joana, però amb una dutxada fresca i el menjar que cuinava la mare, a posar-se a estudiar! Era molt dur el que havia passat amb Soraya, però les classes continuaven. L’estudi va terminar sent l'entreteniment més gran per a ella. Aprendre, estudiar, investigar, explicar…, això era la passió de la nostra protagonista. A més, així contactava amb el pare. Que en pau descanse. I sa mare també aprenia coses que potser a la seua època no ensenyaven.

Unes setmanes de tot això van passar, i Nico no suportava veure a la seua amiga tan arraconada. Feia moltes bones notes a la universitat, i sí que parlava amb gent de tant en tant, però eixir per ahí amb amics, sobretot amb el seu millor amic, ho havia deixat de fer per una temporada. Un divendres, després de classe, Nico li va parar i li volia invitar a un concert d’un cantant xicotet que a ells els agradava molt. Dissabte a la nit, només ells dos, junts. Ell li insistia que eixir li faria bé, que ho passarien genial, però ella tornava a dir que no i no una vegada i una altra. Nico estava preocupat, no disfrutava de veure a Joana tan apartada de tots, sobretot d’ell. Al final la va convéncer amb unes paraules que la van deixar marcades.

—No vull tornar als temps de l'institut, Joana, per favor.

Deixant-se la veu i amb les mans alçades, van cantar a tot pulmó aquella nit. Entre la música, el sucre, i l'alcohol, Nico va terminar vomitant. Amb això i que ja eren quasi les dues del matí, era hora de tornar a casa.

—Emm, com tornem ara? —Li va preguntar.

—Cridaré a ma mare, que ella a aquesta hora sol estar desperta. —Li va contestar.

—I això?

—Treballa de nit, i el seu cos s’ha adaptat a l'horari, malgrat que hui no haja d'anar.

—Ah, bé. Escolta, Nico, imagine que tardarà una hora o així, abans d’això, t’importaria? —Li va dir Joana al xic.

El concert era a l’aire lliure, a un espai privat. Malgrat que estava tot ben il·luminat i controlat per policies, hi havia xicotets llocs on no hi havia llum i plantes on ningú miraria. Joana necessitava anar al bany i utilitzar els banys portàtils no era una opció.

—De veres, tia? Vinga, fes el que vulgues.

Joana, amb la llum del mòbil, va buscar un lloc, però abans, des de lluny es va quedar pensant una cosa.

—El papa estaria per açí treballant, cuidant-me a mi i a tothom.

Just quan estava a punt d’ajupir-se, va sentir un soroll. Un soroll que confirmava que no estava sola. Es va sentir valenta, cosa que normalment no passaria, i amb la llum del telèfon va apuntar directament a allò que pressentia, i més clixé no podia ser. Theodor, el famós Theo, a un concert d’un cantant que ni deu haguera encertat que li agradaria, al mateix temps i lloc que ella, amagant-se per a fumar, i fumar alguna substància que no era tebacó. El bully, encara sota els efectes del… que siga que fora això, i confós…

—Jo…

Havia de ser una maledicció, o potser ella té superpoders, o potser era ella qui s’havia fumat el porro, però va passar el mateix. Es va quedar quet, amb una cara blanca com si no respirava, i va caure a terra. Joana va fer les seues necessitats, i va eixir desfavorida. Van avisar a les autoritats, i altra polèmica va començar. La història que va contar era que es va trobar al xic mort. A aquest punt, Joana va deixar d’anar a classe, i s’estava tornant botja. Nico feia el que podia, i anava a sa casa tot el que poguera, fins que començara a paréixer com si visquera allí amb ella.

—Serà que estic maldita o alguna cosa? —Es preguntava Joana mirant al sostre.

—Tia, què dius? —Va respondre Nico mentre s’acostava al seu costat, al seu llit.

—Per què he de veure a tots morir? Primer a mon pare, després a Soraya, i ara a Theo. Estic molt espantada, tio.

—A la vida passen coses bones i roïnes, tu no més tens mala sort. —Va tractar de consolar-la, després que Joana li va contar que va passar realment, amb Theo i amb Soraya.

—Estranye a papa, però això ja ho tinc més o menys superat. Tinc por, i estic molt confosa per ells. Quan em quede sola amb algú mirant-li als ulls, és com si jo fera alguna bruixeria i els matara… No, no ho entenc.

—...Joana, jo tampoc m’ho explique. És la cosa més rara que mai he escoltat, però et crec, per alguna raó som millors amics. —Li deia Nico a Joana mentre li sacava les llàgrimes, i es van quedar mirant-se als ulls profundament.

—No! —Joana es va apartar, amb por de, com estaven a soles i li estava mirant, el matara sense voler. —No vull que pase altra vegada, i menys amb tu.

—Vinga, i si ens distraiem? Vols escoltar musiqueta? Últimament estàs sempre amb els auriculars.

Per a ser el primer any d’universitat, sí que havia sigut… caòtic. La segona avaluació ja estava terminant, i estaven d’exàmens. Nico i Joana estaven a la biblioteca, estudiant, repassant, fent esquemes i resums, comentant… Pot sonar molt avorrit, però quan ho fas pel que t’agrada, et diverteixes i tot, més encara amb un amic. A la seua universitat, hi havia una gran biblioteca on perfectament podries construir una casa per a una familia nombrosa, l’únic problema era que quasi ningú la valorava. Hi havia les suficients taules i cadires per a dues classes juntes, molts tipus de seccions de tota classe. D'història, novel·les de qualsevol gènere, sobre temes interessants, biografies, i un sense fi de llibres més. És un poc trist que no vinguera molta gent, però la xica treia coses bones d’això també. Es pot estar tranquil i triar el llibre que vulgues sense por que ningú te’l lleve primer, ja que no és molt popular la biblioteca.

—Bé, la capacitat de ser honest, clar i directe a l’hora de transmetre notícies roïnes, es diu… —Va dir Nico, preguntant la qüestió nombre 84345678 de totes que s’havien fet entre ells.

—Assertivitat.

—Sí. Jo crec que ho saben tot bastant bé, ens anirà bé.

—...Uff, és que portem aquí tota la vesprada. Anem a casa ja?

—Hmm, vinga. Tanquen a les huit i són quasi les set i mitja.

—Bé, vols que- —Joana va ser interrompuda pel telèfon de Nico.

—Ai, botons! No ho he posat en silenci! —Mirà el mòbil. —És important, ara torne.

Mentre Nico se'n va anar fora per la telefonada, la nostra protagonista va començar a recollir els llibres i les llibretes. Va agafar la motxilla i amb els llibres que havia agafat de la biblioteca, els va posar on estaven. El lloc sí que era gran per a una universitat pública. Estava buit, i la pau que sentia Joana era molt reconfortant. Pel cap de Joana sols passava l’orgull que tenia d’haver arribat açí.

—Vas perdre a papa, vas sofrir maltractaments a classe, vas passar-ho molt malament durant anys, però al final mama et va donar suport, vas graduar-te i estàs estudiant el que t’agrada, a més que ara tens amics. Més sort i feliçitat no pots pedir, Joana. —Es xiuxiuejava a ella mateixa mentre mirava on estava els llibres.

Els va posar al seu lloc, i al seu costat… Mare meua, aquesta història no pot ser més clixé. Maite, Maite, Maite… Maite era l’única persona que quedava viva del grupet. Maite, l’última persona que estaria a una biblioteca, a un raconet, amb unes pintes que mai ningú l’havia vist. Queda clar que Maite ara té depressió, ha perdut als seus dos millors amics. Ara era a ella qui li tocava sofrir. Sempre havia segut una mala persona, sempre havia segut una creída sàdica que disfrutava de les desgràcies dels altres, i ara és quan el karma ha actuat. De totes maneres, se’l mereixia, com ells, almenys això és el que pensava Joana. Pot ser que ara ja no faja res del que feia abans en l’institut, però no deixava de no aportar res a la societat avui dia. Açí és quan la pau de la nostra protagonista és interrompuda pels records de tots aquells anys, i la cosa rara que la xica anomena ‘‘maldició’’ torna al seu cap. Maite va fer una cara de sorpresa, i va caure a terra. Joana, tremolant, torne a casa corrent, oblidant-se de Nico per complet, plora fins a adormir-se, i s'inventa una situació completament diferent per a no haver d'explicar-li res a sa mare. Al dia següent, no va a classe, i només va per a fer l’exàmen a última hora amb unes pintes horribles. Quan tothom torne a cas, inclòs el professor, Joana es queda sola a classe, més cansada que mai, amb el cor trencat i amb zero ganes de viure. És com si la mort la persiguera, o millor, una maledicció que fa que cada vegada que et quedes sola amb algú que no t’agrada, falten. Quan pareixia tot una pel·lícula de terror, el més clixé de tots els esdeveniments va passar, va entrar Nico a la classe. Joana, que no podia més, va començar a plorar desbocadament i va córrer a Nico, buscant una abraçada del seu millor amic, només perquè ell li tirara el pèl i amb una patada a l’estómac, tombar-la.

—Nico..! Què… Què fas? —Intentant no plorar més.

—Mentidera. —Va dir amb una mirada que li transmetia por, traïció i odi. —Ja no m’han queda ningú. Soraya, Theo, Maite… Ja no queda ningú. Saps? Ells i jo érem grans amics a la primària, i sempre ho havíem segut, solament estaves molt ocupada com per a adonar-te'n. Quan ens vam adonar que estaries a la mateixa universitat i damunt a la mateixa classe que nosaltres, encara volíem divertir-nos. M’ho he passat molt bé estudiant, i passant temps amb tu, però només estava rient a la teua cara. Mira si m’he esforçat, crec que hauria de ser actor fins i tot. Contant les teues coses personals i secrets ens hem riscut molt, però ara que els afrintionts ja no estàn, és molt avorrit continuar actuant.

—Nico… Com..? —Va intentar dir, mentre tractava no abofegar-se amb les seues pròpies llàgrimes, un poc més i crida.

—Estàs botja. Ho sospitava quan em vas contar el que va passar amb Theo, però quan vas eixir corrent de la biblioteca i no em contestaves al telèfon, estava convençut. Com pot morir algú per què sí? Ets estúpida o què? Com creus que me’l crec? Ets una assassina.

‘‘Assasina’’, la paraula que va trencar a Joana per complet. Malgrat que li insistia en el fet que ella no els va matar, i que parara per favor, ell no parava de pegar-li, com si tornara a l’institut. Veure a tanta gent morir, la sensació de ser atacada verbalment o, en aquest cas, físicament, la traïció de qui era més prop a ella. La va trencar totalment. I sí, per més clixé que sona, es va decidir levantar i lluitar de volta. Va traure els auriculars que sempre portava damunt, els mateixos que va utilitzar aquella vegada de nit al carrer amb Soraya, a aquell concert on va tindre l’oportunitat amb Theo i a l’última vegada amb Maite a la biblioteca. Cridant a tot pulmó, amb uns cables qualsevols, el va abofegar, però es van trencar, aleshores, va fer servir les seues pròpies mans despullades per a trencar-li el coll d’una. Dels sorolls i els crits, una professora va obrir la porta per a trobar-se l'escena més obscena que es podria trobar una persona mitjana del primer món. Joana va eixir al pati, amb els ulls rotjos i amb dolor de cap, es va tirar a terra esperant al fet que vinguera la policia pels seus

crimens, sentint-se lliure. Tot el dolor, tot el sofriment, tot… Ho havia deixat anar, s’havia venjat, i no res dona més plaer que això. La nostra protagonista no tenia idea de com reaccionaria sa mare, i estava conscient que havia perdut la possibilitat de ser professora i estar amb xiquets tot el dia, però no li importava. Tots els sentiments que li pesaven al pit se n'havien anat, i per a ella, ja havia aconseguit el que volia a la vida. En uns minuts li posarien esposses, aniria a estar amb un mono taronja tancada a la presó, però li donava el mateix, ella mateixa es donaria el luxe d’anar-se’n amb son pare prompte. Ai, Joana, ai, Joana. Menuda història la de Joana. Quin clixé que el malo termine sent el protagonista, veritat?