Després del primer dia d'universitat, vaig tornar a casa immediatament. La primera cosa que vaig fer va ser plorar-li a ma mare. Sé que ja tinc dihuit anys, sé que sóc majoreta, però la meua xiqueta interior ho necessitava. Jo que pensava que m’havia lliberat d’ells…



—Vinga, una ploraeta i ja està, Joana. Pot ser que hagen canviat, i que no et molesten més a aquest punt. —Em va dir la mama mentre em acariciava el cap.

—No ho sé, és que no ho sé! Tinc molta por, mama. No vull passar pel mateix altra vegada, estic farta… —Li vaig dir intentant parlar clar.



I efectivament, no em van fer res. Supose que això d’arrimar-te’n a algú i començar a assetjar-li ja és un poc infantil, perquè no em va tornar a passar. El que sí que feien, una cosa un poc incòmoda la veritat, és que cada vegada que fèiem contacte visual per accident o ens cruiàvem pels passadissos, em miraven malament o es reien de mi, com si jo fora una cosa rara o fastigosa. Després d’una setmana o així, vaig començar a deixar de donar-li importància, ja que els que perdren són ells i no jo. De fet, per fi vaig començar a socialitzar més. Per fi… Hi havien unes persones que em van caure molt bé, altres no tant, però un dia va passar una anècdota que em dona risa de contar. Pareixia una escena clixé de pel·lícula allò. Anava tranquil·lament pels passadissos quan em vaig xocar amb una persona que no coneixia de res, i en el moment que es va disculpar amb mi…



—Joana? —Em va preguntar sense llevar-me els ulls de damunt.

—Perdó. Et conec?

—Vam anar junts a l'institut, t'enrecordes de mi? —En aquest moment, vaig fer memòria.

—Nico..? Nicolau?



Doncs sí que havia canviat. Nicolau ja no estava tan prim, la seua veu era un poc més greu, s'havia deixat el pèl un poquet més llarguet i, no tenia barba, però es notava que li creixia.



—No, no passa res. Em pots dir Nico, tothom em diu així, i m’agrada. L’únic que em diu Nicolau és el meu psicòleg. Ha, ha, ha! —Es va riure innocentment.

—Quant de temps, eh…

—Sí. Com estàs? Solies ser molt callada a classe…

—Ja, ja, això ha canviat.

—Doncs m’alegre molt! Parlant de classe, saps on està l’aula 1-4? —Em va preguntar mentre mirava un paperet.

—És la meua classe. Estava de camí, vols que t’acompanye? —No em podia creure que estava parlant amb algú tan relaxadament.

—Sí, sí, per favor. —Vam començar a caminar junts.

—Com és que mai t’he vist a classe?

—Per la meua mala sort. Em va agafar una gripe els primers dies de classe, per això avui és la primera vegada que m’incorpore a la universitat. Espere no haver-me’n perdut molta cosa.

—No, no, tranquil, a penes ens em presentat i no em ni obrit el llibre. —Estava posant-me un poc roiga perquè parexia més nerviós que jo i no estave acostumada a això.

—Ah, doncs bé. Una coseta, tu per què vols estudiar magisteri?



Vam començar a xarrar un poc, i la veritat és que Nico era molt simpàtic, a més d’un bon company de classe. Sense adonar-me'n, es va fer la tardor i ja era el meu millor amic, fins al punt que Nico em va dir algunes coses personals, i per això, jo també el vaig fer. Li vaig contar el que va passar amb mon pare. Va ser un poc dur, ja que mai ho havia fet. Ell es va quedar amb la boca oberta i em va dir que ho sentia molt. També em va contar que sempre havia volgut parlar amb mi, però que era igual de vergonyós, a més que li temia als tres mencionats d’abans. Gràcies a ell, em vaig oblidar completament del grupet dels coll- O siga, els bullies. Tant de bo s’haguera mantingut així, tant de bo…

No entenc perquè en la meua vida sempre pasen cosas tan clixés. Quan tot està bé en una pel·lícula, és quan fa un gir inesperat, i quasi mai és bo. Quant desitjaria que mai haguera passat. Malgrat que havia superat l’ansietat social, hi ha una cosa que no es va mai. Per molt bé que estigués, per molt que ho intentes i et donen suport, mai es va, i això és sobre pensar. Sobre pensar, sobre pensar, sobre pensar… Mai para. Això m’ha passat durant anys, i a aquest punt, ja ho tinc clavat al cap, com si foren els arrels del meu cabell. Crec que la mala sort em assatja, doncs no hi ha altra explicació per a aquella vegada. Vaig anar a casa de Nico un dissabte per a fer un treball de la universitat, quan vam terminar ens vam posar a jugar i ens vam adormir vent una pel·lícula. Em vaig despertar a la una del matí del diumentge. Com Nico i els seus pares estaven dormint, i sabia la que em cauria quan tornara a casa, me'n vaig anar sense dir res. No tenia molta por, ja que el meu poble no és molt perillós durant el dia i tampoc a la nit, a més que la meua casa no estava molt lluny. Què pacífic era això. Els carrers per la nit són una cosa en la qual trobe molta bellesa. Que clixé, no? Que clixé va ser trobar-me’n a Soraya, tota vestida de festa, i com no, borratxa. Caminava marejada i rient sola, típic de Soraya. Tenia els auriculars a mà, moltes coses van passar per el meu cap. Repentinament, la xica es va quedar queta, va quedar-se mirant-me amb els ulls com a plats, i va caure a terra. Em vaig espantar, tant que no podia moure’m o cridar. Després em vaig arrimar i ella no respirava, ni li sentia el bàtec del cor. Vaig córrer a casa, ma mare em va cridar, estava molt espantada per mi, però més ho estava jo.