Alguna vegada has tingut un company o companya que no parlava mai amb ningú? Què quan no estava ell o ella no el notaves? Què sense aquesta persona en la classe no hi havia diferència? Doncs aquest personatge és Joana, una xica molt tímida. Joana és el típic personatge protagonista sobre usat per a històries d’adolescents que les fan assetjament escolar per qualsevol fotesa. Però malgrat el clixé de Joana, ella sí té una personalitat, i una història que contar també, encara que siga tan vergonyosa.

Joana abans era una persona normal com qualsevol altra. Filla única, i amb uns pares de pel·lícula americana. Sa mare sempre era molt optimista i son pare sempre estava quan ella el necessitava. Clar, la vida no és perfecta, sempre té imperfeccions, i el fet que el pare de Joana fora policia era una d’elles.

Aquella nit que ella va eixir amb sa mare al mercat medieval temàtic d’època, va ser la més dolenta de tota la seua vida. Veure a son pare patrullant per allí li donava confiança, fins que van atracar una tendeta i el criminal va començar a disparar a gent innocent que hi havia per la zona, incloent-hi als policies.

Quan una persona, especialment una adolescent de tretze anys, ha de passar per la mort d'una figura paterna, emocionalment afecta molt a la seua ment, i una desgràcia tan desafortunada com aquesta, va provocar l’aïllament de Joana. Malgrat sa mare li donave suport en tot, la falta d’ell era una ferida que costaria molt de curar. Els anys van passar, I Joana no volia parlar amb ningú. Només es concentrava en els estudis. Per a la nostra protagonista, els estudis eren una cosa que la reconfortaven molt, ja que son pare sempre era el que l'ajudava a estudiar, i ara l'havia de fer ella sola. Li alleujava el trauma llegir-se les pàgines dels llibres i fer els deures parlant sola, imaginant-se que ho estava fent amb el pare. Joana mai li va contar la seua pèrdua a ningú, mai ningú sabia pel que havia passat. Això va provocar que els companys de classe començaren a molestar-la sense raó. Per ser una rara, per parlar sola, per sempre traure deus, per no voler compartir res amb ningú…

Quan va entrar a batxillerat, es va adonar que l’encantava estudiar, i que l’encantava explicar coses. Ella somiava en tornar a parlar amb els companys altra vegada i superar la seua ansietat social. Ella volia estudiar magisteri, poder ensenyar tot el seu coneixement, i va descobrir que tenia una gran debilitat pels xiquets i xiquetes. A Joana no li interessava socialitzar, ni ningú dels seus companys i companyes. Des dels ulls d’esta xica, tots i totes tenien una x en la cara, rebutjava a tothom. Va ser així fins que va acabar l'ESO. Encara que per a ella, no tenien cara, alguns van destacar, tant positivament com negativament.

A classe hi havia un xic, Nicolau, però se li coneixia com a Nico. Nico era una persona bastant normaleta. Això sí, mai es va riure d’ella, i ell sempre havia estat interessat en Joana, ja que li feia pena veure a algú a un raconet, separat de la resta, com si no fora una més de la classe.

Dies, setmanes, mesos… Va passar molt de temps. Bé, van passar dos anys de batxillerat, però per a Joana això era moltíssim. El dia de la graduació va significar molt per a ella, ja que simbolitzava el fi d’aquella etapa de l’institut on va sofrir tant, sense pare, sense saber com meditar-ho, sense amics ni amigues, i amb una pressió social constant de la resta, molestant-la sense raó, sense que ella puguera obrir la boca i soltar-lo tot. Ella s'havia lliberat d’ells, dels que constantment la maltractaven. En general, no socialitzaven amb ningú, però hi havia tres persones en concret que li feien la vida impossible, tres éssers del demoni, d’aquestes que fan mal per diversió, verdaderes escòries… Primer estava Theodor, més conegut com a Theo. Un xic que si no l’agrades, et parlarà malament. És popular per la quantitat de seguidors que té a xarxes socials, però dubte que algú tinga coneixement que li va incitar a Joana a suïcidar-se. Una cosa que mai oblidarà. Després tenim a Maite, una xica antipàtica per naturalesa, admirada per tothom per tindre bon sentit de la moda. Tots els dies ve a classe amb un estil, pel i maquillatge diferent. Com també tots els dies pensa en una manera distinta de fer-li la traveta o empènyer als més dèbils per riure’s una estona. I per últim, està Soraya, ‘‘guai’’ per eixir de festa sempre que pot, fumar i emborratxar-se. És molt manipuladora, sap com mentir, plorar a propòsit i inventar-se rumors. Com per exemple, que Joana és molt callada, però que en realitat ‘‘es fica al llit amb tot el món’’. Encara que la nostra protagonista no tenia culpa de res, encara que ella ho passava fatal, es va graduar. A Joana li va donar un poquet d’esperança, no més un poquet, i amb això era suficient. Per fi va entrar a la universitat, un lloc on ningú la coneixia, un lloc on la gent era més madura, un lloc on podria començar des de zero, una oportunitat única per a una nova vida sense abús…

Va ser una pena… Una pena molt gran… Una estaca al cor… Joana va entrar a la seua classe nova, es va seure a la seua cadira i quan el professor va callar a tots i totes, els va veure. Als tres mateixos monstres ací, seguts al final de la classe.

Era molt bonic com per a ser cert, el sofriment anava a continuar…? O no…? Joana tenia una cosa clara: aquest any anava…, no, havia de ser diferent.