La nit havia caigut i na Joana es despertà del somni que l’havia fet adormir-se al seu antic llit. A fora hi bufava el vent amb força, tant que feia grunyir les finestres i fins i tot hagué algunes brusques puntuals. Però dins la casa, o almenys la sensació de na Joana, l’aire era dens, pesat, feixuc. I l'ambient estava carregat de records que semblava que les parets de la casa havien escoltat i guardat com un secret.

Na Joana encara tenía el cap pensant amb les imatges que trobà a les golfes el dia anterior. Pensà que el millor seria revisar les cartes, així que això va fer. Les lletres irregulars de la seva mare i les històries del seu pare la omplí d’una melancolía que no va poder evitar emocionar-se. Cercant per dins la capsa trobà un paper que sobresortia entre els altres. Era un mapa fet a mà que mostrava els voltants del poble i les seves afores. El que cridà l’atenció de na Joana va ser una creu vermella amb la paraula “bruixeta”. En veure-ho se li posaren els ulls vidriosos fins que es van rompre per un plor intens que no va poder contenir.

”Bruixeta”; així és com el seu pare li deia quan era petita. Per això s’emociona cada vegada que la sent, li recorda als passejos per la platja, els gelats de xocolata, les guerres de coixins amb el pare. I és que en el fons sap que això no tornarà a pasar.

Després d'aquest moment de reflexió, decidí sortir i anar al lloc on indicava el mapa. El fred de la nit l’hi va penetrar els ossos fins atrevassar-li l’abric. Caminà pels camins amb el mapa a la mà. Es ficà al camp on indicava, l’herba humida li embrutava les sabates de fang, però ella ni ho notava. Els records dels seus pares, el seu amor cap a ella, les seves paraules, eren les que la motivaven a seguir.

En arribar al lloc hi trobà dos arbres enormes i al mig una creu pintada, que es camuflava entre les fulles dels arbres. A la soca d’un dels arbres hi havia una capsa, la qual s’hi podia observar que ja tenia alguns anys. L’obrí, i hi trobà un àlbum amb fotografies, una carta dels seus pares i una clau rovellada, en veure-la es va estranyar molt.

Llegí la carta, aquesta era curta però molt intensa.

“Joana,

Si estàs llegint això és perquè ha passat el temps, i ens hem separat. Confiem en que seguiràs sent la nina tan simpàtica i agraïda que sempre has estat i que aconseguiràs els objectius que de ben petita tenies. Aquesta clau és per tu, és la clau per obrir el camí per descobrir qui ets realment. No et preocupis pel que trobaràs, et podem assegurar que serà el ratjet de llum que necessites.

Amb tot el nostre amor, els teus pares”

Na Joana va rompre a plorar. No sabia que podia significar aquesta carta. Que em volen dir els meus pares? Que volen que obri amb aquesta clau? Na Joana estava feta un sac de nervis i a la vegada de preguntes on la solució semblava tan propera i a la vegada tan llunyana. Restà sota l’arbre fins que la nit va caure, quan s’aixecà, el vent li eixugà les llàgrimes. Finalment, decidí tornar a casa amb moltes preguntes i gairebé cap resposta.

Quan arribà, la fosca ja havia caigut completament. Encara contenia la clau a la mà, es posà a inspeccionar la casa, cercant algun pany o objecte desconegut on la clau hi encaixés. Ho buscà una estona ben llarga, fins que entrà a l’habitació dels seus pares i trepitjà una rajola, la qual feu un renou com quan obres una porta oxidada després d’un bon temps sense obrir-la.

Na Joana s’acotà i inspeccionà el terra, s’adonà que aquella rajola no estava aferrada com les altres, l’aixecà i veié a dintre una capsa de fusta. Després d’introduir la clau dins el pany, observà que hi encaixava perfectament. En sentir que s’obria, se li posà el cor a mil, quan ho obrí, hi trobà una espècie de diari, però no era de la seva mare, sinó del pare.

Començà a passar les diferents pàgines, hi havia reflexions, dibuixos de plantes i esquemes que semblaven plànols. A mesura que s’endinsava dins les pàgines, s’adonà que el seu pare estava treballant en algun projecte secret. Parlava d’un refugi, un lloc ben equipat i preparat per tenir per quan les coses es tornessin insostenibles, insoportables. Després de llegir-ho de dalt a baix, observà que mai mencionava per què o per qui era destinat aquell refugi, però per la manera que estava redactat i per la insistència que transmitien les seves paraules, era evident que s’hi havia passat una bona part de la seva vida treballant-hi.

Quan li faltaven poques pàgines per acabar, observà que al darrera del llibre hi havia unes coordenades, les apuntà a un tros de paper que hi havia per l’habitació. No sabia si estava preparada per descobrir que s’amagava darrere aquelles pistes, però una cosa tenia clara, que havia de seguir endavant.

El matí següent, el sol sortí per l’horitzó i la boira del camps s’allunyava lentament. Na Joana tancà la porta, preparada per sortir, però aquesta vegada era diferent, aquest cop no anava a fugir sinó a cercar qui realmente era. Amb el diari del pare, la clau rovellada i tots els records com a únics testimonis, na Joana marxà del poble amb més ganes que mai. Sabia que aquella aventura no només li revelaria records del passat sino que tambe del present i per conseqüent del futur.

Es girà per pegar una darrera ullada a la casa i li semblà que alguna cosa li xiuxiuejava que seguís endavant. Ella somrigué, perquè sabia que no estava sola, i que realment i molt al seu pesar mai ho havia estat.

Amb les coordenades a les mans i amb l’esperança pel que pogués venir, dicidí anar a la busca d’un futur millor, deixant enrere l’angoixa i abraçant l’incertesa. El camí era llarg, ho sabia, n’era conscient, però na Joana decidí fer cas al seu cor i finalment aventurar-se al desconegut.

I com no, al final d’aquesta història, com quasi tots els finals, no era més que un començament.