El matí següent, hi havia una densa boira que tapava el paisatge del que durant molt temps havia estat la seva llar. Quan el tren s’aturà a l’estació, na Joana baixà i es quedà atònita a l’observar que aquell edifici de pedra no havia canviat gens, que era igual que els records que tenia de la seva infància. Per ella, tot allò li semblava familiar però alhora molt llunyà. I de sobte una onada de records li vení al cap: les flors que comprava la mare cada diumenge al mercat, el soroll que feien les sabates del pare cada vespre quan sortia de casa, les tardes amb les veïnes.



Agafà la maleta amb una mà i es dirigí a la seva antiga casa. Tot i el temps que duia sense anar-hi, el poblat el recordava de memòria: els camins pedregosos, les façanes cobertes de flors i amb un color blau tan característic, l’olor a pa que sortia de la panaderia i que impregnava tot el poble.





Quan arribà a la casa, es quedà immòbil. La casa havia perdut l’encant que tenia quan la família de na Joana hi vivia. La façana estava rompuda i desgastada, les portes i finestres tancades i una part de la vivenda estava coberta de runes i fulles seques.



Per fi, na Joana s’atreví a treure la clau que la mare li havia donat abans de vendre la casa per si en algun moment necessitava tornar, i aquest li semblava el moment perfecte.

Posà la clau el pany i la porta s’obrí fent un renou molt agut. L’interior, estava ple de pols i hi predominava una forta olor a humitat. Encengué el llum de la entrada i observà el menjador, era gairebé igual així com el recordava: el mateix moble de fusta, tot i que ara estava més desgastat, el mateix mirall a l’entrada, i aquella fotografia emmarcada de tota la família junta en blanc i negre coberta de pols i teranyines.



Na Joana seguí avançant per les diferents cambres de la casa, no va poder evitar emocionar-se al recordar tot els records viscuts que ja formarien part d’ella per sempre. Cada part d’aquella casa li recordava alguna cosa: la cuina, on amb la mare cuinaven tot tipus de dolços, l’habitació del seus pares, on hi havia una paret tota coberta de dibuixos i cartes seves, i finalment, la seva antiga habitació. Quan hi entrà hi observà les parets pintades de rosa, el seu petit llit amb els llençols foradats i l’escriptori que estava marcat de dibuixos que havia anat fent que s'avorria.



No ho va poder evitar, i s’assegué al llit, mentre es demanava perquè havia tornat allà. Volia descobrir qui realment era, volia enfrontar-se a les seves pors o volia tornar a fugir?

Mentre ho pensava tenia la vista clavada al jardí on hi encara hi restaven les flors que la mare havia sembrat, però ara els arbres estaven nus pel fred.



De cop i volta, un soroll la va fer posar en guàrdia, provenia del pis de baix. Nerviosa i asustada per si es trobava amb la presència d'algú, baixà les escales però només es trobà amb una finestra mitja rompuda que de tant en tant pegava alguna portada.

En aquell moment, recordà que estava sola en un lloc on li semblava un déjà-vu de la seva infància i de retruc, de part de la seva vida.



Amb el pas del temps, començà a investigar cada racó de la casa, fins i tot els menys insignificants. A les golfes, sota un llençol fet trossos, hi trobà una capsa plena de records que la mare no tirà al seu temps. Hi havia joguines antigues, fotografies en blanc i negre, cartes…

Tots aquells records li causaven calfreds. Però per primera vegada, sentia que anava pel camí correcte.





Quan es començà a fer-se de nit, s’assegué al porxo, a un balancí que encara es conservava perfectament. I allà asseguda, va tenir el privilegi de disfrutar d’una posta de sol, que després de passar tot el dia entre records li va ajudar a aclarir idees i a reafirmar-se dient que anava pel camí correcte. I esque potser, pensà ella, que per tornar a ser ella mateixa, el primer pas era tornar allà d’on provenia, a les seves arrels.