La porta es tancà d’una revolada, i na Joana restà sola, erta, freda com el marbre enmig de la cambra.



El cop havia anat de ferm, de segur, ferint-la al cor. Oh! El miserable! Li havia retret allò! L’havia volguda ferir amb allò! Allò que tant, tant la feu sofrir sempre, sense que d’allò en fos culpable ella!

“Que he fet es demanava na Joana?”, però després de pensar-ho va arribar a la conclusió que la pregunta correcte era “Que ha fet ell?” Aquelles paraules, aquella discussió encara li rondava pel cap. Les paraules d’en Pau li havien quedat cal·lades com una fletxa al més profund del seu cor.

Al recordar-ho es va posar a plorar, no entenia com ell, que no sabia res de la seva història, de tot el que havia viscut era capaç de pronunciar aquelles paraules sense remordiment i sense cap tipus de empatia cap a ella. Com s’atrevia a jutjar-me, pensava ella.

Aquella cambra, només s’iluminava per el ratjet de llum que entrava a través de les cortines de seda, i al centre estava na Joana què s’ intentava convèncer que tot allò no havia passat, que havia estat un malson i que en qualsevol moment despertaria.



La imatge del vespre anterior quan va començar tota aquella discussió li retornava cada instant al cap com un record que t’ha marcat de la teva infància.



Tot va començar com una simple beneitura, però al fons els dos sabien que no anaven de bromes. I més endavant, la gota que va fer vessar el got, en Pau va amollar la bomba. Quan es va atrevir a dir aquelles paraules, alguna cosa de dins seu es va trencar, com una persona que estimes tant és capaç de destruir-te amb només unes paraules?

“Jo quan tot es va complicar no vaig fugir”. Sí, una frase tan sencilla com aquesta em va desrtuir completament. Quan m’ho va dir em vaig quedar paralitzada, com és possible que arribés tan lluny. No només era la paraula “fugir”, era tot el que implica dins jo aquesta paraula que sembla del més senzill que hi ha.



Fugir. Allunyar-se corrent per tal d’evitar un dany, un perill, això és la definició del diccionari, però per jo significa molt més. Em recorda a n’aquells vespres de la meva infància tancada a l'habitació, quan sentia els cops, em recorda a les camisetes de coll alt que amagaven els cops que tenia la mare i em recorda que el meu únic desig era fugir el més lluny possible. “No podem fugir, no ho podem fer” em deia la mare, i en el fons sabia que era vera, no teníem casa, menjar ni lloc on anar. Però un dia ho ferem. Fugirem amb unes maletes on dins hi havia tota la nostra vida, des d’aquell dia alguna cosa dins jo va canviar i he viscut amb un sentiment de culpa que he après a amagar sota rialles i expressions de felicitat.



Na Joana es va asseure al sofà, pensativa, encara no es podia creure el que havia passat amb en Pau. Amb la mà, es tocava el collar que ell li havia regalat per Nadal. Per un moment, va pensar que amb ell podria oblidar el passat i començar des de zero sent feliç, però després de la discussió tenia clar que no.



“Què puc fer ara?” Es demanava, però sabia que no obtindria respostes. L’idea de xerrar amb en Pau l’havia descartada al principi. Va fer un llarg silenci, com si això li fés oblidar-ho tot i donar-li les respostes que tant necessitva.



Es va fer de vespre, aquella cambra es va refredar i ella restava allà, quieta, immòbil. No va encendre els llums, la foscor li transmitia calma, però sabia que no podia estar així tota la vida. Havia de trobar les respostes que necessitava i reconciliar-se ella mateixa amb el que sentia i amb tot el que havia passat.



De sobte, li va venir un lloc al cap. La seva antiga casa del poble, feia molts anys que no hi anava, des que la van vendre per començar una nova vida a una altra ciutat. Estava segur que allà trobaria les respostes a les seves preguntes o almenys pistes d’on cercar-les.



No era el que més ganes li feia, però sabia que no tenia cap altra opció. Es va aixecar del sofà i va preparar una maleta. Es va plantar davant la porta del pis, va agafar aire i va sortir amb esperances de trobar allò que buscava. En ser fora, va ser conscient de que no hi hauria marxa enrere.



Va caminar pels silenciosos i oscurs carrers de Sabadell fins a l’estació. Estava inquieta, no sabia què es trobaria a n’aquest viatge, no sabia si seria un principi o un final, però estava disposada averiguar-ho.



Es va pujar al tren i durant les hores que tenia de viatge es va endinsar en la foscor dels seus pensaments.