Els dies anaven passant i, tot i que en Xavier i jo intentàvem recuperar la normalitat, la presència del seu pare i el dolor de la seva pèrdua flotaven en l’ambient. Jo feia tot el possible per estar al seu costat, però a vegades sentia que no n'hi havia prou. Una tarda, mentre passejàvem pel carrer que ens havia vist créixer, en Xavier es va aturar de sobte i va mirar al cel gris. “Saps? A vegades sento que el meu pare encara és amb mi,” va murmurar amb una veu trencada. No vaig saber què dir, així que simplement li vaig agafar la mà, oferint-li el meu suport silenciós. Aquella mateixa nit, va decidir entrar a l’habitació del seu pare, que havia quedat intacta des del dia de la seva mort. Jo l’hi vaig acompanyar. L'olor de fusta vella i paper envellit ens va envoltar, i els records van començar a aflorar. En Xavier va trobar una carta adreçada a ell, escrita a mà pel seu pare, però mai lliurada. Amb la veu tremolosa, la va llegir en veu alta: “Fill meu, Si algun dia llegeixes aquesta carta, és perquè ja no soc aquí. Vull que sàpigues com n’estic d’orgullós de tu. La vida és plena de reptes, però també d'alegries. No et tanquis al dolor, busca l’amor i l’amistat. Jo sempre seré amb tu, en el teu cor.” En Xavier va esclatar en plors, i jo el vaig abraçar fortament. Aquelles paraules van ser com un bàlsam per a la seva ànima, i vaig notar que, a poc a poc, començava a sanar. Els dies següents, en Xavier va connectar amb amics i familiars. Vam començar a fer excursions, a riure junts i a compartir moments que abans semblaven impossibles. El seu somriure es va fer més sincer, i jo sentia que la llum tornava als seus ulls. Una tarda, asseguts a la vora del mar, em va dir: “Gràcies per no abandonar-me. Sense tu, no hauria trobat la força per seguir endavant.” Aquelles paraules em van omplir el cor. “Sempre estaré aquí, Xavier. Junts podem superar qualsevol ombra del passat.” Amb el temps, en Xavier va reprendre la seva passió per la música, una afició que havia abandonat després de la mort del seu pare. Va començar a compondre cançons plenes de nostàlgia, i jo l’animava a cada pas. Fins i tot vam participar en un petit concert solidari per ajudar famílies que havien perdut éssers estimats. L’actuació va ser un èxit, i en Xavier va sentir que, a través de la música, podia honrar la memòria del seu pare i ajudar altres persones. La tristesa es va anar dissipant lentament, deixant pas a una nova etapa plena d’esperança i amor compartit. En Xavier i jo vam continuar construint la nostra història, amb la certesa que, malgrat les ombres del passat, el futur ens oferia infinits camins per recórrer plegats. Amb el temps, vam començar a planejar petits viatges per desconnectar de la rutina i viure noves experiències. En una d’aquestes escapades, vam visitar una petita cabana a la muntanya on el pare d’en Xavier solia portar-lo de petit. Allà, enmig de la natura, en Xavier va trobar una pau que feia temps que buscava. Durant aquelles nits tranquil·les, sota un cel estrellat, parlàvem de somnis i projectes futurs. En Xavier va expressar el desig de dedicar-se plenament a la música i jo, sense dubtar-ho, li vaig donar suport. Sabia que era una manera de connectar amb el seu pare i, alhora, de curar les ferides del passat. Poc després, va decidir gravar el seu primer àlbum, ple de melodies que reflectien la seva ànima i el seu viatge emocional. El públic va connectar amb la seva autenticitat, i en Xavier va començar a guanyar reconeixement. Jo estava orgullosa de veure com, pas a pas, ell recuperava la seva força i trobava la seva pròpia veu. Amb cada nota i cada acord, en Xavier deixava enrere les ombres del passat, transformant el dolor en art.