Avui és un dia molt important per a mi, avui a les quatre compleixo vint-i-cinc anys i ho celebro a casa del meu amic Xavier. De veritat em fa molta il·lusió compartir aquest dia amb ell, ha sigut el meu amic des que tenia cinc anys i mai ens hem separat, ell em treu dos anys, però sempre m’ha ajudat en el que necessitava, cosa que agreixo. Ara haver d'anar a fer un treball a la feina i després aniré a casa del Xavier. Ja era hora i estava de camí, ell vivia un carrer més a dalt que jo, això ens facilitava molt les coses.
D’un moment a l’altre quan vaig arribar a casa seva qui em va obrir no era ell sinó la senyora de neteja que sempre hi anava cada divendres, però em va sorprendre que estigués, ja que era un dimarts. Em va explicar que en Xavier i la seva mare estaven a l'hospital perquè el seu pare havia patit un accident en el cotxe. No m’ho podia creure, un dia especial per mi que pogués passar una tragèdia tan impactant com aquella, un cop vaig arribar a l'hospital vaig demanar l’habitació on estava i quan vaig entrar va ser com un atac al cor, sentia el batec com si estigués en un micròfon. Aquella situació de veure en Xavier plorant com un boig a sobre de la seva mare em va partir el cor, no veia a un home plorar des que l’àvia va... millor no recordar-ho. Se’m va paralitzar el cos, no sabia com reaccionar davant aquella situació. <div style=""text-align:" justify;"="">Aquella sensació de no saber fer res, de sentir-me inútil, s’estava apoderant de mi. Fins i tot pensava que podria ser un mal somni o alguna cosa semblant, però era una realitat on jo no podia participar. Va ser tan ràpid que no podia ni pensar ni reaccionar ni parlar, les coses semblaven d’una altra realitat. Sincerament, tot això és diferent per a mi pel fet que en Xavier mai plorava, o almenys era el que jo pensava. Durant aquell dia vam estar en l'hospital perquè el pare del Xavier estava en coma i no sabien quant de temps podria estar-hi allà “mig mort”, sentia una llàstima per ells que no m’atrevia a parlar. Els seus pares van ser com una segona família, sempre que podien em deixaven anar a casa seva i quedar-me a dormir, a menjar, el que sigui, sempre estaven disposats o obrir-me les portes per a tot. Durant un moment que era l’hora de sopar vaig anar sola amb la mare perquè en Xavier no es movia per cap cosa del costat del seu pare, cosa que entenia, però a la vegada no. Passaven les hores, però res canviava tot continuava igual de trist i fosc. Per en Xavier era un infern infinit. En Xavier continuava immòbil al costat del seu pare, parlant-li amb una veu que amb prou feines era audible. Quan vaig entrar, em va dedicar una mirada plena d’una barreja de desesperació i necessitat. Jo no era capaç de dir res, així que només vaig seure en silenci al seu costat. La força per parlar havia desaparegut, com si algú m’hagués arrencat les paraules. Vaig intentar trobar alguna cosa positiva en aquell desastre, però era impossible. Cada vegada que el monitor cardíac del seu pare emetia un so, el meu cor es tensava com si aquell soroll en fos el reflex directe. Em vaig adonar que, per primera vegada, el meu millor amic necessitava algú que li retornés tota la força que ell sempre havia tingut per a mi. Però, com ho podia fer? Mai m’havia trobat en una situació com aquella.. Durant aquells dies vaig pensar bastant en el Xavier, però al final ja no hi havia res que fer. Vaig decidir tornar amb la meva família i intentar desconnectar una mica i intentar eliminar aquelles escenes del meu cap. Passava el temps i no hi havia canvis, seguia igual de destrossada, fins i tot vaig acabar amb mal de cap de tot el que hi pensava. Desitjava que hi hagués una maquina del temps per tornar al passat i que tot estigues igual.
