Ja havien passat setmanes des que el pare del Xavier havia mort, crec que ja ho hauria enfrontat o almenys que no ho tingues molt present. Si soc sincera sempre m’havia agradat una mica, però mai tenia el valor de dir-li a la cara. Crec que si no li dic mai sabré el que ell pensa i no vull pensar quan sigui molt tard per fer-ho. Ha arribat el dia de fer-ho i esperar qualsevol resposta. No és que sigui molt bona idea perquè fa poc del que va passar. Vaig anar a casa seva i em va somriure, cosa que em va alegrar i també era pel temps que havia passat. Em vaig anar de vacances sense que poguéssim parlar i com jo a ell, em trobava a faltar molt. Vam passar un dia genial, passejant i tot això, però el trobava una mica diferent encara que no vaig donar-li molta importància.Quan va començar a fer-se tard, vaig decidir que ja era el moment de parlar amb ell. El cor em bategava fort, però vaig respirar profundament i vaig buscar el moment adequat. Crec que ell també ho intuïa perquè, per un instant, va evitar la meva mirada. Xavier, hi ha una cosa que fa temps que vull dir-te, intentant que la veu no em tremolés massa. Ell em va mirar, i per un segon vaig pensar que ja ho sabia. Potser sempre ho havia sabut. Va somriure una mica, però no va dir res, esperant que continués. Sé que potser no és el millor moment, però no vull deixar passar més temps… sempre m’has agradat, sentint com la cara se m’encenia. Va quedar-se en silenci un moment, i jo ja començava a pensar que havia estat un error. Però llavors va somriure, aquest cop amb més seguretat. Jo també et trobava a faltar més del que pensava. Aquelles paraules em van alleujar. No sabria dir si les coses canviarien molt a partir d’aquell moment, però almenys ja ho havia dit. Vam continuar passejant, parlant de tot i de res, i per primer cop en molt de temps, em vaig sentir en pau. Els dies següents van passar amb una lleugeresa estranya. Ens vèiem sovint, com sempre, però hi havia alguna cosa diferent. No sé si era la manera com em mirava o com buscava qualsevol excusa per acostar-se a mi. Fins i tot quan estàvem amb altres persones, notava la seva presència d’una manera que abans no havia percebut. Un capvespre, mentre caminàvem pel parc, ell es va aturar de sobte i es va girar cap a mi. Has pensat en què significa això? Vaig trigar un moment a entendre a què es referia. Sabia que no es tractava només de nosaltres dos, sinó de tot el que havia passat abans, del seu pare, del dolor recent. Sí, ho he pensat vaig respondre sincerament, però no vull que el passat ens impedeixi viure el present. Ell va assentir, però podia veure que encara tenia dubtes. No el culpava. Era massa recent, massa complicat. Però també sabia que si esperàvem massa, potser mai no trobaríem el moment adequat. Els dies van seguir passant, i a poc a poc ens vam anar acostumant a aquella nova dinàmica. Hi havia dies en què tot semblava perfecte, i d’altres en què ell semblava distanciat, com si el passat tornés a pesar-li massa. Una tarda, mentre estàvem asseguts a la vora del riu, ell va parlar de la seva família per primera vegada des que havia mort el seu pare. Em va explicar records d’infantesa, anècdotes divertides, moments que el feien somriure i altres que el deixaven en silenci. Jo l’escoltava, sense interrompre, deixant que digués tot el que necessitava dir. Quan va acabar, em va mirar d’una manera que mai abans havia vist. Gràcies per ser aquí. Li vaig agafar la mà, sense necessitat de dir res. I en aquell moment vaig saber que, per molt difícil que fos el camí, valia la pena recórrer-lo junts. Aquella nit, en arribar a casa, vaig repassar mentalment tot el que havia passat. Sabia que aquest era només el principi d’una història que encara ens quedava per viure junts.