3am i estàs plorant, com cada nit. Et cou la cua de l'ull de tant eixugar-te les llàgrimes, però, així i tot, cada vegada que te les eixugues et fas més mal. No recordes com va començar tot el dolor, només saps que la tristesa és la teua nova realitat, que no acabarà mai, i que estàs destinada a viure en la foscor.

A la teua habitació, fa mala olor, està fosc, i ho tens tot desordenat. No hi ha qui Puga estar ací, bruta, que no et dignes ni a arreplegar-la una miqueta. Quin fàstic d'habitació. Quin fàstic de cos. Quin fàstic de família. Quin fàstic d'amics.Quin fàstic de vida, tot el dia plorant, collons.

- Quan acabarà això? - Em preguntes desesperada.

- Mai

No tens dret a ser feliç, Júlia. No mereixes amor, no mereixes èxit, no mereixes res del que uns altres gaudixen sense esforç. Recordes tots eixos somnis de ser biòloga marina? A la merda, tampoc ho mereixes. No sols et fas mal a tu, sinó que també fas mal a tot el teu entorn. Ells no s'ho mereixen, tu sí. Eres una egoista, només penses en tu i com t'afecta tot això a tu. Ja t'ho va dir el teu pare fa poc menys d'un any. O és que no ho recordes? Més val que ho recordes perquè és gràcies a tu, i solament a tu, que el teu pare ho està passant quasi igual de malament que tu, i tu ni tan sols tens una miqueta d'empatia.

Agafes el mòbil per a veure quina vida tan perfecta tenen tots els teus “amics”. Eixa vida de la qual tan lluny estàs i la que no aconseguixes tocar ni amb la punta dels teus dits per molt que vulgues. Ells són més exitosos, més llestos, més volguts, tu només destorbes. Paula ha pujat una història. Està amb Guillem i s'estan besant feliços, mira que eres desgraciada. El que jo et deia, quin fàstic d'amics. Paula es va preocupar per tu al principi, però fa dos anys que no et diu res, es va cansar, qui no? Quina mandra tindre al teu costat a algú que està tan trist tot el puto dia. No li importes, la molestes, la canses. I després està Guillem... Com vas poder pensar que podies arribar a agradar-li a algú com ell? Eres una ingènua, només t'utilitzava com volia i quan li convenia. Igual que Paula, pel que sembla. Tots t'utilitzen, i tu fas cas. Deixes que et prenguen per ximple i després et sorprens quan t'abandonen, quina desgraciada. I tot per la teua culpa, saps? Perquè en comptes de negar-te, deixes que tots et manipulen. Així et va.





4am, el temps passa, però tu continues exactament igual. El llit t'ha absorbit i ja no et queden llàgrimes. Mires al sostre buida, el mateix sostre que porta acompanyant-te totes estes nits però que, per alguna raó, cada vegada veus més lluny. I, en silenci, m'escoltes mentres et recorde com d’inútil eres.

Mira't, estàs grossa i lletja. Ningú et vol, ni tan sols tu eres capaç de voler-te. Jo soc l'única que està amb tu sempre, aguantant-te, no t'adones? Mentres tots t'ignoren, Paula es va amb el que t'agrada, ta mare no es preocupa gens ni mica per tu, però ací estic j Sempreestic jo. De res.

Per a què continuar vivint? Total, no aconseguiràs res en la vida sent tan feble i plorona. Per a què continuar intentant-ho? Ningú t'estranyarà si et rendixes, així que, fes-ho. Rendix-te! Saps que és l'única manera d'acabar amb tot el dolor. Si continues viva només aconseguiràs acumular més tristesa. No tens futur. Eres una desgraciada. I malgrat tot això, no tens collons per a llevar-te la v poruca.

-Calla't ja! - Em crides trencada pegant-te al cap perquè et deixe en pau, però en el fons saps que tinc raó.



Comences a hiperventilar. Hi ha alguna cosa que et xafa el pit i et costa respirar. T'incorpores ràpidament per a intentar agafar una mica d'aire, però és inútil. Els ulls se t'omplin d'aigua i no et deixen veure amb claredat. T'eixugues les llàgrimes, però et tremolen molt les mans i, seguidament, les cames. Comences a perdre l'equilibri i, trontollant-te, arribes a la paret, recolzant-te en ella i et deixes caure a terra amb força. Fas tanta pressió que trenques la teua samarreta i et fas mal a l'esquena. Et cou. Comences a picar de peus i colpeges amb ràbia el sòl, cada vegada més fort, tan fort que també et fas mal a les mans, però no t'importa.



De sobte, una pressió insuportable s'apodera de tot el teu cap i sembla que t'esclatarà. T'emportes les teues mans tremoloses al capdavant tractant d'arrancar-te-la i et rebolques pel sòl fred estremint-te de dolor mentres plores, una altra vegada.







5am, jaus en el sòl boca avall cansada i sense forces ni tan sols per a sentir-te frustrada per tot. Ja estàs més calmada però el dolor no s'ha anat ni s'anirà.



-Vine, Júlia – et dic de sobte amb un to esperançador.



Alces el cap del sòl derrotada buscant d'on venia aquella veu, la meua veu. Lentament, aconseguixes posar-te dempeus, m'obeïxes, i vas cap a la finestra. L'obris acuradament per a no despertar al teu pare i, ràpidament, sents l'aire fred remoure tot el teu pèl i activar-te la circulació de la sang.



-Ja no faràs mal a ningú més.

Mires cap avall i somrius melancòlicament. Has trobat l'eixida per fi, aquell llum al final del túnel de la qual tothom et parlava. La teua última llàgrima descendix per la teua galta de pa, però s'asseca de seguida amb el vent. Respires profund i, eixe aire que portaves anys sense fregar recorre tot el teu cos. Tanques els ulls i et deixes trontollar pel vent.



-No tornaràs a patir. S'acabaran els problemes, les llàgrimes, les comparacions, les pressions, els medicaments, les revisions, els vòmits, el dolor... Seràs lliure per fi.



Finalment, apuntes el teu peu esquerre, I... després, el dret.



FI