Nou dia. Em desperte i em pose a sobre pensar. Sé que no hauria de fer-ho, però no puc evitar-ho. El psicòleg em diu que siga pacient i que espere a la resposta de la medicació. Em diu que mostre la meua empatia i que no perda els nervis. Definitivament ,és més fàcil dir-ho que fer-ho.

-Júlia! Ja està l’esmorzar!

Com no em contesta, vaig a la seua habitació i li òbric la porta.

-Júlia

Té les persianes baixades i està completament a les fosques.

- Júlia, amor meu

- Què collons vols papà? - es digna a contestar-me enfadada.

- Eixiràs a esmorzar?

- No tinc gana

- Però, em vas dir el mateix ahir, i…despús-d’ahir, i...

- Què si papà, que soc una càrrega per a tu - em va interrompre cansada

Ja l'he embolicada.

- Jo no he dit això

- Soc una càrrega per a tu, per a mamà, i per a tothom

- Julia, jo no he dit això

- No ho dius, però ho penses

Suficient, com continuem amb això podem acabar molt malament. El psicòleg també em va recomanar que, en aquests casos, desvie la seua atenció a una altra cosa o canvie de tema.

-Esmorzaràs o no? Hi ha pancakes

Al final la vaig poder convéncer i va anar a esmorzar. Menjava amb trossets minúsculs de menjar, però menjava.

-I mamà? Seguix amb l'avi?

El meu sogre es feia major i necessitava algú que estiguera amb ell les vint-i-quatre hores del dia. Mentres estalviàvem una mica de diners per a ficar-ho en una residència o pagar a algú, la meua dona s'havia mudat amb ell i no tenia temps de passar-se per casa.

- Sí, quan vulgues podem anar a veure'ls

- Bé, jo ja he acabat – em va contestar canviant de tema.

- Però si t'has deixat més de la mitat amor meu
No em va fer cas i se’n va anar.

Ja feien sis mesos des que li van diagnosticar depressió. La situació em va vindre enorme, així que, fa no gaire, vaig començar a anar al psicòleg, mai està de més disposar de l'ajuda d'un professional. També vaig començar a llegir articles sobre la malaltia, a acudir a xarrades, a buscar en internet, etc., necessitava saber exactament a què m'estava enfrontant.

Si ella aconseguira entendre que no és l'única que patix en aquesta història, que no és l'única que se sent culpable tots els dies, i que no és l'única a la qual tot això li fa mal. El més dur és veure com tots els dies és el mateix i mai avança, és més, a vegades sembla que retrocedix. Veure com la xiqueta dels meus ulls es diu coses horribles, s'odia, s'apaga, es perd, es fa corts, es provoca vòmits per a “no engreixar” ... Es provoca vòmits! Merda, soc ximple. Com no ho havia pensat? Em vaig alçar i vaig anar corrent al lavabo. Quan vaig arribar, estava agenollada enfront de l'excusat tractant de vomitar.

- Júlia para! - vaig anar a agafar-la per a apartar-la.

- Solta'm! - intentava resistir-se pegant-me als braços - Què em soltes! Para! Para! ... Ajuda! ... Socors! ... Solta'm!

- Chssss! Julia per favor – intentava calmar-la - Julia!

- Ajuda! ... Solta'm!

Cada vegada xisclava més alt i no vaig tindre un altre remei que tapar-li la boca. No era la primera vegada que passava, però mai havia sigut tan intens. Jo ja no sabia que fer ni que dir-li. Quan va deixar de xisclar i li vaig llevar la mà de la boca, va tornar a intentar fer-ho:

-Aju... - li vaig tornar a tapar la boca i vaig pegar el meu cap contra el seu intentant calmar-la.

Les seues llàgrimes van començar a descendir per les seues galtes mentres se li agitava la respiració i em va partir el cor. Li vaig llevar la mà de la boca i, mirant-li als ulls mentres li subjectava la cara amb les meues mans, li vaig dir:

-Amor meu, no faces això per favor… no em faces això.

Mentres li eixugava les llàgrimes, tractava de desviar la seua atenció a una altra cosa. Vaig fer com si no m'importara, precisament, perquè no fora a pitjor.

- T'has pres la medicació?

- I torna-hi amb la medicació! – em va contestar enfadada mentres m'espentava apartant-me d'ella – A tu no t'importa una altra cosa?, no?

Doncs clar que sí, però ella mai ha sabut veure-ho, i això és el que més impotència em dona.

-Eh!? - em va insistir

No sabia què contestar-li, ni com, ni tan sols si havia de fer-ho. No volia donar-li importància ara perquè només anava a aconseguir empitjorar les coses.

-Ho sabia...

Em vaig cabrejar.

- De debò? De debò eres capaç de pensar que m'eres igual?

- No sé, papà – em va contestar de manera irònica – acabe de ficar-me els dits per a vomitar i a tu només se t'ocorre preguntar si m'he pres la medicació – s’anava a alçar per a eixir del lavabo

- Júlia...

- No! Júlia res! Júlia no li importa a ningú! Tu et passes el dia dient que si Júlia menja, que si Júlia el medicament, que si Júlia eix un poc de la teua habitació que sembles un vampir. I mamà... mamà ni tan sols té collons de vindre a veure la seua filla malalta.

- Júlia!

- Què? Em castigaràs? No entens que tinc depressió? Que estic malalta papà, que em mire a l'espill i odi el que veig. Que odi com parle, com camí, com actue... Que m'odie! Ho entens!? Que sembla que no tinc dret a ser feliç, que estic destinada a viure en la foscor, que no veig la llum al final del túnel. - va començar a plorar desesperada - I, per si no fora prou, no em sent abrigallada per ningú, a ningú li importe... a tu no t'importe.

- Para! ... Para de ser tan egoista! - vaig explotar.

- Egoista? - va dir buscant-me la mirada incrèdula.
El lavabo es va veure immers en un silenci solemne i trencat pel ressò de la nostra respiració agitada. I és cert, jo ho sentia així, egoista, però no era la meua intenció exterioritzar-ho d'aquella manera.

- Perdó... ho sent vida meua, - immediatament vaig intentar arreglar-ho i fer que em comprenguera amb un altre to de veu - però no puc permetre que t'atrevisques a dir que no et vull o que no m'importes. Només dic que estàs tan immersa en el teu dolor i en el teu sofriment que ni tan sols t'has arribat a plantejar com ens podem estar sentint la gent que t'envolta i la gent que et vol. Jo ja no sé què fer ni que dir-te perquè tinc por a què pugues pensar o com pugues reaccionar, ho entens? - vaig dir de la manera més comprensiva que vaig poder – No és fàcil per a mi veure com t'enfonses cada dia i com t'odies a tu mateixa.

Julia no semblava comprendre-ho, hi havia alguna cosa en la seua mirada que aparentava enfonsar-se.

-Només vull que entengues que no eres l'única que ho està passant malament ací i que clar que et vull, et vull moltíssim, i és precisament per això pel que ho estic passant malament, perquè vull veure la meua xiqueta bé i feliç, i no sé com ajudar-te.

Espere no haver-la cagat, ho he arreglat com he pogut, però no hauria d'haver dit això, ella no té perquè saber-ho. Després d'una estona en silenci, es va atrevir a dir-me:

- Ho sent papà, no sabia… - va baixar la mirada i va començar a plorar tímidament - Soc ximple papà, ho sent.

Fotre, l'he cagada però bé. Ací l'únic ximple soc jo.

- Sabia que era una càrrega per a tu, ho sabia... - es va alçar i va anar cap a la seua habitació.

- Carinyo, no... tu no eres la càrrega – em va tancar la porta en els nassos – la càrrega és la teua malaltia.

Em vaig quedar enfront de la porta de la seua habitació com un inútil. Els meus ulls van començar a inundar-se d'unes llàgrimes impotents i plenes de frustració. Que difícil és açò, Déu meu... Que difícil!