No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.
Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.
Aquella escena va provocar en mi unes ganes terribles de vomitar. No m’esperava eixa reacció. Realment pensava que a ningú li importaria i que a tothom li seria igual, fins i tot pensava que seria un alleujament per als meus pares, pensava, pensava…
-Ho sent papà! – li vaig cridar sanglotant entre llàgrimes intentant arreglar el que acabava de destrossar, com si poguera ressuscitar d’entre els morts.
Em vaig agenollar al seu costat i vaig intentar fer-li saber que seguia ací, amb ell, i que estava bé. Però era massa tard. Ell no podia veure’m ni escoltar-me, ni tan sols sentir-me...
-Júlia! – un silenci fúnebre es va apoderar de tot el carrer.
Era la meua mare. Estava buscant al meu pare descomposta, els ulls se li anaven a eixir de les òrbites i se li notava que no podia respirar bé. Quan ens va veure, va començar a córrer cap a nosaltres.
- Filla meua! Júlia!
Mai l'havia vista així a ella tampoc. Amb cada paraula que eixia per la seua boca, el seu cos li pesava cada vegada més.
Quan els dos es van cansar de plorar-me, es van mirar incrèduls i es van abraçar com mai abans s'havien abraçat, com si fora l'últim abraç de les seues vides, o com si elles depengueren d'ell. Vaig intentar unir-me i encara que ells ni tan sols podien veure'm, jo podia sentir-los perfectament. Sentia com la pena els havia llevat totes les forces, i, sobretot, sentia com em volien i que poc ho sentia fins a eixe moment. I jo, cada segon que passaven abraçats, m'odiava més. Tant que només desitjava tornar a llevar-me la vida.
- Dos anys abans -
-... et desitgem tots, aniversari feliç.
Entre aplaudiments, vaig mirar les veles sense ganes, i vaig demanar un desig, un únic desig. Tan difícil era ser un poc més bonica, més prima i ser acceptada socialment sense passar desapercebuda? Però bé, supose que estava acostumada.
Eixe dia complia quinze anys. Vaig convidar a Paula a la meua casa a passar la vesprada. Paula em va regalar uns cascos nous, sabia perfectament com m'agrada d’escoltar música.
Després, els meus pares em van donar el seu regal.
- Esperem que t'agrade. Com últimament estàs molt callada no sabíem que comprar-te...
Clar que últimament estava molt callada. No estic bé. O és que no se n’adonen? Estic grossa, soc lletja, ningú s'acosta a mi. Tots estan vivint les seues històries d'amor i jo res. Clar, ells només es preocupen pel seu treball, per la casa... Jo? Jo estic un poc callada, segur que és de la pubertat, ja se'm passarà.
No li vaig donar importància i vaig obrir el regal. Era un top negre amb brillants. Era preciós, i això va ser el que més ràbia em va donar perquè sabia que a mi no em quedaria bé.
- Tia que bonic! - va exclamar Paula - T'ho has de posar demà per a anar a classe. Segur que així crides l'atenció de Guillem – em va dir ella amb un to còmplice.
- Guillem? Qui és Guillem? - es va interessar la meua mare.
Paula l'havia cagada. Com se li ocorre dir això de Guillem en veu alta? Ara es passarà el dia preguntant-me per ell.
- Què passa? Què t'agrada o alguna cosa? - va insistir la meua mare.
- A mi? agradar-me? Que va! – vaig mentir.
Deixant el tema, vaig decidir tallar-me un altre tros de pastís, estava boníssima.
- Encara et menjaràs un altre? - em va preguntar la meua mare amb un to desafiant.
Ja sé que estic grossa mamà, però no fa falta que em martiritzes d'eixa forma. I sí, me l'anava a menjar, però m'acabes de llevar tot l'apetit.
- No, no. Que va, si estic unflada - no m'ho crec ni jo - Bé, ja està fosquejant, segur que Paula s'ha d'anar que demà hem de matinar.
- La veritat és que sí - em va reafirmar ella - Moltes gràcies per convidar-me, el pastís estava boníssim.
Li vaig acompanyar a la porta i em vaig acomiadar d'ella.
-Ens veiem demà - em va dir – i posa't el top eixe que és molt bonic.
Quan Paula es va anar, em vaig dirigir directament a la meua habitació i vaig posar-me els cascos que m'havia regalat a tot volum. S’escoltava tot genial i, el millor, no podia sentir la meua mare fora molestant, això sí que era el paradís.
-Filla, soparàs? - em va interrompre el meu pare.
La veritat que tenia gana, però ja havia menjat molt de pastís.
- No, estic unflada.
- Val carinyo - i es va anar tancant-me la porta.
Mentres escoltava música, m'agradava mirar al meu voltant i apreciar la meua habitació. Fins que arribava la part de l'espill, moltes vegades li donava la volta perquè no poguera mirar-me, només em feia més mal.
Després d'una altra estona mirant el sostre, vaig decidir agafar el mòbil. Mala idea. Em vaig ficar a Instagram a veure històries i només veia xiques boniques, felices, perfectes, bla, bla, bla, ... De sobte se'm va parar el cor. Guillem havia pujat una història. Era tan bonic, amb eixos cabells arrissats i uns ulls blaus preciosos, clar que m'agradava. I si jo a ell també? Tant de bo!
Em vaig posar el pijama i em vaig ficar al llit. Em vaig posar a veure tik tok per a distraure'm una estona i quan em vaig adonar, ja eren les tres del matí. Una altra vegada em ficava tard al llit, soc inútil.
Set i mitja del matí. Em vaig alçar i vaig anar cap al lavabo, allí l'espill era inevitable. Em vaig veure i no, efectivament no s'havia complit el meu desig, seguia igual de lletja i grossa. Quan vaig anar a fer-me la motxilla, em vaig topar amb el top d'ahir i vaig decidir provar-m'ho. Se'm veia molt el coll i la panxa, ni de broma anava a eixir així.
-Júlia, saps l'hora què és? - em va interrompre la meua mare - T'ho posaràs? Està preciós xiqueta.
Vaig mirar l'hora, menys deu. No em donava temps a canviar-me així que em vaig posar una jaqueta ampla damunt i vaig eixir per la porta.
-Júlia! Que t'oblides l'esmorzar!
Li vaig agafar l'entrepà, li vaig fer una besada i em vaig anar.
-Que vaja bé filla, sort amb Guillem.
Vaig arribar a classe tard, suada, amb el pèl estufat, i, per si no fora prou, tots em miraven perquè la classe ja havia començat.
-Per poc et pose falta Júlia – em va reclamar Antoni, el meu professor d'història.
Jo no vaig contestar i vaig anar corrent a asseure'm al costat de Paula. Com que estava acalorada, vaig descordar-me la jaqueta.
- T'has posat el top!
Merda, el top. Amb totes les presses se m'havia oblidat canviar-me. De seguida em vaig tornar a cordar la jaqueta.
-Tia no te la cordes, si està preciós.
És fàcil dir-ho quan no et sobren uns quilos.
El meu professor estava repartint uns exàmens que havíem fet la setmana passada. Afortunadament, l'única motivació que em quedava eren els estudis. Somni amb ser biòloga marina. Estic molt posada en els estudis, sempre ho he estat, així que no hi havia res que poguera preocupar-me sobre l’examen.
-Júlia, què et passa últimament? - es va estranyar Antoni entregant-me l'examen.
Un altre igual. Però ell no tenia per què dir-ho, jo no havia deixat d'estudiar. No m'esperava això i quan m'ho va dir em vaig espantar un poc. Vaig veure la nota: un 3’5. Què? No pot ser. Jo mai he suspés amb menys d'un quatre, mai.
-Després de classe, et passes pel departament i parlem un moment, d'acord? - em va dir Antoni.
Jo vaig assentir capcota, només volia plorar. Així que li vaig demanar permís a Antoni, i vaig ser al bany.
No podia ser, m'estava fallant tot. Primer els amics i el meu físic, ara les notes, l'única cosa en la que encara confiava, què és el següent? A més, a què es referia Antoni amb això de "últimament"? Últimament estava rara a casa, no a classe. No entenia res.
Quan la meua tristesa es va convertir en ràbia, vaig tornar a classe i vaig asseure'm en el meu lloc. Se'm notava que estava un poc transposada i Paula no és ximple.
- Què passa, tia?
Li ho explique? No, no m'entendrà. Si li ho explique, amb la ratxa que porte, segur que s'allunya de mi.
-Res, un mal examen. Ja saps com em prenc jo estes coses.
Quan va acabar la classe, no vaig tindre un altre remei que acompanyar al meu professor al departament.
-Bé Júlia, simplement volia dir-te una cosa que em preocupa bastant... Vull que veges una cosa.
Va traure el meu examen i me'l va col·locar al davant al costat de l'examen de Guillem. Merda, ja sé que anava a dir-me.
-Guillem i tu teniu exactament la mateixa nota i els mateixos errors.
Guillem, a vegades, es copia de mi en els exàmens, amb el meu consentiment, i em demana alguns deures. Jo, a banda de què no sé dir que no, no volia que pensara que soc una friki.
-I segons sembla, això no és l'única vegada que ocorre. Volia parlar amb tu abans de dir-li res a ell perquè esta actitud en tu no la reconec. I la nota d’aquest últim examen... tampoc és pròpia de tu.
- No sé si penses que ell m’obliga o alguna cosa a veure, però ja et dic jo que no. Ho faig perquè vull. Malament, ja ho sé, però perquè vull.
- Bé, volia parlar amb tu primer perquè volia saber si estaves sent conscient.
- Sí, sí ho sabia. Jo li ho permitisc. Ho sent, no tornarà a ocórrer - em vaig alçar dirigint-me cap a la porta volent acabar amb la conversa.
Enfront d'Antoni em vaig mantindre freda, no volia que sapiguera que m'afectava. Però per dins estava cridant.
-Júlia, no et vages encara - em va reclamar Antoni just abans de marxar-me - No m'esperava això de tu. Cridaré a Guillem, que ens conte la seua versió. Espera ací per favor.
Quan van tornar, Guillem va veure’m allí i va veure els exàmens damunt de la taula, sabia perfectament perquè ho havien cridat.
Antoni ens va dir que avisaria a les nostres famílies a més d'estar molt atents a nosaltres en els exàmens, i que, si tornava a ocórrer, es veurien obligats a canviar a un dels dos de classe.
- Però tu per què li dius res a Antoni? - em va dir Guillem quan vam eixir. Semblava enfadat.
- Jo no li he dit res, ho ha endevinat ell solet. Et vaig dir que canviares algunes paraules, els professors no són imbècils, Guillem.
- Ah! Que la culpa la tinc jo – em va dir amb un to irònic - Saps? Em fas una pena... - es va acostar a mi i em va acariciar la cara tractant d'intimidar-me - Sé que t'agrade, Júlia.
Què? Qui li ho ha dit? Quina vergonya.
-I no, tu no m’agrades. Només m'aprofite d'eixa llesta ment que tens – va dir-me tocant-me el cap com si fora una xiqueta - per a demanar-te les coses de l'institut perquè jo tinc altres coses més importants a fer. I al mateix que jo tinc altres coses més importants a fer, també les tenen els meus pares, així que a ells els donarà exactament igual, com a mi.
Els meus ulls van començar a aigualir-se i el meu pit a híper ventilar. Quan pensava que ja em deixaria en pau, es va girar i em va dir:
-Per cert, Julia. - vaig alçar el cap amb decepció- De debò et pensaves que li agradaries a un xic com jo? - va soltar una riallada - Ja t'agradaria porqueta - i es va anar rient-se.
