Ja fa dos anys que soc per Girona, estic estudiant Criminologia, la vida em va molt bé, però mentiria si dic que ja no sé res d’ell. Ja és el sisè compte fals que es fa per continuar insistint que torni a Sant Pol. Em fa molta pena, però cada vegada que la mare m’ha comentat d’anar al nostre poble per visitar els avis, li he posat qualsevol excusa per por de trobar-me’l. Ella va començar a pensar que alguna cosa no anava bé, ja que jo sempre estava molt entusiasmada per tornar allà i veure els meus amics i familiars. La meva mare s’estava començant a preocupar perquè em veia molt trista últimament i no parlava amb ningú.



Un dia em va agafar i em va asseure a la taula del menjador per preguntar-me què m’estava passant.



–Júlia, últimament et veig molt baixa d’ànims, ja t’he insistit mil cops que pots confiar sempre en mi.

–Mamà, no et volia dir res mai perquè sé que ja en tens prou amb totes les teves coses, que se't fa difícil estar aquí i no poder estar al poble amb els avis. Però, si et dic la veritat, necessito parlar amb tu i desfogar-me un poc.



Tot va començar aquella nit que vaig intentar quedar a dormir a casa d’en Jan, que per sort vas fer que no ocorres. Va intentar que féssim intimitats sense el meu permís i després va continuar insistint perquè m’escapes de nit a casa seva. Jo sempre li posava excuses perquè no volia anar-hi. No vaig poder xerrar d’aquest tema mai amb ell, ja que no vaig ser prou forta i nosaltres ja havíem de marxar a Girona, per tant, li vaig haver d’escriure posant-li l'excusa que no podríem dur la relació a distància. Finalment, el vaig haver de bloquejar, i s’ho va prendre massa malament.

Avui en dia encara em continua escrivint per comptes falsos dient-me que he de tornar a Sant Pol, que vol parlar amb mi. Fins i tot a vegades m’ha amenaçat i fet xantatge emocional, per fer-me sentir malament, ja que no hi anava.

Mentre li contava a la mare tota la història, li anaven caient llàgrimes. La cara de dolor era indescriptible. En acabar d'explicar-ho tot, es va aixecar i va abraçar-me. No ho vaig poder evitar, se’m va caure el món a sobre de veure-la així.



D'ençà que li ho vaig explicar, pareixia que la nostra confiança augmentava i ella era més comprensiva en tot el que li anava contant, perquè sí, em sembla molt estrany dir-ho, però ara parlo de qualsevol tema amb ella, de mare a filla.



A la universitat, vaig conèixer l’Arnau, un noi molt maco i educat, sempre m’ajudava en les assignatures que em costaven. Quedàvem molt sovint, qualsevol pla ens pareixia bé. D'ençà que vaig començar a veure que teníem molta connexió em vaig començar a estressar, ni de lluny estava preparada per tornar a tenir alguna cosa amb algú i molt menys passar-ho tan malament un altre cop. Per tant, amb tota la confiança vaig decidir parlar amb ell del tema. Sabia tot el d’en Jan, era molt comprensiu i m’aconsellava. La meva inseguretat era tan gran que ja em pensava que potser ho feia perquè jo em pensés que podria confiar en ell i que no era igual, per acabar-me mentint, com sempre em passava.



En agafar el mòbil per començar a escriure'l, alguna cosa per dins se'm va remoure. Tenia por de la resposta.



–Arnau, no vull que després d’aquesta conversa la nostra amistat canviï o sigui més incòmoda, però tot i que penso que ja ho tens bastant clar, necessito que sàpigues que jo no estic gens preparada per tenir res, no és per tu, és per mi. Tampoc que pensis que estic boja i que no ve al cas aquesta conversa, saps que els dos ens estem apropant molt l'un a l’altre darrerament.

–Entenc la teva por i inseguretat per culpa de tot el que has passat, encara que sí que és veritat que tampoc et vull mentir, estic massa bé amb tu i t’he d'admetre que m’agrades molt.

No sabia què respondre, em vaig quedar bloquejada mirant la pantalla i allí va quedar la conversa, em va saber greu per una part perquè jo realment també sentia alguna cosa, però era totalment incapaç de tornar a entrar dins d’una relació. El fet de tenir tan interioritzat a dins meu que per mi estava totalment prohibit enamorar-me de ningú, em va fer començar a agafar-li alguna mena de fàstic i ràbia a l’Arnau. A la vegada me l’estimava molt, m’havia ajudat més que cap altra persona.



Pensant que res en la meva vida podia anar a pitjor, la mare poques hores després de la conversa em diu que ara sí que hem d’anar a Sant Pol. L’àvia estava molt malalta.



Sentia que la meva vida cada vegada tenia menys sentit i els reptes que em posava eren majors.



L'endemà, a primera hora del dia, vam agafar cotxe cap al poble. L’avi ens esperava a la porta, el veia apagat, trist. Aquella llum i alegria que ell desprenia per si sol havia desaparegut. Els meus avis per a mi ho eren tot, i veure'ls així em costava molt. Va portar l’àvia a l’hospital per fer-li una sèrie de proves, ja que encara no sabien del tot què li passava. La mare i jo mentrestant ens allotjarem a casa seva, per no deixar l’avi sol. Poguérem aprofitar les dues per apropar-nos més a ell, ens contava històries de la família i anècdotes passades, perquè encara que no fos el millor moment de les nostres vides, ens donàvem suport entre els tres.



Aquella nit, vaig quedar amb les amigues del grup d’abans, a la platja. En arribar, de lluny, em va semblar veure la silueta de nois, encara que vaig pensar que seria una imaginació meva. El vaig veure, ell, allí ben plantat sobre la sorra, no em va fer gens ni mica de gràcia aquella sorpresa.



–Esteu boges, no m’esperava això de vosaltres –vaig dir, mentre tornava per allà d’on havia vingut amb llàgrimes recorrent la meva cara.



La Mònica, una amiga del grup, em va seguir per darrere, va calmar-me i poguérem xerrar de la situació amb més calma.



–En què estàveu pensant? Realment pensàveu que m’agradaria veure'l?

–Hem pensat que el millor per a vosaltres és que xerréssiu de la situació abans no sigui tard –va aclarir la Mònica.

–Idò, no em ve de gust ara mateix, la meva àvia està a l’hospital i no estic passant el millor moment de la meva vida. D'ençà que vaig marxar d’aquí, no he tornat pel simple fet de no veure’l. Si l’he bloquejat de tots els comptes falsos és per alguna raó.

–Ostres, Júlia, ho sento, no sabia que estiguessis tan malament. Si vols li dic que marxi i quedem les noies, que em sembla que tenim molt del que parlar, no creus?

–Sincerament, em faries un gran favor. Gràcies per entendre’m.



Vam estar unes bones hores contant les coses que havien passat des que jo no hi era. La Clara aquella nit no va aparèixer, no obstant això, no vaig voler preguntar.

En Jan d'ençà que vaig partir d’allà, no va tenir més relacions, em va alleujar saber que no va tenir l’oportunitat de fer-li a més noies el que em va fer a mi. Diuen que estava més centrat en els estudis i el futbol i que no pensava en aquell tipus de coses.



Aquella vetlada, per molt polida que fos, havia d'anar acabant perquè m’esperaven a casa i ja era tard.



En part he de dir que no pensaria que fos veritat ni que pogués dir això, tanmateix, estava molt millor, havia pogut llevar-me molts de dubtes. Tot i això, la mare un dia d’aquells em va parlar d’una noia que era psicòloga nova a Sant Pol. Sempre havia pensat que mai em faria falta anar a un especialista, però en aquesta situació vaig acceptar que no era res dolent ni et feia menys fort.



Dos dies més tard, em vaig dirigir a la meva primera cita amb la psicòloga. En arribar a la consulta, per la meva sorpresa, la noia que em va obrir la porta va ser la Clara. Les dues ens vam sorprendre, ja que jo no tenia ni idea que va acabar estudiant Psicologia i molt menys que seria la meva psicòloga sabent que li contaria tot el que em va passar amb el Jan i, per dir-ho d’alguna manera, em despullaria sentimentalment amb ella, perquè allò era la principal raó per la qual hi anava. En part, tenia com una mena de por de contar-li-ho tot.



Van passar moltes sessions i, al final, ens vam unir més que mai, ja que un dia, em va explicar que amb ella en Jan va fer el mateix, la principal raó per estudiar Psicologia, el que no sabia era que algun dia tractaria a algú amb la seva mateixa història.