Bé, suposo que és hora de poder contar realment tot el que vaig viure aquella nit d’estiu al meu poble de Catalunya que tant m’estim, Sant Pol de Mar. Tot i que des d'aquell moment el vaig començar a odiar profundament, odiava la seva soledat i l’ambient tan trist que es respirava una nit d’agost.



En aquell temps tenia setze anys, estava repetint un curs de l’ESO per culpa de totes les vegades que havíem de viatjar pel treball de la mare, però ara per fi em tornava a retrobar amb les meves terres. A principi de curs no tenia gens ni mica de motivació, ja que desitjava poder sortir d’una vegada de l’institut. Per sort, vaig trobar un grup de nins i nines molt macos. Des del primer moment em vaig fixar molt en un d’ells, en Jan, era un al·lot molt guapo, alt, morè, amb els ulls foscos i estava molt fort, anava al gimnàs cada tarda i, a més, jugava a futbol.



Poc temps després que el grup comencés a sortir a totes les festes i plans que se'ns proposaven, la tensió entre ell i jo va augmentar. Sempre fèiem contacte visual i jo em posava molt nerviosa, era la mirada més polida que havia vist mai.



Cada vegada teníem més confiança i quedàvem tots els dies, a la platja de “Les Barques” i ens quedàvem allí, sobre la sorra fins tard, parlant.



Un dia, mentre parlàvem, però sense prestar atenció al que dèiem, ens vam quedar en un llarg silenci que es va fer etern. D’un moment per l’altre, quasi sense adonar-me’n, els nostres llavis s’havien unit, sentia que era la combinació perfecta, sentia unes papallones que mai abans havia sentit amb ningú altre.



Uns dies més tard, per fi, em va demanar sortir, no vaig trigar mica a dir-li que sí i ens vam fondre en un profund petó que mai oblidaré, ja que va ser el començament d’una història molt llarga. Quan els hi vam contar la gran notícia al nostre grup d’amics, tots es van alegrar molt, excepte na Clara. En veure la situació, vaig preferir retirar-nos un pod d’allí per no espanyar el moment ni que tampoc en Jan entrés en acció.



–Què passa, Júlia? – va demanar-li na Clara, sabent perfectament el que li preocupava a la seva amiga.

–No entenc a què ve aquella cara de fàstic, saps com m’agrada i hem tingut mil converses sobre el tema.

–Et farà mal, i ho sé perquè el conec. Saps perfectament tota la fama que té i ja t’ho he explicat un parell de vegades.

–A mi no, amb mi és diferent, no seria capaç de fer-me mal, li vaig respondre jo amb seguretat.

–Ja estàs avisada, és un nin problemàtic que només sap mirar per ell mateix.

–Clara, sé el que faig, de veritat, ho tindré en compte, però es que sento que només intentes destrossar la relació com si tinguessis enveja o alguna cosa.



La Clara no va respondre i va tornar amb el grup indignada.



Érem a dia 12 d’agost i just fèiem un mes. Em semblava estrany, ja era la tarda i no havia rebut cap missatge seu i el meu orgull no em permetia escriure-li jo primer. Se n’havia de recordar, era el primer que fèiem. Els nervis es varen apoderar de mi i el vaig trucar. Va sonar unes quantes vegades, però no el va agafar. Tenia un nus al coll i els ulls mig plorosos, vaig apagar el mòbil i em vaig estirar al llit.



Uns minuts més tard, algú va tocar al timbre, ràpidament em vaig refer la cueta i vaig baixar a correcuita pensant que era el meu paquet d’Amazon. En obrir la porta estava ell allí tot ben plantat amb un ramell de roses precioses i, tot i que per dins m’estava desfent d’amor només veure’l, em va sortir preguntar-li com una histèrica què on era.



–Ho sento, de veritat, no havia caigut que avui és diumenge i totes les floristeries de Sant Pol estan tancades, he hagut d’anar fins a Calella molt prompte i, amb les presses, m’he deixat el mòbil a casa.



El nus tan gran que tenia va desaparèixer per complet en un moment i vaig saltar-li al damunt per fer-li una abraçada i un gran petó.



En pujar a la meva habitació, em va contar tot el que havia hagut de fer i, hi va haver una cosa que em va sorprendre molt.



–Estava a l’estació de tren i de lluny, a l'altra banda de la via, vaig veure la Clara amb cara de fàstic mentre mirava les roses, com quan vam dir que estàvem junts. Anava a saludar-la, però abans que em donés temps, va pujar al seu tren i, sense dir res, va marxar.

–De veritat que no entenc les seves actituds, em sembla una nena petita i pareix que em té enveja per estar amb tu.

–Ja, ella sempre ha estat molt insegura de si mateixa, diguem que en totes les relacions que ha tingut no l’han tractat massa bé. De fet, ja fa un temps que per alguna raó està molt pendent de mi i més quan ens vam començar a conèixer tu i jo.

–No sabia que li haguessin fet mal, encara que igualment no entenc per què vol arruïnar la nostra relació.

Aquella nit vàrem dormir junts per primera vegada i em va fer sentir molt segura. M'hagués agradat passar la nit amb ell cada dia, encara que sabia que això no era possible ja que tots dos teníem uns pares molt estrictes amb aquest tema. Just havia coincidit que els meus eren d’escapada per la Costa Brava i els seus es pensaven que era a casa d’en Pol, el seu millor amic de la infància que només es veien en l’estiu.



Les setmanes avançaven i la cosa anava molt bé, tenia les esperances que amb ell tot funcionaria i res ho faria malbé. La Clara, a moltes de les quedades, no venia i cada vegada parlàvem menys. Em sabia mal després del que m’havia explicat en Jan i la volia ajudar, ja que realment en part l’entenia, però ella d’alguna manera buscava el mal i això no ho permetria, a més que tampoc feia tant de temps que ella i jo ens coneixíem.