Uns dies després vaig decidir escriure a la Clara per preguntar-li què li passava, perquè ja no venia a les quedades amb el grup. Li vaig preguntar si volia que ens veiéssim a soles per parlar i bé, al cap i a la fi, jo a ella no la coneixia gaire i volia saber-ne més d’ella. Després d’una llarga espera, ella va acceptar.



L'endemà vàrem estar les dues en una gelateria del poble on fan uns gelats artesans boníssims. Quan vaig veure que ella no pareixia molt implicada en treure un tema de conversa, no vaig poder evitar contar-li com anava de bé amb el Jan, ella semblava més atenta al seu gelat que no pas al que li estava explicant.



No me'n volia anar més per les branques i vaig decidir anar al gra, la raó per la qual volia que ens reuníssim.



-Clara, tinc una pregunta – va dir la Júlia.

-Em fas una mica de por amb aquesta frase –va riure amb un to nerviós.

-Et volia demanar perquè ja no vens quan quedem amb el grup, abans no te'n perdies cap.

-El que passa és que ja no em sento còmoda amb l’ambient que hi ha.

-I què és allò que per tu ha canviat perquè ja no et sentis bé dins el grup? –va qüestionar na Júlia sense esperar cap resposta.

-Doncs, per a mi aquesta colla sempre ha estat molt important, ja que tot i que ens hi hem anat afegint a poc a poc, mai hi ha hagut mal rotllos entre nosaltres. Fins fa un parell d’anys.



Li vaig intentar demanar què era el que havia passat anys enrere, però abans de poder-li preguntar, ella ja s’estava acomiadant de mi.



Sense dir una paraula més, vaig passejar per aquells carrers estrets que tant m’estimava i que no brillaven especialment pel seu trànsit de persones. Sobretot m’agradava passar per davant la casa dels avis, era enorme amb un pati exterior replet de flors i plantes, sempre estava plena de vida i de records nostàlgics. Mentre caminava, vaig tenir temps de pensar en totes les meves coses, aquell aire fresc que em pegava a la cara sempre m’ajudava a resoldre els meus problemes. Vaig arribar a la conclusió que la Clara necessitaria a algú per poder parlar de les seves angoixes, de les seves preocupacions i m’agradaria poder ser jo aquella persona, però encara no havia esbrinat com poder guanyar-me la seva confiança.



Aquella mateixa tarda en Jan em va trucar dient que si volia anar a ca seva a dormir, ja que els seus pares eren de sopar pel seu quinzè aniversari de casats i per a quan tornessin a casa ja seria molt tard i no se n'adonarien. Jo, ja sabia que si li demanava a la meva mare per anar a dormir a la casa del meu xicot em diria que no, així que li vaig demanar per quedar a ca na Laia, la meva millor amiga. Òbviament, la mare em va deixar i jo, ràpidament, em vaig preparar la bossa per, en teoria, veure a la Laia.



En ser allí, el Jan em va rebre amb una forta abraçada i un petó, com sempre. Vam fer catufes i ens vam mirar una pel·lícula d’amor, El diari de Noa. Jo no vaig estar molt atenta a la televisió, i es veu que en Jan tampoc. Vam començar a besar-nos i, com ja sabem, aquestes coses normalment duen a altres de més serioses i íntimes. Ell, en tota aquella estona, no va parèixer interessat a preocupar-se pels meus gustos, tampoc va preguntar si m’agradava o ni tan sols abans de començar em va dir un simple “vols?”. Aquells petits detalls van fer que no em sentís gens còmoda i que hagués de sentir un plaer inexistent.

El vaig intentar aturar, després d'observar que, si no li deia res, no s’assabentaria que em disgustava, o això volia fer veure per tal de seguir.



Quan per fi va aturar, els dos vam quedar en un silenci, que va fer trencar la trucada de la meva mare. En agafar el mòbil, vaig sentir la veu de la mare tota enfadada, demanant que on estava, que havia parlat amb la mare de la Laia i li havia explicat que jo no era a ca seva. Vaig quedar en blanc, sense saber què, ni quina excusa posar.



-Mamà, ho sento de veritat, t’ho puc explicar, però és que sé que si t’hagués dit la veritat no m’hauries deixat.

-Júlia, tu has d’entendre que sempre preferiré que em contis la veritat, tot i que no m’agradi, abans que em menteixis.

-D’acord, t’ho explicaré. Bé, ja saps que fa un parell de mesos et vaig comentar que havia començat a sortir amb un nin del grup d’amics. I aquesta tarda m’ha dit d’anar a ca seva a dormir, i jo he acceptat, i si t’ho demanava, el més segur és que em renyaries i em diries que no.

-Doncs òbviament que m’enfado, Júlia. Saps perfectament les normes, no pots quedar a dormir a casa d’al·lots, saps el perquè i no vull més discussió. Ja estàs tornant cap a casa.

-Entesos, ara venc.



De camí cap a casa, em vaig adonar de la sort que havia tingut del fet que la meva mare s'assabentés que no era a ca la Laia, no volia tornar a repetir tot el que va passar.



En arribar a casa, només d’obrir la porta, vaig córrer a fer-li una abraçada a la meva mare, ella em va mirar amb una cara estranya i ràpidament em va dir que fins que no recuperés la confiança en mi, que m'oblidés de la idea de quedar a dormir a casa de ningú. Jo vaig assentir, i vaig pujar a l’habitació.



Li vaig contar al Jan que estava castigada i ell, d’alguna manera intentava obligar-me a escapar de casa a la nit per poder dormir amb ell, i encara que fos l'últim que volia, cada dia que m’ho demanava, acceptava i hi anava. Sempre ocorria el mateix que aquella nit, ell ho intentava sempre que podia, la qüestió és que a mi mai m’agradava i pareix que no ho entenia, o no ho volia entendre, perquè cada cop era més insistent i més intens amb aquest tema.



Uns mesos més tard, la cosa continuava sense canviar i jo no sabia com ni quan plantar-li cara.



La meva mare em va confirmar que hauríem d'abandonar Sant Pol de Mar, ja que a ella li havien donat feina a Girona, un altre cop. No sabia si prendre’m allò com una cosa positiva o com una cosa més aviat negativa. No volia marxar de Sant Pol sense abans parlar amb en Jan, i com era d’esperar, no vaig ser prou forta per xerrar amb ell.



Em vaig sentir amb l’obligació d’enviar-li un missatge explicant que havia de marxar ja i que ho sentia per no haver-lo avisat abans, però és que m’ho havien anunciat de sorpresa.



Tenia pensat intentar que ho deixéssim ja com amics per no fer-nos mal, ja que al final tots dos acabaríem fent la nostra vida i la relació no podria tirar endavant.