L’endemà en Ferran ja era a la platja on havíem quedat, anàvem els dos junts a una hora que sabíem que no hi hauria ningú, per a estar sols i que no ens veiessin. Vam passar unes hores allí mentre sopàvem unes pizzes que va dur ell, després em va portar a casa meva amb la seva moto, bé, a uns carrers abans de la ca meva, perquè a Sitges ben bé es coneixia tothom i no era bona idea que algú ens veiés alhora amb la moto deixant-me a casa, i tampoc hauríem de fer renou amb el sidecar perquè la mare no em descobrís.
L’endemà jo tenia institut, ell no va assistir a classes, no obstant això, a la sortida ell estava allí. Es va apropar a mi, jo directament el vaig ignorar. Em vaig enfadar molt. Sabia perfectament que no volia que els altres en prenguessin consciència, i és clar que ell el que volia era el contrari, necessitava que la gent se n'assabentés, era molt gelós i crec que per això preferia que tothom sabés que estava amb mi, no acceptava que ningú se m’acostés. En Ferran va notar que jo estava enfadada i li vaig explicar el perquè, em va posar d’excusa que va venir per veure els seus amics, era completament mentida, va venir directament cap a mi, i estic convençuda que seria capaç de fins i tot fer-me un petó davant de tots, i vaig tenir sort que vaig tenir temps per apartar-me’n.
Vam estar gairebé dos dies sense parlar i l’endemà em va enviar un missatge on posava literalment “Felicitats”, quan el vaig veure no entenia res, el meu aniversari era aquest mes, però no aquest dia, record que em va felicitar tretze dies abans del meu natalici, jo li vaig respondre amb signes d’interrogació. Ell estava súper convençut que era aquest dia i va arribar a dir-me que jo li estava mentint per deixar-ho amb ell i perquè no l’havia convidat a cap festa. Vaig passar del tema, de tota manera estava decebuda d’ell, perquè era una persona que no solia oblidar-se de les dates i que just deixés de banda que era el dia del meu aniversari, i que, fins i tot, ell s’enfadés amb mi… En Ferran encara insistia sobre aquella conversa, mentre que jo escrivia a na Cassandra per contar-li la discussió. Ella em va respondre que possiblement en Ferran m’era infidel, i per això es va confondre d’aniversari perquè pensava que era el d’una altra noia, no descartava aquesta opció perquè sabia que ell tenia moltes amigues. Encara així jo ho negava i continuava defensant-lo.
En el cap de setmana em van convidar unes amigues per a sortir de festa juntes, jo havia de desconnectar una mica, sobretot d’en Ferran, vaig dir que sí que hi aniria i després em vaig assabentar que ell també hi seria, el més estrany és que no em va fer saber res, però sent sincera jo tampoc li vaig contar cap cosa.
A la tarda vaig anar a la casa d’una amiga per a abillar-nos juntes. Llavors vam sortir més o menys a mitjanit i quan vam arribar hi havia una fila molt llarga per a entrar; malgrat això valia la pena, ja que hi venia molta gent i l’entrada era gratuïta. Aquest dia, na Paula, una de les amigues amb les quals havia anat, em va comentar que tenia una sorpresa per a mi, que el portava a la butxaca i que era un regal avançat pel meu aniversari. No tenia ni idea de què era, però em va afirmar que era una cosa que mai abans havia tingut i que de sobte va ocórrer. Vam estar xerrant totes nosaltres el temps que estàvem esperant a la cua de la discoteca, i vam estar allí com una mitja hora. Vam arribar fins al porter i ens va deixar entrar a totes, perquè l’aforo estava ple. Quan ja érem a dintre de la discoteca, na Paula ens va dir a totes que anéssim al bany perquè em donés el regal.
Un cop allí, es va treure de la butxaca una bosseta de cocaïna. Em va fer saber que aquest era el meu regal d’aniversari, ja que feia anys i complia els divuit i havia de provar coses noves, no ser tan avorrida i estar sempre sols amb l’alcohol. Jo em vaig sentir forçada i vaig haver de demostrar que ja era gran i havia arribat l’hora perquè no pensessin que era una ensopida, i perquè totes les meves amigues ho havien provat abans, així que havia d’encaixar amb elles.
Aquella nit després de consumir, em vaig fixar en un noi que no parava de mirar-me. Vaig decidir apropar-me aprofitant que les meves amigues demanaven una altra copa en la barra. En aquest moment no pensava amb en Ferran, ja que d’alguna manera en Tomàs va saber fer-me riure i estar a gust aquella estona. Tampoc sabia si era maco o era per tot el que havia pres, de tota manera em vaig quedar parlant amb ell fins que va aparèixer el meu nuvi.
Em vaig acomiadar d’en Tomàs, donant-li el meu número de telèfon i, vaig córrer cap a les meves amigues per a avisar-les que hi era en Ferran. No volia que em veiés per si apareixia una de les seves amiguetes que no coneixia. Efectivament, allà estava ell i una noia a la qual no aconseguia veure-li la cara, no podia acostar-me més perquè se n'adonarien, llavors vaig observar des de lluny, només semblaven amics. Me’n volia anar tot i que també quedar-me a vigilar en Ferran, així que se’m va ocórrer trucar per veure si responia. Va veure la trucada, però en comptes d’agafar-ho, em va escriure dient que estava a casa d’un amic jugant a la consola.
En Ferran m’acabava de mentir i en aquest moment tenia molta ràbia, fins i tot volia apropar-me i pegar-li una bufetada. Tanmateix, va ser millor esperar, ja que es van muntar en el mateix taxi per marxar. Mentre seguia a aquest vehicle, em vaig posar a pensar com li podia demanar explicacions sobre el que acabava de passar o directament deixar-lo. No coneixia la zona a la qual ens dirigíem, quan el taxi va parar a una casa i es van baixar els dos, ja m’imaginava el que passaria. Clarament, es va quedar a dormir a casa d’aquesta noia, ara no tenia dubtes que era infidel. Era la meva primera parella i la meva major il·lusió en aquell temps, va ser una decepció, malgrat això, no podia dir res. Tot el món m’havia avisat, ell era infidel per naturalesa, no em quedava res per fer. Igualment, volia fer-li cara a en Ferran i a la noia, encara que ella no tenia culpa, ves a saber tu si sabia que era un noi amb xicota, així que vaig anar a ca meva amb la idea de tornar a aquella casa l’endemà al matí.
Aquell dia va ser únic, aquell matí concretament. Adreçant-me a la casa de la nit anterior, acompanyada de na Cassandra perquè va voler portar-me. Recordo que estava pensant com seria la cara de boig d’en Ferran, dels seus ulls mirant-me. Vaig arribar i havia de trucar a l’entrada, hi havia un timbre, però dels nervis directament vaig colpejar la porta amb molta força, crec que de la ràbia i impotència que tenia. Per fi va sortir en Ferran, amb uns pantalons curts i sense samarreta.
No va dir ni una paraula perquè ja sabia per quina raó estava allí, amb això em va quedar tot molt clar, no em feien falta les paraules d’un infidel, d’un fals que no sap el que és la lleialtat a la seva parella. Estava molt afligida i decebuda amb ell, i a la vegada em va caure un pes de damunt, ja que era tòxic. Amb aquesta conclusió vaig anar-me’n d’allà i tornar a casa meva. En Ferran no em va detenir en cap moment, semblava que mai m’havia estimat.
Van passar dos mesos fins que em va arribar una notificació d’ell demanant-me disculpes, però no el perdonaria. Fins i tot vaig sortir més de festa amb les meves amigues i vaig escriure a en Tomàs per a quedar. A ell li agrada molt viatjar i em va proposar d’anar Tailàndia tres mesos junts i vaig acceptar per provar noves experiències. Abans, volia posar fi a la meva vida a Barcelona, principalment acabar amb en Ferran. Era la meva única manera de venjar-m’hi. Tenia el pla perfecte, la nit anterior del dia del viatge s’acabaria tot.
El dia vint-i-tres de febrer vaig quedar amb ell a la nit, i el vint-i-dos vaig comprar dos grams d’un verí que terminaria amb la seva vida.
Aquella nit tot anava bé, només faltava aquella oportunitat de posar el tòxic a la copa de vi. Al sopar era molt arriscat i, com anava a casa seva a dormir, vaig decidir que era la millor opció.
Abans de descansar vaig dir-li amb una veu intrigada i que mai oblidaria: “Brindem per la nostra nova relació, per la teva infidelitat i pel teu despertar”.
Ell no entenia res, tampoc feia falta, vaig esperar a l'efecte del verí, pensava que seria a l’instant. Hi va haver prou temps per a la matinada següent anar a la casa de Tomàs i poder agafar el vol a Tailàndia sense que ningú sospités res.
A través de les xarxes socials, em vaig assabentar que van trobar el cos d'en Ferran sense vida a ca seva, la policia va aconseguir aclarir que era per enverinament, el que no varen esbrinar va ser que era jo la culpable. Jo simplement gaudia de Tailàndia i dels seus preciosos paisatges. De tota manera el que menys m’esperava i que es va fer el meu pitjor malson va ser que van culpar el meu pare, per voler una venjança per mi, i que ell es va culpar de l'assassinat d’en Ferran, perquè sabia que era jo la que l’havia assassinat.
El dia que em vaig assabentar d’aquesta notícia vaig tornar directament a Espanya, amb por del que diria la gent del poble, els meus amics, la meva família… L’única cosa que m’importava era el meu pare, aquesta persona d'ençà que tinc ús de consciència ha estat per a mi en tot i que ara per la meva culpa ell estava sofrint era una idea aterridora per a mi.
El sentiment de veure’l per primera vegada plorar davant meu, va ser horrible. Ell em deia que no em preocupés, per d’alguna manera tranquil·litzar-me, però malgrat això mai em perdonaré a mi mateixa.
