El meu pare va arribar a complir la condemna de nou anys, per un assassinat.



Aquell dia va ser molt estrany per tot el que va passar. Avui dia em recordo com si fos avui mateix.

Era un dia calorós en ple estiu, estava a la platja tranquil·la gaudint amb tota la meva família i jugant amb la meva germana petita de deu anys. Aquell dia vaig desconnectar i vaig poder deixar de pensar en el meu exnuvi, ja que ho havíem deixat feia poc.



A la nit, quan ja era a casa, de sobte em va arribar un missatge, una felicitació pel meu aniversari. Esperava que fos de na Cassandra, però no; era del meu exnuvi, va arruïnar tota la meva pau i tots els records em van vindre de cop.



En Ferran era el noi més fort i atractiu de primer de batxillerat. En canvi, jo era només una noia que passava desapercebuda entre la multitud de tota la gent, fins i tot algunes persones em varen fer creure que no era important per a ningú.



Uns anys enrere, en segon d'ESO, estava molt enamorada d’ell, encara que a poc a poc vaig anar acceptant que només em vaig fixar en ell pel seu físic i per alguna vegada que havíem parlat, perquè d’altra banda em semblava que era el típic fanfarró que l’única cosa que podia fer era riure’s de la gent. Realment crec que en Ferran era com el meu somni, una cosa que podia imaginar, però no es faria realitat, o millor dit, no es faria realitat de la manera que jo volia que fos tot.



El meu desig, que més tard es va convertir en un malson, es va fer veritable. Vaig tenir una relació de dos anys amb ell.



Hauria d’haver fet cas a na Cassandra, era la meva millor amiga des que tenia consciència. Ara mateix no parlo res amb ella, és més, moltes vegades ens veiem en el passadís o pel poble i ni ens saludem. Vam tenir una baralla, no era la primera, però sí la que va fer que tot canviés.



Aquell dia, na Cassandra em va dir que va veure en Ferran amb una altra noia del nostre curs, i que ell s’acostava més del compte a ella. Imagineu la meva reacció, va ser com si em caigués el món a sobre. Na Cassandra sempre m’advertia que anés amb compte amb ell. Per a ser sincers, en Ferran no li transmetia confiança a ningú; però bé, què podia dir jo? Diria que no me’n vaig adonar. Suposo que tenia ulls d'enamorada, o és el que em deia la gent.



Quan na Cassandra em va dir això, no sabia com reaccionar, de manera que el que vaig decidir va ser anar a parlar amb ell.



Evidentment, quan em deien una cosa sobre tot el que feia, durant tot el dia o fins que no parlés-hi, tenia molt mal cos. No podia explicar-ho, estava confosa, i sobretot els meus pensaments eren del pitjor. Em sentia malament amb mi mateixa. Incòmoda vaig parlar amb ell i ho negava tot, em deia que ell mai em mentiria, que jo per a ell era diferent de les altres, que mai havia conegut a una altra noia més especial i maca que jo. Crec que en dir-me tot això em convencia que na Cassandra era la que m'enganyava. Ferran em feia pensar que era una mala amiga, que em tenia enveja, enveja de la nostra relació, perquè ella estava molt sola. Era completament mentida: na Cassandra podia estar amb qui volgués, però si ho deia en Ferran, jo m'ho creia.



Sempre acabava discutint amb la meua amiga i supòs que totes aquestes discussions van tenir un gran pes, ja que, al cap i a la fi, a ningú li agrada discutir tres o quatre vegades a la setmana amb una persona que t’importa. Així, na Cassandra va decidir apartar-se de mi, i sincerament ho entenc perfectament, perquè no hi confiava gens ni mica i mai em vaig parar a pensar com això podia afectar-li.



Vaig decidir contestar-li el missatge, li vaig comunicar que gràcies per felicitar-me, i vaig aprofitar per demanar-li perdó per haver desconfiat d’ell, ja que era manipulada per la Cassandra, i en Ferran tenia raó en tot el que em deia de Cassandra. Jo ja sabia des del principi de tot, que ella no volia que estiguéssim junts perquè ella estava boja perduda per ell des de molt abans que jo i ella no podia suportar la nostra relació. Per això, ella em feia prendre males decisions sobre la nostra relació, i s'inventava coses d’en Ferran perquè discutíssim i la nostra relació s’acabés el més abans possible i així ella podria estar amb ell.



En Ferran, després d’unes hores, va llegir els missatges i em va respondre una cosa que no pensava que em digués. Em va explicar que no passava res, i que volia arreglar-ho tot i veure’m per a poder parlar millor les coses i solucionar tots els problemes que vam tenir. Em va proposar veure'ns a les set i mitja, al nostre banc on sempre anàvem les tardes que necessitàvem xerrar i ens fèiem falta l’un a l’altre.