La Laia es va quedar mirant la pantalla del telèfon, les paraules d’en Joan. En aquell missatge eren com una incògnita que no acabava d’entendre. El seu cor bategava sense parar. Què volia dir amb un “No se si estas preparada per això”? La seva ment va començar a sobre pensar en les possibles respostes.

Potser volia dir-li algun missatge que influenciaria la relació entre ells, potser hi havia unes intencions més al darrere que una simple amistat. No podia deixar d’imaginar tot tipus d’escenes, des de que en Joan li confessava que li agradava, fins que potser li volia fer una broma desagradable o dir-li alguna veritat que li podria fer més insegura del que ja era.

Va mirar l’hora, i va veure que estava a punt de sonar el timbre per donar per finalitzada la jornada escolar. La Laia volia contestar aquell missatge, però les seves pors no li deixaven escriure ni una simple paraula, el seu dit es va quedar paralitzat sobre el teclat. Al final, després de pensar-ho molt, es va decidir i va escriure el següent: “Què em vols dir? em fa por que sigui greu”.

Va esperar i els minuts es feien eterns mentre que en Joan no responia i la Laia va decidir tornar a casa.

Quan va arribar a casa, la Laia va entrar a la seva habitació i es va deixar caure al llit. El telèfon encara estava a la seva mà esperant desesperadament el missatge d’en Joan. Però els minuts passaven i en Joan no donava cap resposta. La Laia va començar a preocupar-se i a menjar-se el cap. Potser he escrit algun missatge que no devia d’haver escrit? I si li a molestat el meu missatge? I si era massa directa?

De sobte, va sonar una notificació en el telèfon. La Laia nerviosa, va saltar al llit per agafar-ho i efectivament, en Joan li havia contestat. “Necesito que et preparis per el que et diré ara mateix…Se que tindria que dir-t’ho en persona pero no em puc aguantar més.”

I de cop, als segons va enviar un altre missatge després: “No és res dolent, però canviarà tot entre nosaltres, et prometo que no és res dolent ni et faré mal, però has de saber-ho.”

La Laia no sabia que fer, estava colapsada i angustiada. Havia estat esperant aquella resposta durant tot el dia, però ara sentia que no podia contestar-li amb tanta angoixa que li havia provocat aquella situació. Tot estava sent tant ràpid i estressant. Aquelles paraules eren incomprensibles. Què volia dir que canviaria tot? No sabia si volia que aquelles respostes d’en Joan li transformesin la seva vida o sí potser, pensant en que el vincle d’aquella simple amistad es tornés d’altre manera.

Va llegir una vegada més el missatge.

En Joan no donava més respostes. El cor li bategava cada cop més ràpid, estava entrant en un col·lapse mental que li estava provocant ansietat social. Una altra vegada, les seves inseguretats s’apoderaven d’ella i li estaven guanyant la batalla. La Laia va decidir apagar el telèfon i respirar profundament per calmar-se i per reflexionar poc a poc del que hi havia passat. Ella sentia que havia algun aspecte al darrere d’aquell missatge. Algún terme que no volia comprender o no estava preparada per asimilar-ho.

Es va aixecar del llit, decidida a trobar una resposta. El seu cap estava ple de preguntes sense resposta. Va sortir de la seva habitació i va caminar pels passadissos de la seva casa. La seva mare estava a la cuina, però ella no va notar la seva presència. La Laia va obrir la porta de l’exterior i va sortir al jardí per intentar tranquil·litzar-se. Però el que va veure la va deixar sense paraules.

Des d’on estava, va veure una ombra que sortia de la porta de la seva casa. Estava molt espantada, el cor li rebotava. “Qui pot ser a aquestes hores tan tard?”. Va preguntar-se a ella mateixa. De sobte, va veure la figura d’en Joan, que sortia de darrere d’un arbre, mirant-la fixament.

-Què fas aquí?- va dir la Laia amb cara de sorpresa-

-Necesito dir-te algo ja, no puc aguantar més. T’ho volia dir en un missatge per sent-ho que ho de fer en persona ja que és molt important- va dir en Joan-

La Laia es va començar a posar pàl·lida. Estava molt espantada i no sabia com reaccionar a aquelles paraules d’en Joan. Ell la va agafar de la mà i se la va emportar al vestidor de la seva casa. Era un lloc fosc i la Laia ja s’estava imaginant les pitjors situacions que li podien passar amb ell a soles i en un lloc petit i fosc.

-Què vols? digam-ho ja no puc aguantar més- va dir la Laia amb un to desesperat i amb una angoixa que li menjava tot el cos-

-Laia veuràs… com puc dir-ho sense que soni tan agressiu- va dir en Joan amb por per la reacció de la Laia-

-Va Joan, m'estàs fent perdre el temps o m’ho dius o surts de de la meva casa- Li va dir la Laia, ja dels nervis-

-Vale doncs, sóc un agent secret que t’he estat investigant i protegint perquè et volen matar. No volia dir-ho d’aquesta manera pero ja no tenim més temps venen ja a matar-te!- Va dir en Joan amb una veu tremolosa-

-Què? m'has mentit i t’has fet passar per un alumne per perseguir-me, saber més de mi i vigilar-me? estas boig no et conec de res fora de casa meva!-

En aquell moment, la Laia va sentir que tot el que havia vivit i sentit en qüestió de segons es va derrumbar per complet. Tota aquella fantasía era mentida. Quan per fi començava a tenir una mica més d’autoestima, seguretat i començava a sentir papallones a l'estómac per una vegada en la seva vida, resulta que ja no val per res perquè allò mai a existit. Era imposible que algú s’enamorés d’ella. La Laia sentia una frustració dins del seu cos que no li permetia aguantar. Li va començar a entrar un atac de pànic i es va caure al terra inconscientment.

-Laia, respira Laia estàs bé? Laia contesta!- En Joan en veure que ella no donava resposta es va començar a preocupar i ràpidament se la va portar en braços i la va emportar a un lloc segur.

Al cap de tres hores, la Laia es va aixecar trastocada. No s’havia on era ni que habia passat. En Joan estava cuidant mentre que de cop van aparèixer sis persones vestides de negre amb armes i amb protecció. Eren els corruptes que volien matar a la Laia. En Joan va treure la clau d’un armari que tenia un passadís subterrani i va agafar a la Laia en braços per escapar.

-Què està passant, ajudam no em deixis sola tinc molta por- La Laia estava patint molt i tota l’estona s’abraçava a en Joan.

Cada vegada que la Laia s’apropava a ell. Tenia una barreja de sentiments. En Joan sense imaginar-ho estava començant a enamorar-se d’ella.

En Joan, encara sense saber com actuar davant de la situació, va continuar corrent pels passadissos del subterrani. Els seus pensaments eren una combinació de pànic, protecció i una sensació creixent de culpabilitat. Com podia ser que les coses haguessin arribat a aquest punt?

Només volia mantenir-la a segura, però no havia imaginat que aquesta mentida seria tan difícil de gestionar. Cada vegada que mirava a la Laia, veia més enllà del que semblava.

Quan va arribar al final del passadís, va obrir una porta secreta que donava accés a un passadís subterrani. La Laia estava abraçada a ell, tremolant, però alhora, amb una força interna que sorprenia a en Joan. Li va mirar el rostre per un instant abans de començar a caminar. Podia sentir el seu cor bategant fort. Estava farta de tot allò, però també no podia deixar de sentir atracció per aquell noi que sense voler, li havia robat el cor.

-Per què em dius tot això, Joan? Què volies aconseguir amb això? - va preguntar la Laia. La seva veu tremolava, però hi havia una mirada decidida en els seus ulls. Va mirar en Joan fixament.

En Joan va respirar profundament. Els passos que donaven sonava al passadís, però ell sentia que el temps corria en contra seva. L’angoixa era abundant, però també un desig s’estava despertant en ell.

-Laia... Ho sento. Fes-me cas, no volia enganyar-te. Però aquest món en què vivim no és tan senzill com sembla. Tinc la responsabilitat de protegir-te. Aquest no és un joc, ni una broma. La teva vida està en perill, i per això he hagut de fer tot això, encara que no sigui fàcil d'entendre.

La Laia el va mirar amb 'incertesa.

Les seves mans tremolaven, i no estava segura si el que sentia era por, confusió o algun altre aspecte que no identificava.

-Sí tot això és cert, per què m'ho vas ocultar tant temps? Per què no m’ho vas dir abans? - va preguntar, amb la seva veu tremolosa. Va començar a caminar més ràpidament, com si volgués escapar de tot el que estava sentint.

En Joan va aixecar les mans com si volgués aturar-la, però sabia que el que estava fent era insuficient.

Estava destrossat pel dolor de veure a la Laia així, però no sabia com arreglar-ho.

-T’ho volia dir, Laia. Però no sabia com. Jo no sóc qui creus que sóc, però m'importes molt. I sé que t’he mentit, però el meu cor no pot continuar amagat darrere de tot aquest caos.

La Laia es va girar per enfrontar-se a ell, les llàgrimes començaven a caure per les seves galtes, i encara que el seu cap li deia que se n’havia d’anar, el seu cor l’impulsava a quedar-se.

-Per què no m'ho vas dir abans de tot això? - va preguntar de nou, amb la veu entrecortada.

En Joan es va quedar mirant-la, com si les paraules fossin una càrrega massa pesada per dir. Però finalment, les paraules van sortir com una veritat amagada durant massa temps.

-Laia t'he estat observant perquè t’han amenaçat. Sí, sóc un agent secret, però no volia que estiguis en perill. I el que més em fa mal és que t’he ferit amb aquesta mentida. Però és que, des del primer dia t’he volgut protegir. No només com a guardia, sinó com a... no sé com dir-ho... com a algú que s’ha acabat preocupant per tu d’una manera especial.

Les seves paraules es van tallar per un instant, com si estigués dubtant si continuar. Però la Laia el va mirar amb els ulls més oberts que mai. Sentia la pressió de la situació, però alguna sensació dins seu la feia sentir una connexió estranya.

-És això el que vols dir? - va preguntar, amb molta curiositat- Vols dir que tot això ha estat una manera de protegir-me?

En Joan lentament, sense voler desviar la mirada. Va ser un moment que va sentir que la distància entre ell i la Laia havia disminuït enormement. Ja no era només una mentida o una missió, sinó algun sentiment més profund que els unia. Malgrat tot, la Laia encara no sabia com encaixar-ho tot. Els seus sentiments eren un cúmul d'incertesa, però també d'esperança, de desig que potser algun aspecte bo pogués sorgir d’aquella estranya situació.

Abans que pogués dir més res, van sentir un soroll. Era una mena de crit que es va perdre en la distància. Eren els corruptes. Els perills encara eren presents.

-Laia, ara no és el moment per parlar de tot això - va dir en Joan, agafant-la de la mà per arrossegar-la pel túnel subterrani. - Estàs en perill, i jo no et deixaré sola.

La Laia va mirar-lo, el cor bategant amb força, mentre sentia que el món es girava al seu voltant. No sabia què passaria després. Però per primera vegada, va sentir una força interior que no havia sentit mai abans.

La Laia sabia que no podia escapar d’aquell món ple de misteris i perills, però també sabia que no estava sola. En Joan estava amb ella.

I a mesura que corrien pel túnel, la Laia va començar a veure la vida de manera diferent. El que havia començat com un simple dia de sorpresa ara es convertia en una història de misteri i també d'amor.