CAPÍTOL 2: Les casualitats no existeixen

Al dia següent, el matí del primer dia de batxillerat. La Laia s’havia aixecat amb una barreja de nervis i una mica més aviat del comte, potser per la càrrega de tots els seus pensaments intrusius. Des de la conversa amb en Joan la nit passada, el seu cap no havia parat de pensar en ell. Havia estat tan fàcil parlar-hi, com si no hagués de fer cap esforç per encaixar, com si només feia falta ser ella mateixa. Però lo cert, es que mentre es preparava pel seu primer dia d'institut, no podia parar de pensar en els mateixos dubtes de sempre. I si no era com semblava? I si a la realitat no era el mateix que a la fantasia virtual? Totes aquestes preguntes incòmodes li passaven consecutivament en el seu cap durant tota l'estona que estava preparant-se per anar a l´institut.

Quan va sortir de casa, la seva sensació de nervis era tan gran a cada passada que se li feia un nus al coll cada cop més gros. Quan ja estava arribant a l´institut, tenia una sensació de por i de moltes inseguretat. Però també, era una nova etapa plena de misteris i experiències noves. Així que, va respirar profundament i va desfer-se d´aquells pensaments negatius que la tenien empresonada habitualment.

Quan ja era l'hora del pati, la Laia es sentia com tots els anys que havia passat en aquell institut. Notava per una banda, l´institut ple de cares noves, però pel altra banda, tot era el mateix de sempre: els mateixos grups d'amics, els mateixos professors i la sensació de estar constantment , fora de lloc sense encaixar en cap banda. Però, quan va entrar a clase va intentar concentrar-se en l´explicació del professor en comptes de perdre's en els seus pensaments negatius. Perquè sabia que al final del dia tindria una cita amb en Joan. Un moment que seria el primer de molts juntament amb ell.

Les següents hores de classe se li van fer molt llargues i avorrides. Els professors feien les presentacions de les assignatures i els alumnes començaven a prendre apunts introductoris.HI Va haver un moment on el professor va deixar temps perquè, els alumnes de l'aula parlesin entre ells però, la Laia es va quedar paralitzada només pensant en el que passaria quan es trobés amb em Joan. A la pantalla, tot havia estat tan fàcil: només converses, riures, connexió i tot anava bé entre ells amb una sensació en la qual la Laia no havia tingut mai. Per una vegada no és sentia sola. Ella esperava que en persona, tot fos tan senzill com al món virtual. Tota aquella seguretat que havia agafat rere una pantalla, ara havia desaparegut. I si no actuava de la mateixa manera que els missatges? I si es trobava bloquejada i no sabia qué dir? I si aquella connexió rere la pantalla no era la mateixa que en persona?

Quan ja s'anava acostant l'hora per veure a en Joan, la Laia no sabia si estava cada cop més emocionada o espantada. Però tenia clar que no volia que passés aquell dia sense parlar amb ell. La Laia estava segura de que havia d’enfrontar-se a les seves pors i inseguretats per començar aquest nou curs d’una altra manera i ser més valenta. Havia de sortir de la zona de confort, encara que aixó li provocaria certa incomoditat.

Quan ja era l'hora del segon pati, va veure’l al moment. En Joan estava jugant a futbol amb els seus amics en el pati més gran de l'institut. Ella al observar-lo jugant va sentir com el seu cor cada cop bategava més ràpid. Com si la seva presència li hagués remogut tots aquells sentiments que tenia retinguts en el fons de la seva ànima. Ella, es va omplir de valor i va començar a caminar cap a ell sense cap dubte. No volia perdre’s aquell moment i ja havia decidit que no permitiria que la seva por frenés aquesta oportunitat.

Als segons, en Joan la va veure i va començar a somriure. Era un somriure tan brillant com si el temps s´hagués paralitzat durant un dia sencer parlant virtualment. La Laia es va donar compte que malgrat totes les hores que havien estat parlant per missatges, aquest dia era el primer que estarien cara a cara parlant. Perquè l´any passat només es miraven entre els passadissos però, mai s'havien dirigit la paraula.

-Ei, Laia!- va dir en Joan, amb un to senzill i còmode.

-Hola- va contestar la Laia, mentre es dirigien al banc del pati on anaven a conversar. Aquesta sensació era nova i estava nerviosa per aquesta nova experiència.

Es van seure i es va sentir un silenci incòmode durant uns quants segons. Estaven desitjant conversar però no sabien com començar la conversa. Després d'uns minuts, la Laia va mirar als ulls a en Joan i va notar que estava nerviós però que intentava dissimular-ho amb la seva presència seriosa.

-Com estàs- Li va preguntar en Joan mentre que es començava a tocar els cabells dels nervis.

-Bé, una mica nerviosa ja saps que tot sembla tan nou i diferent que l'any passat- Ella estava intentant ser sincera i trencar una mica el gel. Volia que la conversa fos

natural i que tot fluís entre els dos com la nit pasada en aquella pantalla, però a vegades li semblava que la realitat era molt més difícil que la vida virtual. Les seves paraules sortien separades i tremoloses però, almenys no es quedava callada.

-A mi em passa el mateix, no m'acostumo a aquest nou curs i a aquest entorn, però estic molt content de poder passar una bona estona al teu costat i crec que aquest nou curs sera divertit- Li va respondre ell amb un somriure d'orella a orella que va trencar la tensió que havia entre els dos.

La Laia va començar a sentir-se més agust i la conversa anava amb naturalitat, com si es coneguessin de tota la vida. Van parlar de diversos temes perquè així, s’anaven coneixent més. Parlaven sobre les assignatures, les aficions de cadascun i fins i tot bromejaven dels professor que intentaven motivar als alumnes el primer dia d'institut.

-Recordes quan el professor de química ens intentava motivar amb aquell discurs del futur?- Li va preguntar en Joan rient.

-És cert, aquell discurs va ser força divertit i entretingut. Ens vam saltar tota la seva clase mentre ell ens motivava per continuar endavant -Li deia amb un somriure i rient.

-Si, després tots vam suspendre el seu examen- Li deia en Joan més animat.

-És veritat, ja m’enrecordo es va enfadar molt el dia de les correccions- M’entres explicava l´anècdota en Joan i la Laia no podien parar de riure. Es sentien còmodes i amb una connexió que mai havia viscut cap dels dos.

Mentre compartien aquelles anecdotes la Laia es va adonar que no era tan difícil aquella situació i es va fixar que si estaves al costat de la persona correcte totes aquelles pors i inseguretats desapareixen al moment. Parlar amb en Joan en persona els dos sols, era un gran pas per la Laia. Sempre li a costat molt socialitzar amb les persones pero ella no sentia el mateix ara juntament amb aquell noi. Només tenia ganes d'estar amb ell.

Quan va sonar el timbre que indicava el final del pati, es va sentir una mica impactada. Aquell moment havia sigut dels millors que havia passat amb una persona. Per un cop, la Laia va sentir, que potser no hauria de tenir tanta por i ser realment ella per sortir de la seva zona de confort.

-Demà ens podrem veure, no?-Li va preguntar en Joan quan ja estava a punt de marxar.

-Sí demà.-Aquesta vegada ho va dir segura de si mateixa i decidida, com si de cop ja pogués tenir una conversa fluida amb qualsevol persona sense por.

Quan ell va marxar, ella es va quedar 5 minuts observant com s’anava a la seva classe. Estava nerviosa i el seu cor bategava cada cop més ràpid. Ja no sentia la mateixa por que fa unes hores enrere. Aquella conversa li va fer sentir-se millor i més empoderada amb ella mateixa. Potser aquest nou curs ja no serà la Laia insegura i solitaria, potser aquest any és tot molt diferents a la resta.

Mentre caminava cap a la seva classe, inesperadament va rebre un missatge al telèfon. Era d’en Joan.

“Ens veiem demà, però… he de dir-te una cosa important. No sé si estás preparada per escoltar-la.”

La Laia, de cop va fer un salt. No s’esperava aquella notificació ni menys aquell missatge. Estava tant impactada que es va paralitzar de cop en el passadís de l’escola. No sabia com reaccionar ni tampoc si era bona opció respondre. Què volia dir amb allò? Què era tan important que no podia dir-li en aquell moment? La seva ment es va començar a colapsar i a sobre pensar situacions que potser mai passaran. De cop, totes les inseguretats i pors van tornar en el seu cos produint-li una sensación incómoda i desagradable. Tot i estar així, va decidir omplir-se de valor i va escriure una resposta per aquell missatge tan misteriós.