Un lleu raig de llum es filtrava entre les cortines de l’habitació, i acariciant suaument el seu rostre, la Sarah va obrir els ulls a poc a poc, parpellejant fins a enfocar la figura que jeia al seu costat. En Walter dormia tranquil, el tors descobert, la respiració pausada. Ella va allargar la mà i va resseguir-li el perfil amb la punta dels dits, memoritzant cada detall de la seva pell.

—Ja estàs desperta? —va murmurar ell amb un dròpol somriure, sense obrir els ulls.

—Ara sí —va respondre ella, amb un to juganer.

Walter va girar-se i la va besar suaument als llavis. Es van quedar una estona en silenci, gaudint de la intimitat del moment, fins que ell sospirà profundament.

—Què et preocupa?

—El primer ministre... He d’intentar convèncer-lo de que encara hi ha esperances de desestabilitzar aquest règim abans que sigui massa tard.

—Ho sé... —va assentir ella, apartant la mirada.

—M’ajudaràs? —va demanar Walter, recolzant el cap sobre la seva mà.

Va mirar uns instants el seu ventre nu.

—Sí, aquesta nit parlaré amb Churchill.

—I si no hi ha temps ja?

—Confia amb mi —va dir-li en veu baixa tot estirant una mà cap als seus cabells.

Ell va somriure, admirant la seva determinació.

—Ets la dona més valenta que he conegut mai.

—Tu també ho ets, Walter. I per això t’estimo. Si tot va bé, et faré saber quan podràs venir amb mi.

—T’esperaré aquí —va confirmar-li Walter a Sarah, ella va assentir amb el cap.

Es van besar una darrera vegada abans que la Sarah es vestís i marxés. Walter la va observar per la finestra fins que va desaparèixer carrer avall, i després es va posar la jaqueta, va agafar una cigarreta i va sortir al carrer per donar un tomb. Havia de pensar com convèncer a Churchil.

La situació era extrema i si Londres no actuava aviat, els alemanys destruirien l’única esperança europea de recuperar França. De totes maneres, no es notava gens nerviós ni excitat per la guerra. Ja no. L’única cosa que li rondava el cap aquells últims dies era la Sarah. No es podia creure la sensació esbalaïdora que sentia quan estava amb ella. S’havia enamorat sense remei i no entenia com havia passat. Ella no l’hauria d’haver descobert mai i ell hauria d’haver volgut guanyar-ho tot. Mes ara, el que ell volia ja no era batallar ni vèncer els alemanys. Volia el final de la guerra, per poder quedar-se a Londres amb la Sarah i demanar-li matrimoni.

L’aire era fresc, carregat d’un silenci tènue que pesava sobre la ciutat. Quan va girar la cantonada immers en els seus pensaments, un cop sec a l’estòmac el va fer doblegar-se. Un segon impacte al cap el va fer caure de genolls. Dues ombres negres que apareixeren del no res l’agafaren pels braços, arrossegant-lo cap a un carreró fosc.

—Walter von Weber—una veu freda i metàl·lica va trencar la nit.

Walter va reconèixer aquella veu. Pensava que havia aconseguit despistar a Friedrich Müller, però l’havien enxampat.

—Müller, què vols? —va preguntar, tractant de donar la impressió de que encara estava en condicions d’exigir explicacions.

Müller no tenia gaires intencions de perdre molt de temps allà.

—Emmanilleu-lo —va dir.

Un home fornit que vestia amb un uniforme negre de jaqueta de coll alt, adornada amb les insígnies de les SS a les solapes i un gorro amb visera es va adelantar amb les manilles.

—Donguis la volta i ajunti les mans darrera l’esquena —li va dir l’home a Walter.

—Veig que ho has aconseguit… —va dir-li amb sorna Walter a Müller. Ja no tenia res a perdre —. M’has atrapat.

Müller li va assestar una bofetada que el va fer trastabillar.

—Calla, idiota. Posa les mans darrera l’esquena —va dir-li Müller a Walter —. De lo contrari, faré que la bella dona amb la que s’ha estat veient aquests dies es mengi les seves pròpies dents d’un cop de puny.

Walter va obeir.

—Porteu-lo al cotxe —va dir l’home fornit.

El van empènyer dins d’un cotxe negre sense marques. Va notar el cuir fort d’un cotxe nou, mentre queia d’esquenes en els seients del darrere. Van recórrer una curta distància que els separava de Prinz-Albercht-Strasse. Van aparcar a la part del darrera de l’edifici que albergava les casernes generals de la Gestapo, juntament amb una dotzena de cotxes negre idèntics.

Van entrar per un accés secundari a les casernes i poraren a Walter al subterrani. Van penjar-lo a una corda a través de les seves manilles. El cos li penjava cap endavant i les espatlles se li regrare cap enrere. Estava il·luminat per una sola bombeta penjant del sostre. Les parets grises i humides em passaven el so dels crits de Walter, que ressonaven en un eco esmorteït.

—Qui és el teu contacte a Londres? —li escopí un oficial de la Gestapo, mentre li estampava el puny a la boca.

Walter va escopir sang i va riure entre dents.

—Mata’m d’una vegada.

Però no ho van fer.

—Sabem el que has estat fent, idiota. Digue'ns, qui és el teu contacte a Londres? —va cridar-li Walter travessant-li un cop de puny —. No hi ha més motius perquè siguis aquí.

—He vingut amb tu no te'n recordes? Ja t’ho vaig dir, m’agraden molt les vistes de Lon… —va dir amb ironía Walter.

Algú el va deixar caure de la corda que el mantenia aixecat. El cos de Walter va precipitar-se amb força contra el terra, trencant-se el nas.

Müller va obrir una caixa i va treure tres garrots llargs i rebuts com bats de beisbol. Va entregat un a cada un dels seus ajudans.

—Moleu-lo a pals —va dir, i va marxar.

…

Mentre tot això passava, a uns pocs quilòmetres de distància, Sarah esperava espitosa en el despatx del primer ministre. Churchill va encendre una cigarreta.

—Senyor Primer Ministre, gràcies per rebrem, sé que està molt ocupat. El que li he de dir no pot esperar —va començar Sarah.

—Espero que sigui tan urgent com el seu to suggereix, senyoreta… —va dir el Primer Ministre, exhalant fum lentament —. No m’agradaria perdre el temps.

—Ho entenc, senyor, li asseguro que no seria aquí si no fos d’extrema urgencia.

—Llavors, parli —va dir-li Winston Churchill creuant els braços damunt la taula.

La mirada del Primer Ministre observava expectant a Sarah, que es posava més nerviosa a cada segon.

—No he vingut com a periodista, senyor, sinó com a ciutadana preocupada. Un conegut meu que treballa en el Servei d'Intel·ligència Secret d'Anglaterra insisteix en que ha de parlar amb vostè. És una persona de confiança. M’ha fet arribar una informació alarmant.

Churchill va arrufar les celles.

—I per què acudeix a vostè i no als seus superiors?

—Perquè no pot perdre tant de temps. El que ha de parlar amb vostè és importantíssim.

—Aquest no és el protocol, senyoreta Edwards —va sentenciar el Primer Ministre.

La Sarah va aixecar-se de la cadira.

—Ho sabem, senyor, però ara mateix no es pot confiar amb ningú. Un espia alemany s’ha infiltrat dins l’exèrcit de Londres.

—I espera que m’agafi això com un fet només perquè un conegut seu li ha explicat? —Churchill va aixecar-se també.

—Sí. Només l’ha d’escoltar. És una reunió amb vostè o amb algú del seu cercle més proper, no li està demanant gaire.

El Primer Ministre va caminar lentament cap a la finestra.

—L’enemic sospita que planegem alguna cosa. Això és inevitable. Però em preocupa la possibilitat de que en sàpiguen massa.

—Exactament —va murmurar impacient la Sarah —. Milers de soldats britànics i aliats marxaran directes a una trampa.

—Si aquesta informació és certa, ho canvia tot. Però si és falsa, ens hauran fet desperdiciar minuts que no tenim.

—Està disposat a córrer el risc de no escoltar-lo, senyor?

Churchill va quedar-se en silenci per un moment. Després, amb un lleu somriure, va acceptar.

—Porta'l aquí aquest vespre. L’atendré quan acabi l’última reunió —va deixar la finestra i va girar-se cap a la Sarah —. Com això sigui un engany… m'asseguraré jo mateix de que el seu nom no torni a aparèixer en cap diari britànic mai més.

—Ho entenc. No se’n penedirà, senyor —va dir amb determinació.

Sarah va sortir quasi corrent d’alegria de Downing Street. Havia aconseguit la reunió. Per fi, els aliats podrien sortir amb avantatge i no ser derrotats un cop més. Li havia d’explicar l’èxit a Walter, perquè es pogués preparar com abans millor.

La llum de la casa estava apagada. La Sarah va pensar que Walter dormia i es va excitar pensant que encara els hi quedava un temps abans de les vuit i que ho podrien celebrar de moltes maneres…, junts. Va rebuscar submergida en els seus pensaments les claus de casa, fins que en una reullada va observar com la porta estava oberta. Del pany hi penjaven unes claus.

Va entrar en el rebedor i va cridar. Un home jeia en el terra banyat en sang. Es va agenollar davant de l’home.

—Walter —va dir—. Oh, Walter, amor meu, què t’han fet?

Era molt difícil de reconeixe'l. Estava tan malferit que tot just resultava reconeixible. Tenia un ull tancat; la boca, inflada i convertida en una gran magulladura; el cabell, cobert de sang coagulada, i les espatlles retorçades. El pit de la seva jaqueta estava brut de vòmit.

—Walter, parlam, parlam! —va urgir la Sarah.

—Aigua… —va dir en un filet de veu.

Va anar a la cuina a per un got d’aigua i li vertí un xic sobre els llavis. Walter va empassar i va obrir la boca demanant més. Quan va semblar saciat, Sarah va agafar uns coixins i els va col·locar sota el seu cap.

—Necessites anar al metge —va dir-li ella panteixant per les llàgrimes.

—No —. Walter va allargar una mà. La sang va embrutar la pell blanca i fina de la Sarah —. Sé que ho has aconseguit. Torna amb en Churchill i explica-li tu.

—No puc…

Walter va observar-la un últim cop.

—T’estimo.

Li va agafar la mà, va fer un darrer sospir i es va quedar immòbil.

…

El rellotge de l’entrada, encara lleugerament inclinat cap a la dreta, va aturar-se. La pacient va retornar al silenci.

Aquell silenci pesat i dens del principi de la sessió, que s’havia esvaït amb el pas de la història, tornava a nèixer entre la psicòloga i aquella pacient que acabava d’obrir-se per primera vegada. L’expectació era molt alta.

Tant de dolor amagat, invisible, tancat dins d’aquella periodista vella que una vegada havia escrit pel diari Times.

Aquella història d’amor que va canviar el transcurs de la guerra, que va salvar milers de vides aliades que marxaven directes cap a la mort, una mort nazi terrible, l’hauria consumit en cos i ànima si no hagués acudit a aquella cita. Ara, però, ja no era dolor el que sentia.

Era una barreja de nostalgia i enyor que romandrien en profunda vida i activitat dins del cor de la Sarah, fins que aquest, algun dia, deixés d’existir.