Quatre paraules que no van servir de res. No va parlar. Ella només es fixava en la comoditat del silenci, que es feia més pesat i dens, com una boira llefiscosa que s’enganxava entre els replecs del cor.

Només se sentia la vibració dels tic-tacs que el rellotge de l’entrada, lleugerament inclinat cap a la dreta, marcava a cada segon, com un compàs a seguir. Tanmateix, la pacient no seguia el seu compàs. Ni tan sols semblava seguir el seu propi. Tot es gronxava en una multitud de silenci i malestar, com si mai hagués existit. Però no era cert; havia viscut massa. Per aquest únic motiu, la psiquiatra continuava allà asseguda, immòbil, observant la seva pacient afàsica, que descansava la mirada en un prestatge que hi havia darrere de la taula. Un sospir se li va escapar dels llavis, seguit d’un murmuri que va sonar com un brunzit llunyà.



La psicòloga es va recol·locar. Les seves mans van abandonar la taula i es van acostar lentament a una llibreta. Es va encorbar cap endavant, va girar el cap i li va somriure.



La pacient va començar a parlar.



…..

Aquell any era un hivern molt cru. Alemanya estava dividida per la neu que separava els carrers i els impregnava d'una dolça fredor que glaçava a tothom. Aquell desembre estava sent aclaparador i esgarrifós. Les famílies ja es preparaven per passar el Nadal al costat de les seves llars de foc. En Walter va aconseguir feina de deshollinador a Grunewald a principis de setembre de 1941, quan el règim nazi encara aconseguia distribuir aliments que treien profit de Polònia i França entre la població civil. La seva empresa estava dirigida per un home de mitjana edat, en Fritz Schneider, que pagava 3 Reichsmarks per hora als seus empleats, i que estava afiliat al Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys.



Un matí de 1943, en Walter havia començat a netejar el sistema de calefacció número 5 de la llista de tasques que li havien repartit just en començar la jornada laboral. Feia servir el mateix sistema cada dia: escoltar, treballar, tornar a escoltar i anar-se'n a casa. Aquella tarda havia quedat amb l'Eddie Chapman, un company del Servei d'Intel·ligència Secret d'Anglaterra que li havia de traslladar informació aquella mateixa nit. En Walter el va esperar a les set i quaranta al Cafè Kranzler. Era una cafeteria popular que sempre estava plena de clientela que li agradava xerrar i discutir, malgrat les tensions de la guerra.

L'Eddie Chapman va arribar i es va asseure. Es va aixecar el barret d'ala ampla, el va sacsejar perquè caigués la neu i se'l va tornar a posar.



—Bona nit, Walter. Gràcies per venir.



En Walter tenia una vista plena de l'entrada. Havia d'estar atent.



—No tenim gaire temps. Què tens per a mi?

—He aconseguit informació crucial —en Chapman es va inclinar cap endavant, com si algú extern els pogués escoltar—. Normandia. Un atac planejat al sector oest. Es llançarà el proper dilluns.



En Walter va arrufar el front, la serietat de la situació començava a calar profundament.



—Normandia? És un objectiu clau. Necessito més detalls. Com ho saps?

L'Eddie va treure un petit paper arrugat de la butxaca. Era un paper especialment sec que en Walter sabia perfectament on l’havia de guardar. Va remenar els seus pantalons i va agafar una capsa de cigars Roth-Händle. Mentre s'entretenia a encendre un cigarret, va guardar amb cautela el paper arrugat a l'interior.



—Aquí tens els detalls. La Luftwaffe està planejant bombardejos a les instal·lacions aliades per debilitar-les abans que avancin les tropes terrestres. Estan segurs que el clima els donarà avantatge.



—Aquesta és una informació delicada. Si es filtra... —en Walter estava perplex. Va mirar a en Chapman fixament—. Com saps que no és una trampa?

—Tinc fonts dins de l'Abwehr que han corroborat els detalls. Si els aliats es preparen a temps, això podria canviar el rumb de la guerra. Però t'has d'assegurar que la informació arribi a la persona adequada. Digue-li al teu contacte que el "gat" és al teulat.



—D'acord.



Un home robust, vestit amb l'uniforme de la Wehrmacht, va entrar a la cafeteria. Es va acostar de manera decidida a la taula de l’Eddie i en Walter.



—Què els porta per aquí? —el seu to era tallant, com si ja sabés més del que havia de saber.



—Res important —va dir en Walter, forçant un somriure—. Només un assumpte de negocis.



L'home no es va deixar enganyar.



—De vegades, els assumptes de negocis poden ser molt... reveladors. Acompanyeu-me fora.

Chapman va aixecar-se amb serenitat. Un tic nerviós al rovell dels dits delatava els seus nervis, que intentava dissimular amb una falsa seguretat que minvava cada dos per tres. Com un afany de la sort, ni tan sols se’ls va mirar. Walter els seguia amb les mans dins la butxaca i l’espatlla lleugerament inclinada cap enrere. Les seves passes eren més suaus que les de Chapman.

El Wehrmacht els va conduir a l’exterior i els guià cap a un racó amagat de la cafeteria, on la llum ja no hi arribava i l’herba del terra mal tallada calçava a l’alçada dels malucs.

Va para en sec.

—Digueu-me: qui sou? —les seves mans es van apretar a cada cantonada del cos.

—No tenim res a ocultar. Només parlaven de negocis —va intentar Chapman.

—Idiota!

L’home no buscava aquesta resposta. Va agafar a l’Eddie Chapman pel coll. El seu cos va xocar amb la paret de pedra descolorida i va deixar anar tot l’aire de dins.



En Walter va pensar ràpid. Havia d’actuar o tot s’esgarraria. Portava anys treballant arduosament per aconseguir informació i més d’un centenar de persones confiaven amb ell; no els podia fallar ara.

—Hi ha un pla en marxa —va dir Walter, captant l’atenció del Wehrmacht —. No t’agradarà.



—De què parles?

—D’una traïció. Espies entre les files alemanes. Això és el que estem investigant —. Va clavar la mirada en el Wehrmacht: s’ho havia de creure —. Si vols més informació, deixa de pressionar-nos.

El soldat va destensar-se poc a poc. L’Eddie Chapman va treure-se’l de sobre tan de pressa com va poder.

—No sé si us hauria de creure…

Chapman aleshores, va interrompre:

—No hi ha temps per això! —el temps corria en la seva contra —. Hem de portar la informació de seguida.

—Més val que sigui veritat… —va dir l’home, tot i que encara desconfiava —. Els estaré observant—. Va fer un pas enrere —. Marxeu.