L’estació de tren de Berlin estava ofegada en el soroll metàl·lic de les màquines i el bullici de viatgers, que murmureixaven en una barreja de por i esperança, com un microcosmos del Reich. En Walter i en Friedrich Müller esperaven drets, al costat d’un vagó de primera classe, vestits amb els seus uniformes militars. A primer cop d’ull, semblaven dos soldats que simplement viatjaven cap a una missió rutinària. Però, per en Walter, era l’excusa perfecta per fer el que millor sabia fer: enganyar.

—Recorda—va dir Müller, mirant el seu company amb una expressió satírica—. El servei d'intel·ligència britànic és astut. Si t’apropes massa a algú de Londres, assegura’t de que no et descobreixin. No vull haver de menjar-me la teva merda.

En Walter va assentir sense mirar-lo. Sabia que la Abwehr sospitava de la seva lleialtat, i l’havien enviat amb en Friedrich Müller per vigilar-lo. Un home amb aparença dura, amb el rostre curtit pel fred de les muntanyes bavareses i una desconfiança palpable. Aquell Wehrmacht havia cantat massa de pressa.

La clau de la missió era una petita bossa de documents que portava amb ell. A dins, no només hi havia informació de l'imminent atac de la Luftwaffe a Normandía, sinó també hi havia una carta cifrada destinada a un contacte a Londres. Si podia enviar-la abans d'arribar, guanyaria temps. Però sabia que els seus dies de feina en solitari havien acabat, i que, sota la vigilància de Müller, la missió podria fracassar si no trobava la manera de desfer-se’n.

Walter es va acostar al vagó de càrrega, on els trens guardaven petits paquets i equipatge. Quan es va acostar a una de les portes posteriors, va notar un home uniformat que semblava estar vigilant l'accés.

—Disculpi, em podria ajudar amb aquesta maleta? —li va preguntar, assenyalant una de les grans caixes de metall que s’apilaven al costat del tren.

L’home, distret, es va apropar per ajudar-lo. En Walter va actuar amb rapidesa. Va treure una petita clau que havia robat de l’oficina del comandant de l’estació, i amb una rapidesa felina, va obrir una de les trampilles del vagó. Sense esperar ni un segon, va enfonsar la bossa amb la carta xifrada en l’interior, va tancar la trampilla i, amb un ampli somriure fals, va donar les gràcies a l’home abans de tornar a unir-se a Müller, qui ja tornava cap a ell.

—Tot en ordre? —va preguntar Friedrich, sense sospitar res.

En Walter va somriure, tranquil, però amb el cor bategant accelerat.

—Sí — Van asseure’s al seus seients—. Necessito una cigarreta.

Müller va assentir amb el cap i va oferir-li una cigarreta de la seva caixa Roth-Händle desgastada i aixafada.

….

La nit va caure sobre Londres com un mantell pesat. Walter havia aconseguit transmetre els primers fragments d’informació, sense aixecar sospites. Només li quedava reunir-se amb una periodista feminista del Times que es deia Sarah Edwards.

Sarah era una periodista independent amb bons contactes als nivells més alts del govern. Walter n'havia sentit a parlar, però mai havia tingut l'oportunitat de conèixer-la fins aquella nit.

Però Walter va haver d’esperar. Un matí, Müller va escapar-se per reunir-se amb un dels contaces més importants que tenien. Un simpatizant del nazisme anglès.

—Porta’t bé —va advertir-lo Müller just abans de marxar—. Si ens traeixes, m’encarregaré jo mateix de que no tornis a veure la llum del sol.

I, poc després, va reunir-se amb la Sarah en el Hampstead Heath.

—Suposo que vostè és el famós periodista suís —va saludar-lo amb un to serè, però que no amagava del tot una nota de sarcasme.

Sarah era una dona alta, quasi de la mateixa alçada que Walter. Era una dona més aviat atractiva, en lloc de verdaderament guapa, amb prominents pomuls i nas punxegut. Contradient la fama de anticuades en la forma de vestir de les feministes, ella anava ataviada amb un vestit de la última moda, i portava una faldilla llarga de tub sobre d’uns botins abotonats, un abric de color blau marí amb un cinturó ampli i punys de varis botons, i un barret amb una ploma clavada en la part davantera com si fos una bandera de regiment.

Walter va seure amb naturalitat, mantenint el rol que havia practicat tantes vegades. Però la presència de Sarah era desarmant. Hi havia alguna cosa en ella, una força magnètica que l’obligava a observar-la tota l’estona.

—He sentit a parlar molt de vostè —va començar ell—. La seva reputació com a periodista travessa fronteres.

—Espero que això sigui positiu —va respondre ella, observant-lo amb ulls vius. I després, amb un somriure lleu—: Però no ha vingut aquí només per parlar de mi, oi?

Walter es va adonar que seria més difícil del que pensava enganyar-la.

…

Amb el pas de les setmanes, Walter i Sarah van començar a veure’s amb freqüència. Les seves converses eren un joc d’escacs verbal. Ella li explicava detalls aparentment inofensius sobre la política i els moviments socials a Londres, mentre ell intentava dirigir la conversa cap a temes més sensibles. Sarah, però, no es deixava manipular fàcilment. Cada pregunta de Walter era respost amb una altra, i sovint es trobava revelant més d’ell mateix del que s’havia plantejat incialment.

En un dels seus passejos pel parc Hyde, Walter va fer un comentari sobre la bellesa de la ciutat fins i tot en temps de guerra.

—És curiós com veieu Londres des de fora —va dir Sarah, mirant-lo de costat—. Però tinc la sensació que no ho veieu tot des de tan lluny com dieu.

—Què vols dir? —va preguntar Walter, amb una rialla nerviosa.

—Només dic que és estrany que un periodista suís conegui tan bé els nostres horaris de trens i els nostres carrers amagats. Són coses que normalment descobreixen només els que viuen aquí.

Walter va mantenir el seu somriure, però va saber que Sarah estava jugant amb ell. Ella ho sabia, i per alguna raó, no ho estava utilitzant contra ell... Encara. Es va posar nerviós, tant nerviós que no li surtien més paraules. La por el va envoltar. Però no era una por de ser descobert, ni una por de voler rendir-se i acceptar la derrota, era una por de perdre-ho tot, de perdre-la. I, allà, va adonar-se, que estava completament enamorat d’ella.

La nit següent, Sarah el va citar al costat del Tàmesi per sopar amb ell. Cada vegada que Walter escoltava a Sarah parlar, se’n adonava de les seves idees socialistes i lliberals que mantenia. Era una dona intel·ligent. Però, en mig de la conversació trivial, Sarah finalment va treure a la llum les seves sospites.

—Quant temps penses seguir jugant aquest joc… Walter? —va dir, recolzant-se endavant, amb la mirada clavada en ell.

—Walter? No entenc a què et refereixes —va respondre ell, intentant sonar despreocupat.

—Oh, clar que ho entens —va respondre ella, amb veu baixa però carregada d’intensitat —. No ets un periodista suís. Ho sé des de fa setmana. T’he investigat. El teu nom real és Walter i no et suís, ets alemany.

Walter va sentir el pes de les seves paraules com una daga que travessa el seu pit. Va dubtar un moment, però abans que pogués respondre, Sarah va continuar.

—Abans de que ho neguis. No sóc tonta. Si penses que pots utilitzar-me, Walter, t’aviso: jo també sé jugar a aquest joc.

—Necessito la teva ajuda: aconsegueix-me una audiència amb el Primer Ministre.

—Amb Churchill? —va riure amb incredulitat, amb aquell somriure que el tornava boig —. Tens idea de quants ministres, generals i agents somies amb estar en el seu despatx? —Ella se’l va mirar, pensativa. Llavors, va aclucar els ulls un moment—. No puc ajudar-te.

La Sarah va aixecar-se de la taula i va marxar. Però ell no podia deixar escapar aquesta oportunitat… ni a ella.

Va pagar a corre-cuita i va seguir-la. Havia de confiar amb ella, perquè verdaderament no tenia cap altre opció, i ella era espacial.

Quan va ser gairebé al seu cantó, va apartar-la suaument dels carrers principals. Sorprenentment, no va posar resistència i Walter va sentir un xiuxiueig d’esperança. Van arribar a un carreró, va prensar-la contra la pedra de la paret i va esperar a què digués alguna cosa. Però no ho va fer, ella només se’l mirava, amb aquests ulls que amagaven mil secrets.

—No tenia elecció, d’acord? La invasió està en perill, Sarah. Si parlo amb en Churchill, podriem estar enviant a milers d’homes cap a una trampa.

La Sarah va riure amargament, un riure que ell no havia vist mai.

—I creus que Churchill et rebrà perquè jo li demani? Creus que em deus favors? Soc periodista, Walter, no sóc com tu! De fet, no sé ni qui ets realment.

—Ets la única persona amb la que confio —va confessar-li apretant la mandibula.

Un tró va ressonar pel carreró fins a les profunditats de Londres i les gotes de pluja van seguir l’entonació.

—No juguis més amb mi… prou, Walter.

En Walter va agafar-li la mà.

—No és un joc. Sarah, escolta’m… hi ha un espia en les nostres files. Hi ha un espai alemany infiltrat dins de l’alt comandament aliat. Si no fem alguna cosa, el secret més ben guardat d’aquesta guerra podria caure en mans de Hitler. I si aquest traidor confirma la ubicació, aniquilaran les nostres tropes abans de que arribin a terra.

—I què esperes que faci jo? —va començar a tremolar.

Ell se li va apropar. Per fi, una escletxa.

—Vull que facis el que sempre fas: dir la veritat. Ets la única amb accés a ministres, generals, i a Churchill. Diga'ls-hi que necessitem més desinformació, més cobertura en Pas-de-Calais i reforçar la Operació Bodyguard. Que Londres ha de fer més soroll, enviar més missatges falsos. Tot el pes de l’engany ha d’augmentar o no tindrem cap oportunitat.

Ella el va mirar als ulls intensament, buscant una mentida entre les seves paraules. Però Walter no havia estat mai tan sincer amb algú.

—Per què jo, Walter? Per què vas acudir a mi?

—Al principi pretenia enganyar-te, guanyar-me la teva confiança. Però, qui s’ha guanyat la meva confiança has sigut tu. Això i perquè… no hi ha un sol dia que no pensi amb tu.

Ell va pujar les mans cap a les seves galtes, les va acariciar, tremolant. La pluja queia sobre seu. Sarah va tancar els ulls, debatent-se entre la raó i un desig que feia molt de temps que no podia aguantar.

—Maleït siguis, Walter —va xiuxiuejar i el va besar.

El seus llavis es van unir com els trons i la pluja en el cel, i per un moment la guerra va deixar d’importar.

—Dorm amb mi aquesta nit —va demanar-li Walter.