Joana corria per la calçada fent petjades rígides per tal de no esvarar-se. El seu rostre s’ocultava dins de la caputxa de l’abric. Va tornar a mirar el rellotge i rebufà; sempre havia d’esperar ella a Roger, però hui era ell qui es trobava ja davant de l’escriptori, mirant de reüll el rellotge. A pesar que plovia, Roger no s’havia posat el barret per anar de sa casa a l’oficina i tenia l’abric humit. Joana, que acabava d’entrar per la porta, estava igual de xopa.

—He vingut amb presses i correres. Has fet alguna cosa metrestant? —no sabia com reaccionaria Roger.

—Clarament, ja he acabat de resoldre el cas. Ja he descobert l’assassí; Joana, no et creuràs qui és —va respondre el detectiu sarcàsticament.

En aquell moment Joana va soltar la tensió que duia. No sabia com interpretar Roger a les 8:10 del matí. De normal duia dues bosses obscures sota els ulls i no li contestava les preguntes fins que no s’acabava el cigarret. La xica va obrir un caixó i es va posar a rebuscar entre un fum de carpetes.

—També has dormit bé esta nit, no? —va preguntar. Si aconseguira mantindre aquell bon humor a l’ambient de treball, potser no hauria de tornar a casa plorant. No va rebre cap resposta del detectiu, que es va limitar a posar-se el barret i a riure’s. Joana s’ho va prendre com un sí. Després de la situació amb els agents de policia de la setmana passada, Roger havia asserenat el cap, i es notava que intentava mantenir la calma i evitava beure’s el cervell. El cas del Propietari s’acostava a la seua fi, i Joana ansiava descobrir l’enigma.

Joana va seure al seu lloc, justament enfront de Roger, que la mirava fixament amb les mans entrellaçades i un somriure pícar.

—Vinga, hem de repassar tot el que tenim, la resposta podria estar davant dels nostres ulls —va dir Roger inspeccionant els fulls que Joana escampava a la taula—. Per ser un bon detectiu s’ha de dubtar fins i tot de la teua ombra.

—La còpia de l’informe del cas del robatori de les joies i televisors de l’1 d’octubre a l’edifici 49 de l’Avinguda de Pius XII afirma que, una vegada conclòs, se’n vàreu anar a casa.

—Correcte. Vaig sopar a casa i vaig anar a dormir prompte, encara que he de confessar que em va costar adormir-me, crec que tenia el pressentiment que alguna cosa passaria durant aquella nit —Roger acaronà el barret amb els dits—. Un veí va vore el Propietari pujar tot sol al seu apartament a les 22.30, però l’informe preliminar de la policia científica prediu la mort a les 00.45 de la matinada.

—No es va escoltar cap soroll fort, tot i això, va rebre talls a la nuca. Descartem la idea de suïcidi. No seria capaç de tallar-se el coll a propòsit. Hem de recórrer a l’assassinat, i el causant l’hauria d’haver deixant inconscient abans de ferir-lo. Segurament amb drogues, però ens falten els resultat de l’autòpsia per confirmar-ho.

—No vaig saber res d’ell fins el 3 d’octubre. Li vaig enviar uns missatges. Com que de vesprada no n’havia contestat a cap, vaig anar a ca sa mare, que està un poc boja. No em va dir res de bo, però ella també feia temps que no el veia.

—Però que no es duia bé amb els seus parents?

—Ja saps que després que ell i jo iniciarem aquesta agència, la seua família no es va prendre bé, que deixara enrere el negoci familiar —Joana va assentir mentre mirava els documents—. L’endemà, després d’esperar-lo una hora a l’oficina, no va aparéixer i em vaig dignar a anar a sa casa per veure si estava bé —Roger feu una pausa—. No estava bé.

Joana deixà caure una riallada tímida. Roger estava d’humor, i ni ell mateixa recordava que estaven investigant la mort del seu propi amic.

—El vaig trobar mort sense cap indici de què va passar —el detectiu va obrir un caixó de sota l’escriptori i tragué un nou arxiu on hi havia el recull de les fotografies que la policia havia fet—. Com pots comprovar, l’única cosa que perturba l’escena és el cadàver. No hi ha cap moble trencat, no hi havia sang al sòl, tampoc es va trobar cap petjada estranya amb la dactiloscòpia. Per això tot és tan enigmàtic, cap prova és coherent entre sí. A més, la casa feia olor a net. De segur que el culpable va netejar l’escena amb lleixiu…

—L’assassí sap els truquets. És una persona amb experiència i s’ha endut la seua petjada al netejar la casa a fons, deixant solament el cos —Joana començava a alterar-se. El detectiu amb ironia pareixia no prendre’s seriosament el cas del Propietari, i Joana estava ja cansada de no apropar-se a la resposta—. A pesar de veure hores de videos de càmeres de seguretat dels bars dels voltant, assetjar la seua família per què em donara informació i parlar amb veïns, no tenim cap sospitós. No tenia parella? Aniria al gimnàs? Tenia algun vici? Era nimfòman i formava part d’una xarxa de proxenetes? Estaria allistat a alguna secta?

—Joana, sent dir-te que no hi havia a València un individu tan avorrit com el Propietari. Ell era el meu amic, el meu ajudant i el fill dels seus pares en cap de setmana.

—Si tanta relació tenia amb tu, començaré a pensar que tens alguna cosa a veure, Roger —va deixar caure Joana entre rialles, fruit del seu deliri. Abans que Roger poguera reaccionar, Joana va sentir la seua cuixa vibrar. Va escarbar entre les seues butxaques per pescar el telèfon i respondre la trucada entrant—. Roger, és Pol.

**********

Feia dos minuts que detectiu i aprenent estaven asseguts un al costat de l’altre, davant de Pol i Carme, dos científics que s’havien encarregat de l’autòpsia del Propietari.

Roger mantenia l’espatlla completament erecta i es fregava amb frènesi els cabells mentre sostenia el barret, que se l’havia llevat. En canvi, Joana l’inspeccionava de reüll, sent conscient de les estranyes actituds que el seu company havia tingut des que havien abandonat el despatx.

—Vos hem cridat per compartir-vos el resultat de l’autòpsia —començà Pol—. Com que pensàvem que la víctima havia mort desagnada a causa de les ferides a la nuca, com deia l’informe preliminar, el desenllaç de la investigació ens ha sorprés…

—Havia pres alguna beguda alcohòlica, però no en gran quantitat. El fetge no mostrava cap símbol exagerat d’alteració. Tanmateix, el pàncrees no es trobava en unes condicions sobrenaturals, pel que hem deduït que els intestins funcionarien en normalitat. Però tot açò ho hem hagut de deduir. Vos mostre una fotografia d’uns pulmons i d’una faringe comuns —Carme va posar sobre la taula una imatge. Roger es quedà estranyat quan el metge forense va traure una segona imatge.

—Què mostra aquesta fotografia? —va preguntar el detectiu sense cap expressió.

—Aquest és el seu sistema respiratori—Joana va mostrar el seu fàstic en remirar-la. Era una bola comprimida. No es podia distingir la faringe de l’esòfag i dels pulmons, que estaven completament negres—. Hem vist els seus òrgans socarrats degut a la inhalació de butà —Joana va obrir els ulls com a plats—. El pobre home va morir ofegat.

—És a dir, va patir una exposició prolongada d’aquest hidrocarbur alifàtic saturat, que va provocar hipòxia per desplaçament al seu sistema respiratori, cosa que va derivar en depressió del sistema nerviós central i un eventual atur cardiorespiratori.

Tots dos científics no van saber què dir. Roger havia encertat a la perfecció les paraules que tenien a l’informe, però havien decidit simplificar el vocabulari per poder entendre’s.

—Com has sabut dir això? —es va qüestionar Joana, bocabadada. No havia reconegut la meitat de les paraules.

—No entenc a què et refereixes, és fàcil —Roger va respondre sense mirar-la, i Joana notava un canvi en la seua actitud. Era… diferent—. Realment no ho sabies? —Joana va fer cara de pomes agres.

—O siga, que el Propietari s’empassà de beguda, va haver-hi una explosió de gas de butà, que es va menjar tot l’oxigen que hi havia a l’habitació on estava, i per això va morir? Però, i els talls a la nuca? —va preguntar Joana.

—No sabem què ha passat, però creiem que són postmortem —va contestar Carme—. Quan ens vam trobar el Propietari no hi havia marques de sang, vàrem ser nosaltres qui deduirem que va morir desagnat.

—Però, com? No hi havia marques de butà en l’aire el dia que vam anar a analitzar la casa del Propietari. I l’assassí va netejar la casa amb profunditat, però de segur que alguna cosa s’haguera deixat… No s’ha quedat alguna cosa pendent, Roger?

Roger estava examinant les fotografies de la resta del cos del Propietari. Les va agafar totes, les va posar a la part interior del barret i es va quedar mirant a Joana:

—Marxem ja. Tinc tota la cronologia de la nit d’aquell 1 d’octubre montada al cap.

**********

Joana va entrar escopetada a l’oficina i va seure al seu lloc. Roger va entrar més tard, va traure els documents del barret i se’l va posar de nou al cap.

—I com pot ser que la casa no fera olor a butà quan vam entrar? Busca a Internet quant de temps es queda el butà impregnat a l’habitació, Roger. Jo de mentre aniré qüestionant-me la meua existència, maleint el dia en què ma mare em va parir.

—Joana, no sigues tan dramàtica. De segur que ho resoldrem —va dir Roger, per tal de tranquil·litzar-la. En aquell moment, Joana es va deixar caure sobre la cadira i es va posar les mans al cap.

—De veritat, Roger. No entenc per què estàs tan tranquil —van quedar uns minuts en silenci, fins que Joana va canviar de tema—. Per cert, anit em vaig quedar pensant que tu i jo som detectius privats. Aleshores, el client és qui paga. En el cas del Propietari no hi ha cap client. No vull sonar molt directa, però d’on menge aquest mes? —va preguntar Joana. Després de veure la reacció del detectiu, es va penedir immediatament de com ho havia dit.

—Eres igual que Fran.

—Què? Disculpa si t’he ofès. No t’ho dia amb males intencions. Fran està duent-me boja amb la seua mort —Joana no sabia com eixir d’ahí. Els dies d’alegria a l’oficina havien aplegat a la seua fi.

—Jo crec que ja ho tenim bé de jugar al gat i el ratolinet, no creus? Ara que estaves a punt de caçar-me, has cavat la teua pròpia tomba. Sincerament, no sé si t’havera confessat la veritat o si haguera aconseguit desviar la investigació a tal punt que l’haverem arxivat sense resoldre.

—Què m'estàs contant? —va dir Joana, aturdida.

—Jo vaig ser qui va matar a Fran.

—Roger, estalvia’t la brometa.

—De veritat ansies saber què va passar aquell 1 d’octubre? De veritat que vols saber-ho? El mateix que acaba de passar ací.

En aquell moment Joana va presenciar l’austeritat de l'ànima del su cos. Ella no era present allí i allò no estava passant. Roger seguia igual d’estrany que sempre, duent el sarcasme al límit, posant-se i llevat-se el barret, enfadant-se amb ella quan erraven… Fins que l’home que es trobava davant seua va alçar la veu per cridar la seua atenció:

—Després de concloure el cas de les joies, vam anar a cadascú a sa casa. Després de sopar em va enviar missatges, dient-me que es trobava malament. Vaig anar a sa casa per sorpresa, entrant pel garatge. Entre glop i glop de whiskey, em va confessar que econòmicament no li estava anant molt bé, i saps per a què em va fer anar fins allí? Per a demanar-me un augment de sou, tal i com tu ho acabes de fer. Eres una interessada, i em sap greu, perquè jo et veia futur.

Joana no va saber com reaccionar al què li estava contant el seu company de treball:

—Li vaig dir que me’n anava a casa a pensar-me la de l’augment de sou, però em vaig amagar darrere la porta, esperant a que s’adormira per soltar el gas de l’estufa.

Aleshores Joana va fer la intenció d’alçar-se, però Roger de seguida va obrir un calaix i va traure la seua arma. El revòlver apuntava directament al seu front, i quan Roger el va carregar, a Joana se li va caure el món als peus. Estava tan blanca com la paret.

—Qui diria fins on m’ha dut la meua addicció al treball i el meu fàstic als interessats com tu. Dos companys, dos assassinats. I t’ho he dit, Joana, et veia futur… Amb Fran vaig apostar pels talls a la nuca per desviar la investigació, però tot el món sap que estàs ací amb mi, quina serà l’excusa?

Amb els ulls posats sobre el revòlver de Roger, Joana es va armar de valor i va poder vomitar tot els pensaments que ofegaven la seua ment:

—Clarament, havies de ser tu. Qui seria tan silenciós i capaç de netejar la casa contaminada de butà i petjades d’un detectiu, sinó un altre detectiu? Qui seria capaç de deixar una escena del crim tan perfecta amb pistes falses que han entretés a tot el cos de policia durant un mes? Conta’m, Roger, el teu trauma. Què ha dut, a un detectiu com tu, el millor de tota València, a ser un assassí?

—Joana, no em poses les coses difícils…

—Roger, te n’adones que tens un problema intern? —va dir Joana, alçant la veu.

—Problema intern? Jo no tinc cap problema intern. Roger està millor que mai. Joana, et recorde que tens un revòlver apuntant-te al cervell. T’ho he dit: eres igual que Fran, i vas a acabar igual que Fran.

—Trastorn de la personalitat… —va xiuxiuejar Joana, per baix veu.

En aquell moment, Roger va fer la intenció d’alçar-se del seu seient, va espitjar la cadira cap enrere, amb tanta mala sort que la jaqueta de Joana, enganxada a la cadira, va fer estirar el penja-robes, que li va impactar al cap. Es va desplomar i es va fer un colp sobre el costat de la taula, tot caient inconscient al sòl. El revòlver que quasi li lleva la vida d’un tir, havia quedat davant dels peus de Joana, i el seu assassí estava indefens a l’altra banda de la taula.

Joana ho va veure tot a càmera lenta. Després que l’adrenalina li fugira del cos, va ser conscient de tot el que acabava de passar i va començar a hiperventilar:

Què faig ara? L’assassí del Propietari està inconscient al sòl, justament al meu davant. He de cridar a la policia? Roger ha confiat en mi i m’ha inclòs en un món en què l’experiència ho és tot i no hi ha lloc per als nous, ha confiat en mi cegament. Ell té un problema psiconeurològic, i no serà just tancar-lo a la presó. Podria controlar-ho en algun psiquiàtra i continuar com a detectiu. Encara no he aprés tot el que ell m’havia d’ensenyar. I ell encara no ha mostrat tot el que havia de mostrar. Roger és una persona molt intel·ligent i necessita ajuda. No puc dellatar-lo. Però ha matat al Propietari i anava a matar-me a mi. I a tot això, què li diria als pares de Fran? No sabran mai la veritat. No he conegut el Propietari mai, però de segur que ell no es mereixeria un final així. Clar que sí. He de cridar a la policia. O almenys al 112, que li està eixint sang del cap.

—Roger, Roger…

Es va agenollar al seu davant per tal de llevar-li el barret. En aquell moment trucaren a la porta del despatx.

Joana es quedà de pedra.