Detectiu i aprenent es van trobar a la porta de l'edifici a les huit del matí. Joana portava el somriure que sempre li adornava el rostre al principi del dia i que, al llarg de les hores, anava perdent. Roger encara duia lleganyes als ulls i un cigarret li ballava als llavis mentre caminava.

—Bon dia —va dir Joana una volta davant d’ell.

Roger va contestar en mode de bufit, tan animat com sempre. Van pujar a l’ascensor i cap dels dos va ser capaç de pronunciar una paraula fins arribar a l’oficina. Encara no havien organitzat el dia quan van picar la porta. Joana s’avançà a obrir i es va trobar cara a cara amb tres policies. L’expressió de la xica denotava com de sorpresa estava, ja que Roger no l’havia informada que la policia acudiria. Va girar el cap envers la seua direcció tot buscant respostes, però ell mantenia els braços creuats i una mirada neutra.

—Bon dia —digueren els policies abans d’apartar Joana per entrar a la sala. Ella els mirà de mala gana i caminà fins posar-se en un extrem de l’habitació per observar l’escena. Els tres policies es van quedar plantants cara l’escriptori del detectiu.

—Roger, veníem a parlar amb vosaltres sobre el cas del Propietari.

—Avant.

—Estàvem intentant muntar la cronologia del crim, però creiem que ens falten alguns detalls. Esteu disponibles? —els miraren a tots dos. Estava clar que no havien de respondre; el sí era indiscutible.

Joana va seure al costat de Roger quan aquest la va reclamar, mentre que els policies restaven de peu a l’altre costat de la taula.

—Ens vas dir, Roger, que la nit en què vau concloure el robatori de les joies i els televisors, havíeu fet camí cadascú a sa casa, correcte? —l’agent mirà als ulls a Roger, qui confirmà la versió—. El que passa és que un veí ens ha comentat que van vore al Propietari pujar a casa tot sol sobre les 22.30 de la nit i, encara que no ens han informat dels resultats de l’autòpsia, un forense ens ha facilitat com a hora de defunció les 00.45, aproximadament.

El detectiu recolzava la barbeta sobre les mans, amb els colzes damunt de la taula. Joana prenia notes ràpidament en una llibreta, però sense esborrar del seu front les marques de perplexitat que mostrava.

—El que ens resulta estrany és que ningú va escoltar cap soroll fort, tampoc crits. La brutalitat dels talls a la nuca del pobre home, clarament provocats, incitaven a queixar-se i el Propietari… era una doneta.

—És a dir, que el Propietari li va obrir la porta a l'assassí —va dir el detectiu—. El coneixia…

—I de segur que el va deixar inconscient abans de matar-lo, amb algun estupefaent —va concloure Joana amb la boca oberta—. Si tan dolorosos aparenten ser els talls, algun soroll haguera fet el Propietari, no?

Roger va començar a passar-se les mans entre el seu espès cabell obscur, una mica nerviós. Si ningú tenia problemes amb ell, però havia deixat entrar l’assassí, aquest era del seu nucli social. A més, el Propietari… amb drogues?

Els agents guardaven silenci mentre Joana seguia prenent notes i Roger tenia la mirada fixa en algun punt davant d’ell. Ningú deia res, però tots tenien coses a dir. Joana es disposava a alçar-se quan un dels policies va tornar a parlar.

—Ah, quasi se m’oblida —es posà una mà a la butxaca de l’armilla antibales i tragué una bosseta de plàstic transparent amb un objecte a l’interior—. Vam trobar este encenedor verd a la casa del Propietari.

—Ell no fumava —va saltar ràpidament el detectiu a la defensiva.

—Potser no el coneixies tan bé —va respondre l’agent—. S’han detectat les seues empremtes dactilars, a més de les teues.

El silenci va inundar l’habitació. Joana alçà el cap de la llibreta i mirà amb intensitat alternadament els agents i el seu cap. Aquest va arrufar les celles, estranyat.

—Com? —Joana intentava relacionar conceptes, però el seu cervell estava saturat.

—De segur que el vam utilitzar per encendre ciris quan se n’anava la llum al despatx i se’l va quedar —va explicar Roger mentre soltava la tensió que feia la corbata al seu coll.

—De segur? —va saltar un agent. Va tornar a guardar-se la bosseta a la butxaca.

—Estas volent dir alguna cosa, senyor agent? —va dir el Propietari, de manera brusca.

—No he donat peu a cap malentés, Roger —va respondre l’agent—. Parles d’aquell moment com si tu també hagueres estat allí. No et va dir, el Propietari, que esperava a ningú? No vàreu celebrar la resolució d’aquell cas? De segur que vareu marxar cadascú cap a sa casa?

—Dubtes de la meua paraula, home de mala fe? Ja t’he dit que sí! —els crits de Roger va quedar ressonant entre les parets de l’oficina. Joana va tancar lentament la seua llibreta i Roger va començar a passar-se les mans per la cara, com si estiguera esgotat. Es va posar de peu, amb les mans a la cintura i va obrir la finestra—. Fa molta calor, no? —era octubre i plovia. Es desabotonà la camisa i es posà el barret que duia al matí.

—Et trobes bé, Roger? —va qüestionar Joana un poc esglaiada.

—Si em disculpeu, vaig un moment al servei —i va eixir ràpidament de l’oficina.

Les quatre persones que quedaven a l’habitació el van seguir amb la mirada i van escoltar com començava a córrer pel passadís, fins que va entrar al vàter i s’hi va tancar amb una portada. Joana estava molt confosa. Amb el temps que portava treballant allí, mai havia vist Roger actuar d’eixa forma. Semblava… una altra persona.

—Aquest Roger és molt estrany —va pronunciar un dels policies tot assenyalant la porta.

—Ja, ja ho sé. Té molts canvis d’humor i de vegades no sé com agafar-lo —la xica va soltar una rialla nerviosa i agafà aire profundament—. Al principi estava realment preocupada, però crec que a poc a poc vaig portant-lo millor. En realitat és molt bon home.

—No, t’ho dic de veritat. Sembla que siga sarcàstic, o que tinga alguna alteració en el neurodesenvolupament sense major importància, però realment està boig —advertí l’home—. No dic que siga violent, però moltes vegades hem tingut problemes amb ell per la intensitat que mostra en certs moments i la falta de maduresa, en altres casos, per prendre decisions. És com si… desenvolupara molts Rogers.

—Sí, he notat que és intens al moment de treballar. O quan es va enfadar amb mi per una ximpleria en començar a treballar amb ell —Joana reflexionava dirigint la mirada al sostre. Ara que ho pensava, sí que feia coses extravagants.

—Ves amb compte, Joana. No és que siga una mala persona, però cal més ser previnguda que esperar la tempesta. Ja veus com hem vingut ací per a preguntar si ha aconseguit nova informació per al cas i s’ha sentit ofès, com si l’estiguérem acusant.

Finalment, els agents es van acomiadar de la jove i la van deixar sola a l’oficina. Ella simplement va seguir treballant, buscant a l’ordinador, anotant a la llibreta.

I, de sobte, va sentir un crit que venia del vàter.

De nou la camisa banyada i tancat al vàter. Els vaig contar tota la veritat i ara les pistes no encaixen. Algú va anar a casa del Propietari aquella nit, a intoxicar-se amb estupefaents i el convidat o convidada el va… assassinar? No entenc res. Pel mode en què em parlaven els agents pareixia que m’acusaven del delicte, si de veres que aquella nit vaig sopar i estava molt cansat i vaig anar a dormir. Estava tan cansat que tinc els records borrosos. Aquest treball podrà amb mi. De nou tancat al vàter hiperventilant. Què em passa, d’on em ve tanta ansietat? Tranquil·litza’t, Roger, i respira profundament. Tres vegades i comencem: “La tràquea s’obri i l’aire va als pulmons, l’aire és cura i em salva dels mals mons”. “La tràquea s’obri i l’aire va als pulmons, l’aire és cura i em salva dels mals mons”. “La tràquea s’obri i va als pulmons, l’aire es pot saber què faig? Què collons faig tancat al bany? Mai em queda clar quan he de callar o com he d’actuar. Saps que va ser un accident, Roger. Tranquilitza’t, per l’amor de Déu! Estic a càrrec de la investigació, si algú li toca patir millor que no siga jo. Un poc malament em sentiré, però no vull anar a la presó. Per qui més greu em sap és per Joana, jo abans era qui manava! I és que no aconsegueix res d’allò que es proposa i es pensa que d’il·lusió es comprarà roba. No aguante el meu cos ni un minut més, tant de bo tindre el control complet. Tinc el cap ple de molèsties, ací conviuen massa persones. Per mi que els boten foc i abrasir els que em sobren.