Joana es quedà de pedra. Tan sols feia una desena de dies que el coneixia i ell ja era capaç de ferir-la amb les paraules, culpa de l’entusiasme de la pobra xica, que s’havia entregat al cas. Potser no havia estat tan bé en comparació amb ell, però aquest ja feia uns anys que vivia d’aquest món i ella… deu simples dies.

Des que va xafar un peu al carrer amb el graduat de Criminologia entre les mans, Joana havia sentit inseguretat pel què és: una criminòloga. Els seus pares ja es van encarregar d’intentar apagar les seues il·lusions. “Estudia alguna carrera que et done un bon futur, no cregues que amb això et podràs guanyar la vida”. Però se’n va adonar que per a tindre un futur se l’havia de construir ella; així que, després de tot un estiu en què havia fet més hores entre parets que a la platja, havia aconseguit endinsar-se al món laboral amb zero complexes. Deu dies després era un mar de llàgrimes davant l’escriptori, i tot per culpa d’ell. Havia tornat enrere; havia tornat al fred de l’estiu.

L’home, en canvi, pareixia reservat, sempre amb la mirada sota el barret i al centre d’una òrbita d’olor a tabac. Havia sigut capaç de trencar en mil miquetes l’energia d’una simple Joana de vint-i-cinc anys que pensava que es menjaria el món i, acte seguit, marxaria cap a casa. Cada vegada que baixava un escaló li pesava més el sentiment de culpabilitat, fins que va recordar que ella seria el seu nou Propietari, ella era la persona que li donaria suport en les seues aventures. Grunyí i va fer mitja volta: de nou, escales cap amunt.

Dalt, Joana estava estancada a l’oficina. L’única finestra que hi havia a l’habitació mostrava una boira que feia humits els cristalls, com si de rou es tractara. A pesar de la freda València que romania darrere de les parets del despatx ubicat en aquell gran edifici a Campanar, els pensaments la cremaven. Dos no es barallen fins que han de resoldre un cas junts. I un dels grossos.

Joana va agafar les seues pertinences, escampades a l'escriptori, i sortí del despatx. El misteriós home, a l’altre costat de la porta, es va quedar a pocs centímetres d’agafar el pany. Ella el mirà a les pupil·les sense mostrar cap expressió.

—Joana, disculpa que…

—No digues res —va dir ella ràpidament per evitar qualsevol explicació—. Vull que sàpies, Roger, que eres tan bon detectiu com diuen. Però de mala persona, egoista, malcriat, consentit, infantil, grosser, egocèntric i mala bèstia, en tens un bon tros.

—Però…

—Shh! No vull escoltar la teua veu fins demà. Ha sigut un dia de merda i tu has estat encara pitjor. Però tens la mala sort que m'agrada aquest treball i que a mi sí m’agradaria resoldre aquest crim. Ens veiem demà, i espere vore’ns millor.

I sense deixar-lo parlar, Joana començà a caminar pel passadissos, direcció a l’ascensor. El deixà plantat allà, davant de la cambra més desordenada de tot l’edifici, amb un barat discurs de disculpa que, sort per als dos, ningú va haver d’escoltar. Quan va aplegar a casa, Joana es reballà sobre els llençols del seu llit. Amb l'estómac ple de tensió, respirà fons, obrí la seua llibreta i es posà a escriure:

Dimarts, 13 d’octubre de 2009

Ha sigut un dia de merda. Ahir vaig començar la segona setmana treballant amb el Roger i espere que no siga l’última… Però m’esgota. Roger pot amb mi i em supera: encara no hem obtingut els resultats de l’autòpsia però la comunitat científica ha sigut capaç de demostrar que ha sigut un homicidi i descarta l’opció del suïcidi. Tot i tenir evidències davant de la seua cara, ha tingut el valor de qüestionar-ho. Diu que el coneixia massa bé, al Propietari, i que ni mostrava problemes familiars ni amb les amistats. Tampoc tenia problemes econòmics ni de salut mental… ‘‘Va ser tan estimat per la gent del seu voltant que és pràcticament impossible que haja sigut assassinat’’. Dia a dia tinc la sensació que he entropessat amb el detectiu més boig del món. Tots els matins el trobe assegut en un banc del carrer, fumant un cigarret per fer front a la jornada laboral.

Roger em va explicar que el Propietari i ell eren dos detectius i companys de treball que havien establert una relació d'amistat més enllà de la feina. Mentre Roger em plantejava el cas, no podia creure’s què estava contant-me: el cas d’investigació era la mort del seu company. Segons tinc entés, el Propietari venia d’una família de l’est de la ciutat que es dedicava a la immobiliària, d'ahí el seu malnom, però en fer-se gran aquest home es va despegar de l’ofici tradicional de la seua família i va dedicar la seua vida a allò que tant havia somiat des de menut, gitat al llit i amb el cap ple d’idees: resoldre crims. És així com va conéixer Roger, un dels detectius més importants i reconeguts de la zona. Junts han investigat desenes de misteris, molts amb col·laboració de la policia. Roger diu que l’última vegada que el va veure va ser després de resoldre un estrany cas d’un robatori de joies i televisors a diversos apartaments d’una finca del barri, després va desaparéixer.

La vesprada anterior que Roger es posara en contacte amb mi, va anar a parlar amb la gent de la vida quotidiana del Propietari, com sa mare (que està un poc boja) o amics íntims. A més, va entrar a la seua llar, ara sí, on el va trobar sobre el sofà sense vida.

Realment em veig perduda, a la universitat les coses eren més òbvies del que ho són a la realitat. El meu primer cas resulta ser l’assassinat d’un detectiu. El seu company, ben misteriós, es nega a acceptar que ha estat mort per algú. Segons ell, era tan bona persona que ningú seria capaç de tocar-lo. Jo, en canvi, pense que Roger el tenia molt idealitzat. D’altra banda, sa mare no establia quasi contacte amb ell; tampoc la seua família, però Roger m’havia dit que el Propietari no tenia problemes familiars… A més, cap prova física ha sigut trobada, menys el seu cos ple de ferides: per què l’assassí va esborrar amb cura les seues petjades però no va arrimar el cos?

Crec que per ara ho tinc bé. Hui ha sigut un dia molt dur i no podré agafar amb forces el de demà, que de segur que les necessitaré.

**********

Roger es quedà dubitatiu, plantat enmig de l’oficina. Va observar els papers escampats a la taula i els que havien caigut a terra. Sense forces ni ganes de recollir el desastre, els deixà on estaven. Va passar uns llargs minuts mirant per la finestra la ciutat on havia crescut, pensant en com trobava a faltar el Propietari. Aquesta Joana no era ni la meitat de divertida que ell, però es veia que la xica tenia interés en ajudar-lo.

Matí rere matí discutia amb ella perquè no entenia la seua forma de treballar i a Roger li agradava molt ser independent. Ella el seguia allà on anava, fent una caterva de preguntes que es veia obligat a respondre-li. Rebufà i eixí dels seus pensaments; va agafar la bossa i la jaqueta i despedí el despatx fins al matí següent.

Una volta a casa, es va donar el luxe d’una llarga dutxa per relaxar el cos i esborrar l’ambient fred del carrer que duia al damunt. Després de sopar un plat de carn que podria haver alimentat tot l’edifici, es va enfundar un pijama del seu videojoc preferit i va anar ràpidament al llit. La decoració de la seua habitació canviava molt a sovint, depenent de què li rodava el cap en aquell moment. Ara estava plena de pòsters amb superherois i esportistes famosos, als quals admirava amb ulls brillants abans de dormir. Es quedà mirant el sostre una bona estona, tot abraçant el peluix que estimava des dels dos anys i contant ovelletes imaginàries al seu cap, fins que la son es va apoderar d’ell.

“Una, dos, tres, quatre…”