La nit assenyalada va arribar. Ens havíem preparat durant setmanes, analitzant cada moviment dels infermers, observant les rondes de vigilància, comprovant cada possible escapatòria. Només teníem una oportunitat, i no la podíem desaprofitar.
Ens vam reunir a l'habitació de l'Amaia i meva, repassant cada pas del pla.
—Estem segurs? —va preguntar l'Aleix amb una mica de por.
Tots ens vam mirar, però tots sabíem que no calia respondre amb paraules. L'espera es va fer eterna. I finalment va ser en Carlos qui va fer el primer pas, obrint la porta amb un moviment suau.
El primer obstacle era la porta del passadís. Necessitàvem la clau, i l'única opció era obtenir-la del despatx del vigilant nocturn. Vam esperar el moment just quan el vigilant es va aixecar per anar al lavabo. En aquell moment, l'Amaia i jo ens vam colar dins el despatx i llavors vam buscar desesperadament. Els segons es van fer eterns fins que, finalment, la vam trobar. Ens vam mirar amb un somriure de galta a galta i tot seguit, vam sortir d'allà tan de pressa com vam poder.
Ens vam tornar a reunir amb els nois i vam obrir la porta sense fer soroll. Ens faltava la part més complicada. Havíem de creuar el pati fins a la tanca. Havíem vist que una part de la reixa tenia una petita obertura, que possiblement havia estat deixada per algun altre pacient anterior que havia tingut la mateixa idea. Si ens movíem prou ràpid, podríem arribar-hi abans que ningú ens veiés.
L'aire fred de la nit ens va arribar a l’instant quan vam sortir. El cor em bategava tan fort que em semblava que el vigilant el podria sentir. Amb passos lents, ens vam acostar a la tanca. Just quan en Carlos començava a aixecar la reixa per permetre'ns passar, es va sentir una veu darrere nostre.
—Es pot saber que esteu fent?
De sobte, tots ens vam girar de cop, i llavors vam veure que era un dels infermers.
Tot es va congelar. Per un moment, ningú no es va moure. Després, com si algú hagués tocat un botó d'alarma, tots vam reaccionar alhora. En Carlos i l'Aleix van empènyer la reixa cap amunt mentre l'Amaia i jo passaavem per sota. I tot seguit, els nois ens van seguir immediatament. Vam córrer tot el que vam poder cap al bosc que envoltava el centre. Sentíem veus darrere nostre, crits de vigilants i passos que s'acostaven, però no ens vam aturar, ni tampoc vam parar de correr.
Els arbres es van convertir en el nostre refugi. Vam córrer durant el que van semblar hores fins que, molt esgotats, vam veure una carretera secundària i vam decidir apropar-nos. De sobte, ens vam aturar, amb el cor bategant a corre cuita, i ens vam mirar, molt emocionats, perquè tots sabíem que per fi ho havíem aconseguit!
—I ara, què? —va preguntar en Carlos, encara intentant recuperar l'alè de tant correr.
Però cap de nosaltres tenia una resposta. Tornar enrere no era una opció i confiar en algú, encara ho era menys. Havíem deixat enrere un infern, però la llibertat seguia sent molt poc propera.
Llavors, el destí es va manifestar d’una manera inesperada. Uns fars van il·luminar la carretera, fent-nos contenir la respiració. El cotxe es va aturar a pocs metres. Quan la finestra es va abaixar, el meu cor va fer un bateig molt gran..
—Mare?
Els seus ulls es van omplir de llàgrimes en veure'm. Sense dubtar-ho, ens va fer pujar al cotxe. En aquell moment, vaig entendre que tot havia canviat cap a millor. Sabia que no tornaria a aquell lloc. No més soledat. No més dolor ni patiment d’amagat. Amb el cap recolzat contra la finestra, vaig veure com el centre psiquiàtric s'esfumava a la distància. I vam tardar més de deu hores en intentar fer l’esforç d’explicar-ho tot als pares.
Però entre silencis carregats i mirades còmplices, vam intentar explicar tot el que havíem viscut. La meva mare escoltava sense interrompre, amb els ulls ple de llàgrimes i les mans mig tremoloses. Va semblar que no estava assimilant ni proccessant tot el que li estavem explicant. Era surrealista.
Durant els primers dies, ens vam quedar a casa meva. Els meus pares van fer tot el possible perquè ens sentíssim segurs, però tots sabíem que aquella no podia ser la nostra casa per sempre. No perquè no ens volguessin, sinó perquè havíem après que només ens podíem entendre entre nosaltres. Qui més podria comprendre el que havíem passat? Qui més sabria el que significava haver lluitat per sortir d’un lloc com aquell? Només nosaltres.
Així que una nit, asseguts al petit jardí, en Carlos ho va dir en veu alta:
—He estat reflexionant i penso que hauríem de viure junts.
Tots ens vam mirar. No era una idea esbojarrada. De fet, semblava la solució més lògica. Entre els pocs diners estalviats de les nostres famílies i una petita ajuda de la meva mare, vam trobar un pis vell però acollidor a les afores d’un poble de Granada.
El dia que ens hi vam mudar, ens vam sentir per primer cop com si realment haguéssim escapat del passat. La casa era modesta, amb parets amb esquerdes i un sofà que deixava molt que desitjar, però el pis era nostre.
L’Amaia va penjar fotografies a les parets per donar-li vida. L’Aleix va improvisar una llista de tasques domèstiques, que ningú va complir mai del tot…
I en Carlos es va obsessionar amb aprendre a cuinar i, tot i que els primers intents van ser un desastre, amb el temps es va convertir en el millor xef del grup.
Les nits, abans de dormir, encara ens despertàvem de tant en tant, esperant sentir passos darrere la porta o veus autoritàries que ens exigissin tornar enrere. Però no hi havia ningú. Només nosaltres, compartint l’espai, les rialles, les pors i l’estranya sensació de pertànyer, finalment, a algun lloc que no fos aquell psiquiàtric.
El temps va començar a passar amb una estranya normalitat. Durant els primers dies, la por encara era present. Ens preguntàvem si ens estaven buscant, si en algun moment trucarien a la porta i ens obligarien a tornar. Però els dies es van convertir en setmanes, i les setmanes en mesos. Lentament, la nostra nova vida es va anar consolidant.
Per mantenir-nos, vam haver de buscar feina. No era fàcil, però cadascú va trobar alguna manera de guanyar diners. En Carlos va aconseguir una feina en un restaurant petit del poble, on va perfeccionar encara més la seva passió per la cuina. L'Aleix es va apuntar a un curs en línia de disseny gràfic i va començar a fer feines com a dissenyador d’interiors. L'Amaia, que sempre havia estat organitzada, va aconseguir feina en una llibreria. I jo... jo encara no sabia ben bé què volia fer, però escrivia. Cada nit, a la petita taula de la sala d’estar, em perdia en pàgines plenes de records, sensacions i pors que encara lluitaven per marxar.
Amb el temps, vam començar a sentir-nos més segurs. Aquella casa vella es va convertir en un refugi, en una llar de veritat. Cuinàvem tots junts, discutíem per coses absurdes com qui havia d’anar a comprar o qui no havia rentat els plats, però sempre trobàvem la manera de fer les paus. Celebràvem els petits èxits com si fossin grans victòries, com per exemple el primer sou d d’Aleix, el primer plat d’en Carlos que no es cremava, el primer cop que l’Amaia va recomanar un llibre a un client i aquest el va comprar sense dubtar, com un munt més.
Però, malgrat aquesta aparença de normalitat, cadascú arrossegava les seves pròpies ferides. Algunes nits, l’Amaia es despertava cridant i ens trobàvem tots al seu voltant, abraçant-la en silenci i sense dir ni una paraula. L’Aleix tenia dies en què no podia aixecar-se del llit. En Carlos intentava amagar-ho, però de vegades el trobàvem amb la mirada perduda, com si encara estigués atrapat en aquella situació. I jo... jo no podia evitar sentir culpa. Havia estat la meva mare qui ens havia ajudat, però, i si no hagués aparegut? On seríem ara? Què seria de nosaltres ara mateix?
Una tarda, asseguts a la terrassa, l'Amaia va trencar el silenci amb una pregunta inesperada.
—Creieu que algun dia estarem realment bé?
Tots ens vam mirar, perquè cap sabia la resposta, de fet, no hi havia una resposta fàcil. Potser mai deixaríem de ser qui érem. Potser sempre hi hauria parts de nosaltres que estarien trencades. Però, per primer cop, vam entendre que això no significava que no poguéssim ser feliços.
—No ho sé —va dir en Carlos—, però això no vol dir que no ho intentem.
I així vam seguir, el grup sencer i junt. En un petit pis vell amb esquerdes a les parets, però amb llum a les finestres i rialles a les habitacions. Una casa que, per molt misserable que fos, era la nostra llar.
Amb el pas dels anys, la vida al petit pis de Granada va evolucionar. El temps havia teixit una rutina estable, una calma que mai hauríem imaginat quan vam fugir aquella nit. Entre rialles compartides i records dolorosos, vam anar trobant el nostre lloc en el món.
El vincle entre nosaltres es va fer més fort amb el temps, i amb ell van començar a sorgir sentiments inesperats. L'Amaia i jo sempre havíem estat unides d'una manera especial, però un dia ens vam adonar que el que sentíem anava més enllà d'una amistat. Una mirada més llarga, una carícia dissimulada, etc. I un vespre, enmig d’una tempesta, mentre intentàvem mirar una pel.licula romanticacsota una manta vella al sofà, vaig sentir els seus llavis sobre els meus. Va ser tendre, tímid i ple de significat.
En Carlos i l'Aleix tampoc van trigar a adonar-se que entre ells hi havia alguna cosa més. Sempre havien tingut una relació especial, una complicitat silenciosa que anava més enllà de les paraules. Els petits gestos es van convertir en grans demostracions d’afecte fins que un dia, mentre preparaven el sopar, en Carlos va somriure i va dir:
—Ja ho saps, oi?
L'Aleix el va mirar, confós.
—Saber què?
—Que estic enamorat de tu.
Va haver-hi un moment de silenci, seguit d’una rialla i d’un petó. Un petó que segellava anys de mirades furtives i de sentiments continguts.
Amb el temps, vam anar construint la nostra vida junts. Els nostres amors no eren perfectes, però eren reals. Plens de moments de dubte, d’alguna discussió i d’inseguretats que encara arrossegàvem del nostre passat. Però també estaven plens de tendresa, de suport i de promeses.
Els anys van passar i les parets d’aquella casa es van omplir encara més de records. Un dia, l’Amaia i jo vam decidir casar-nos en una cerimònia petita al pati de casa. En Carlos i l’Aleix van fer el mateix uns anys després. La nostra família, tot i ser poc convencional, era plena d’amor.
I quan semblava que ja havíem trobat la nostra felicitat, la vida ens va donar el regal més inesperat de tots. L’Amaia i jo vam adoptar una nena, la Mariam, que es va convertir en la llum de les nostres vides. No gaire temps després, en Carlos i l’Aleix van adoptar un nen, l’Adam. Els nostres fills van créixer entre les rialles d’una casa que un dia havia estat un refugi i que ara era una llar plena d’amor i esperança.
Potser mai deixaríem enrere del tot el nostre passat. Potser sempre hi hauria nits en què els records ens perseguirien en somnis. Però la diferència era que ara no estàvem sols. Ara érem una família, una que havia nascut del dolor però que havia estat entre l’amor i companyia