,em va dir la psiquiatra. Vaig quedar paralitzada i no vaig dir absolutament res. No es va escoltar ni el soroll d’una mosca. La psiquiatra, encara no sabia gaire res del motiu pel què havia caigut tant en depressió, ni perquè estava internada. Només vaig ser capaç d’explicar-li als meus pares. I els meus pares van passar la poca informació que els hi vaig donar. Realment, ningú sabia que ho estava passant malament, ja que portava més d’un any així però d’amagat.

Mai havia explicat el meu problema, però bé, ara que estem en confiança, ho faré.

Tot es remunta quan em vaig enganyar a mi mateixa pensant què passaria. Que era una mala ratxa, que només necessitava descansar i desconnectar. Però les setmanes anaven passant i es van convertir en mesos, i només empitjorava. I tot això, sense que ningú se n’adonés. Sempre m’havia fet la forta mentalitzant-me que jo podia amb tot com havia estat sempre, fins que un dia, em vaig adonar que no podia més.



Recordo aquell matí com si fos ahir. Em vaig aixecar amb la mateixa sensació de pes insuportable al pit.

Aquella vegada va notar que va ser diferent. Vaig agafar el telèfon i, sense pensar-ho gaire, vaig trucar als meus pares. Quan em van preguntar què passava, vaig trencar a plorar. No sé si era desesperació, vergonya o un alliberament de tot el que havia estat contenint, però els vaig dir que no podia més, que necessitava ajuda. No vaig poder donar-los molts detalls, i tampoc sabia si fer-ho era la millor opció, però simplement vaig dir que em sentia com si m’estigués ofegant i que no sabia el per què.



Després d’aquella trucada, tot va passar ràpidament. Els meus pares van reaccionar com van poder, amb molta confusió perquè no estaven entenent res, i por alhora perquè no sabien què m’estava passant. I el més important, amb el desig de buscar ajuda per a la seva filla. De camí a la consulta, em van preguntar què era el que m’estava passant, i jo només els vaig donar poca informació. Ells sabien que la mort de la meva millor amiga i del meu xicot m’havia afectat, però el que no sabien realment eren totes les batalles internes que estava tenint.



Al arribar a la consulta, va ser ell qui ràpidament va recomanar-me que ingressés en una clínica. I així vaig acabar aquí, en aquesta habitació.



Al cap d’un dia, la meva mare em va portar la motxilla amb el que ella pensava que més necessitaria. Els metges de l’internat psiquiàtric van revisar la maleta, ja que havia de passar molts controls. Em van fer treure el cinturó, els cordills de les sabates, van revisar tots els objectes personals i tots els productes del cabell i cos que contenien líquids, els van llançar. Anaven passant els dies dins de l’internat i tampoc era tant dolent com ho pintaven.

A l’habitació em van posar amb una noia molt maca i encantadora i que fins i tot el seu nom m'encantava. Es deia Amaia i teniem les dues la mateixa edat.

A mesura que anaven passant els dies, l’Amaia i jo, anavem agafant més confiança, però, cap de les dues sabiem el motiu de l'ingrés de l’altra, jo no sabia que havia de fer. Semblava que era un tema tabú. Li havia de preguntar…