F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

TOT EL QUE S'AMAGA (Abril Jaén)
INS Cendrassos (Figueres)
Inici: La constant picassiana (Jordi Sierra i Fabra)
Capítol 2:  La planificació

El dies van anar passant, i l’Amaia i jo ens adonave’m que compartíem moltes afinitats. Anava arribant gent nova i alguna marxava, en part em feia sentir feliç veure que gent ja havia aconseguit marxar d’aquest forat tant negre.



Un dia, van arribar dos nois, anomenats Carlos i Aleix. No sabíem el motiu del seu ingrés, però, el que sí podiem veure era que eren de la mateixa edat que nosaltres dues. Estaven en l’habitació u del segon passadís, i justament nosaltres a l’habitació trenta del primer passadís, la última. Llavors estàvem quasi a la bora.

Als cap de dos dies, l’Amaia i jo vam decidir apropar-nos a ells i parlar’ls-hi, i així almenys tenir dos amics amb qui podiem riure i jugar a les cartes o el parxís.

I així va ser, l’Amaia i jo ens vam fer molt amigues de l’Aleix i en Carlos. En tots els àpats, ens séiem junts, per la tarda sortiem al pati de l’internat i donavem un bol, jugàvem al tres en ratlla. Ens intentavem distreure’ns i així oblidar-nos i desconnectar una mica la ment de tot el que ens atormentava.

Van passar sis mesos del meu ingrés en aquest centre, i va ser el temps just i necessari per adonar-me que, el personal de l’internat no era gaire professional. No tenien gaire tacte amb els adolescents que érem allà, i realment semblava que no els hi agradava la feina que ells havien escollit i realitzaven dia rere dia.

Arribava a un punt que ens tractaven malament, com si fóssim gossos. Va donar la mala sort que estàvem totalment incomunicats, sense xarxes socials ni dispositius electrònics per poder enviar algun missatge als meus pares o algún familiar. Estava segura que si els pares haguessin sabut els tractes d’aquests individus m’haguessin buscat una altra alternativa perquè estarien molt decebuts.



Tots estàvem desesperats i no sabíem què fer, perquè la pròxima visita que teníem dels nostres pares encara havien de passar cinc mesos. I nosaltres quatre no podíem aguantar ni un sol mes allà dins, ho teníem claríssim.



En Carlos, que era un noi molt eixerit, però boig, va deixar anar:

  • Nois, si no ens treuen d’aquí, ens escapem nosaltres!




Va sonar estrany i irreal, i tots vam esclafir a riure i ho vaig deixar anar, i les paraules se les va emportar el vent.

Al principi, tots vam esclafir a riure. Sonava tan absurd i fora de lloc que semblava una d’aquelles bromes que s’obliden al cap de cinc minuts. Però, per alguna raó, aquella frase es va quedar flotant en l’aire. Durant les hores següents, la "broma" va començar a transformar-se en una idea més concreta. Les rialles es van convertir en mirades còmplices.



—I si...? va dir l’Aleix, gairebé en silenci, com si tingués por que algú ens estigués escoltant.



I sense adonar-nos-en ens trobàvem planejant la nostra fuga.

Cada dia que passava, l'idea es feia més clara. Ens trobàvem al pati, miràvem les tanques i comptàvem mentalment les passes que farien falta per arribar fins a la porta principal. En Carlos deia que, si algú ho podia aconseguir, érem nosaltres quatre. Al cap i a la fi, què teníem a perdre?

El nostre pla començava a prendre forma. Les nits eren molt llargues, i mentre tothom dormia, nosaltres fèiem petits mapes amb el que podíem. Un full arrencat d’un llibre i un bolígraf que en Carlos havia aconseguit d’amagat. Cada detall era important. Tant el moment exacte per escapar, tant el recorregut que faríem servir, tant les possibles sortides d’emergència.

 
Abril Jaén | Inici: La constant picassiana
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]