EL MEU PARE, ESTRELLA DEL TINDER



Divendres a la nit. Mentres jo estava en el meu llit, en pijama i menjant creïlles fregides ràncies d'una bossa oberta des de feia tres dies, el meu pare estava en la seua segona cita amb Laura, la professora de pilates. Sí, la meua vida amorosa era un fracàs absolut comparada amb la d'un home que, fa dos mesos, no sabia ni com canviar la foto de perfil de WhatsApp.

Vaig intentar concentrar-me en una sèrie, però no podia. I si la cita anava tan bé que Laura es convertia en la meua madrastra? I si el meu pare es feia addicte a les classes de pilates i, de sobte, es comprava unes malles ajustades i començava a dir coses com “sent l'energia de l'univers”? I si, en el pitjor dels casos, obria un canal de YouTube titulat Cuina, amor i pilates després dels 50? Massa preguntes, molt poca informació.



Per això, quan per fi va tornar, vaig córrer cap al saló i el vaig trobar, una altra vegada, assegut en el sofà amb una tassa de te a la mà i una expressió d'absolut misteri:

-I bé? -vaig preguntar, com una periodista d'investigació si és el cas més important.

-Bé. Molt bé -va dir, amb un somriure que no presagiava gens bo.

-Molt bé, com… molt bé, o "molt bé" com "estic a punt de casar-me i canviar tota la meua vida"?

Ell va riure, -Tina, tranquil·la. Encara no hem triat la vaixella de les noces.

-Encara?

-És broma, exagerada. Però sí que ens hem fet una besada.

Un bes. El meu pare s'estava besant amb gent. El meu cervell va intentar processar-lo, però simplement es va negar. Era com intentar ficar un elefant en una motxilla.

-Llavors, això significa que deixaràs Tinder?

Ell va fer una pausa, i jo vaig contindre la respiració.

-Crec que sí. No vull espantar-la. I, sincerament, m'abellix veure cap a on va això.



El meu pare, deixant Tinder. Sona a final d'una era. Com quan tanquen la teua cafeteria favorita o s'acaba la teua sèrie preferida en la pitjor temporada possible. Però, el més fort, és que vaig sentir un pes llevat de damunt. Tal vegada, només tal vegada, la meua vida tornaria a un nivell de normalitat acceptable. O això pensava fins que el meu mòbil va vibrar. Un missatge de Lídia: Tia, això és forta. La mare d'Esther diu que el teu pare encara li ix en Tinder.

Vaig notar com se'm gelava la sang. Ho vaig mirar fixament.



-Papà.

Ell va alçar la vista de la seua tassa de te.

-Sí?

-No havies esborrat Tinder?

Es va quedar en silenci un segon massa llarg.

-Vull dir… encara no. Però tinc intenció de fer-ho.

Em vaig tapar la cara amb les mans.

-Papà.

Ell va riure.

-Tranquil·la, l'amor és un joc, no?

-Ja, però tu sembles voler guanyar-ho tot.

Es va alçar i em va donar un colpet en el muscle abans d'anar-se a la cuina.

-Camina, deixa el drama i ajuda'm a preparar el sopar. Ho vaig seguir, encara en xoc. Mentres ell treia els ingredients per a fer el seu famós arròs amb pollastre, jo em vaig recolzar en la placa de cocció i vaig sospirar: -Només et demane una cosa, papà. Una.

-Dis-me.

-Que mai, mai, m'obligues a veure't fent pilates.

-Es va tirar a riure.

-Ni tan sols si em compre unes malles fluorescents?

-Papà.

-D'acord, d'acord. Però que sàpies que Laura diu que tinc talent natural.

-Fingiré que no he sentit això.



Mentres ell encenia el foc i començava a cuinar, vaig sentir que, malgrat tot, les coses estaven bé. Sí, el meu pare continuava sent una *celebrity local de *Tinder. Sí, continuava existint la possibilitat que alguna mare d'una amiga meua intentara lligar amb ell. Sí, la meua vida mai tornaria a ser normal. Però, almenys, mai seria avorrida