No sé com explicar-vos això, però el meu pare s’ha convertit en una mena de celebrity local en Tinder. Us sembla surrealista? A mi també. Però, per desgràcia, és la meua realitat. Cada dia, des que li vaig ajudar amb el seu perfil, tinc la sensació que la meua vida s’ha convertit en un episodi llarg i ridícul d’un programa de comèdia.

La cosa es va complicar de veritat la vesprada en què el meu pare em va anunciar, tot orgullós, que havia quedat amb una dona que li havia fet match. Jo estava tranquil·la, fent els deures de mates (o, almenys, intentant-ho), quan ell va aparéixer en la meua habitació amb el mòbil a la mà i un somriure que no presagiava res bo.

-Tina, necessite que m’ajudes a escollir què posar-me. He quedat per a prendre un café amb una dona. Es diu Laura i és professora de pilates. Vaig deixar el llapis a la taula i el vaig mirar, incrèdula. -Papà, no sé si estic preparada per a això. Ell va riure, com si fora el millor acudit del món. -Vinga, no sigues dramàtica. És només un café. -Només un café, diu-vaig murmurar mentre ell obria l’armari i començava a traure camises com si estiguera en un montatge de pel·lícula dels 90. Al final, després de vint minuts discutint sobre si una camisa de ratlles era massa formal o si una samarreta amb el logo d’un concert del 2001 era acceptable, vaig aconseguir que es posara una camisa blanca decent. Encara li vaig haver de donar una advertència final: -Per favor, no digues res que implique que eres “el rei de les brases”. Ell va riure altre cop, però vaig notar que prenia nota mental. Quan va eixir per la porta, vestit com un senyor modern i amb una colònia que m’obligava a tossir, em vaig deixar caure en el sofà. Estava cansada, però també tenia curiositat. Com seria aquesta cita. Les hores van passar, i jo intentava centrar-me en els deures. Però no podia evitar imaginar-me’l, què estaria fent? Li estaria parlant de receptes de barbacoa? Li estaria ensenyant fotos antigues? Estaria ballant? No podia més. Quan per fi va tornar, el vaig trobar assegut al sofà, amb una tassa de té a la mà i una expressió relaxada.

-Què tal? -li vaig preguntar amb una barreja de curiositat i por.

-Va ser genial! -em va dir amb un somriure d’orella a orella-. Laura és increïble. Hem parlat de tot: de viatges, de pastissos, de música... fins i tot m’ha dit que podria apuntar-me a una de les seues classes de pilates. Vaig intentar no riure’m, però no vaig poder evitar imaginar-me’l fent pilates, -Ah, i tenim una segona cita divendres.

Divendres. Una segona cita. El meu pare estava oficialment vivint una vida romàntica més activa que jo. Mentrestant, jo continuava menjant torrades sola a la meua habitació.

L’endemà, en classe, Lidia es va asseure al meu costat amb una expressió seriosa,-Tina, necessite dir-te una cosa, però no t’enfades-. Quan algú et diu això, saps que el que ve no pot ser bo, -Què passa ara? -Mira, la mare d’Ana m’ha enviat un missatge. Resulta que ha fet match amb el teu pare en Tinder. Vaig deixar caure el boli al pupitre. El cor em va fer un bot. -Què?-vaig exclamar, tan fort que fins i tot la professora va girar el cap. -Tranquil·la, tranquil·la!- va dir ella-. No han quedat ni res. La mare d’Ana diu que el teu pare li va dir que estava parlant amb una altra persona i que no podia quedar. Però igual és molt estrany, no? Estrany no era la paraula. Era horrible. Angoixant. Quantes mares d’amigues meues estaven navegant per Tinder? I, el pitjor de tot, quantes havien vist el perfil del meu pare?

Eixa vesprada vaig decidir enfrontar-me a ell. Estava a la cuina, remenant una cassola amb el seu famós arròs amb pollastre: -Papà, hem de parlar- li vaig dir, entrant com una tempesta. -Una altra vegada mates?- em va preguntar, sense apartar la mirada de la cassola. -No, això no té res a veure amb mates. Té a veure amb Tinder. Va deixar la cullera en l’aire i em va mirar amb una barreja de curiositat i culpabilitat. -Què passa amb Tinder? -Que la mare d’Ana ha fet match amb tu! Ell es va quedar en silenci un moment. Després va riure. Va riure, -Bé, Tina, és que així funciona, no? Tothom coneix a tothom. -Però no et fa vergonya? Ell va alçar les espatlles, com si la meua pregunta fora ridícula, -Vergonya de què? No estic fent res dolent-. Vaig inspirar profundament, intentant no explotar. -Papà, açò és un poble xicotet. Tothom coneix a tothom. No pots anar pel món fent-te match amb la meitat de la població adulta! Ell va tornar a riure, aquesta vegada més fort. -Tina, l’amor és un joc. Si no jugues, no guanyes.