A veure, no mentiré: ho vaig veure vindre des de lluny. Des que el meu pare va començar amb els seus discursitos de “els oncles que usen apps per a lligar són uns enllardeu-vos”, ja em feia olor alguna cosa estranya. És a dir, este home, que fa dos setmanes no sabia ni que existia el Google Maps, de sobte estava cada nit enganxat al mòbil, lliscant com si estiguera competint per a un rècord mundial. Molt sospitós, no?
Primer vaig intentar fer-me la boja. La seua vida, les seues mogudes. Però, clar, arriba un punt en el qual és impossible ignorar-lo: jo tranquil·la en el sofà, veient la meua sèrie favorita i, de sobte, escolte:
—Què significa swipe? És com passar d'algú?
—Per què esta dona busca a algú que siga la seua match energètic? Què és això, ioga?
T'ho jure, volia desaparéixer. Però la gota que va satisfer el got va ser ahir en el sopar. Som ací, tan tranquils, i de sobte va i solta:
—Tina, tu que saps d'estes coses modernes, què creus que hauria de posar en el meu perfil? Alguna cosa tipus “amant de la vida” o més directe, com “busque algú amb qui compartir un bon vi”.
Quasi m'ennuegue amb el pescat.
—Papà, per favor! —li dic, intentant processar la frase més cringey que he sentit en la meua vida—. Estàs parlant de debò?
—I què té de dolent? L'amor no té edat, no?
Ai, Déu. No sabia si riure o plorar. Mira, que jo entenc que vulga conéixer a algú, i fins ho secunde. Els meus pares porten divorciats des que tinc deu anys i, sent, si li fa il·lusió trobar a una “companya energètica” o el que siga, genial. Però... Per què ha de ser tan vell?! La foto que tenia posada era ell en una barbacoa, amb un davantal que deia: El rei de les brases. Tu t'imagines?
Obvi, no podia deixar que continuara fent el ridícul. Així que em vaig armar de valor i li vaig dir:
—Papà, dona'm això. T'ajudaré. Però no per tu, sinó pel la meua dignitat.
Li vaig canviar la foto per una on almenys semblava normal, vaig eliminar frases ridículs i li vaig escriure una mica més decent: “Amant dels xicotets plaers de la vida: un bon café, una conversa interessant i descobrir coses noves. Busque algú amb qui riure i gaudir del camí.”
Em va quedar perfecte, la veritat. Fins ell ho va admetre. I jo pensava que ací acabava tot. Però no. Això només era el principi.
Anit, mentres estava patint amb els deures de mats, el meu mòbil va començar a vibrar com a boig. Era Lídia, la meua millor amiga: -Tina, crec que acabe de trobar al teu pare en Tinder.
Pànic total. Vaig obrir el missatge i sí, ací estava: el seu perfil, amb la meua descripció i les fotos que jo mateixa havia triat. Al principi em va donar un atac de riure, però després em va entrar l'horror. Quantes de les meues amigues podien veure-ho? I si alguna li donava match? Què faig jo amb eixa informació?
El drama va explotar del tot l'endemà. En l'esbarjo, les meues amigues no paraven de parlar del tema. Lidia em va ensenyar captures de pantalla de perfils que li havien donat like al meu pare. Fins i tot Ana va dir que la seua mare també estava en Tinder i que li havia eixit com a suggeriment. La seua mare!.
Eixa vesprada vaig decidir enfrontar-ho. Ho vaig trobar en la cuina, fent el seu famós arròs amb pollastre:
—Papà, hem de parlar.
—Una altra vegada mats? —em respon, tot tranquil.
—No, és sobre Tinder. Va deixar la cullera en l'aire i em va mirar com un xiquet al qual acaben d'enxampar fent entremaliadures.
—Què passa amb Tinder?
—Que Lidia ha trobat el teu perfil. I també la mare d'Ana! I ell, en lloc de morir-se de vergonya, va i solta una riallada.
—Bé, Tina, és que així funciona, no? Tothom coneix a tothom.
—Però no et fa vergonya?
—Vergonya de què?
Ací estava. El meu pare, el rei de les brases, ara convertit en el rei de Tinder, mentres jo intentava no desaparéixer de la faç de la Terra.
Crec que necessitaré teràpia.
|