Capítol 3

El consultori seguia embolicat en aquell silenci expectant, com si l'aire mateix continguera la respiració. La pacient sentia encara la vibració de les seues pròpies paraules en el pit, la sensació d'haver arrancat alguna cosa del seu interior i haver-ho exposat a la llum.

S'havia passat anys perfeccionant l'art de fingir, de dir el que els altres volien escoltar, de modelar la seua veu i els seus gestos per a encaixar en una imatge que mai havia sigut realment seua. Però ara, per primera vegada, havia dit la veritat. I encara que això la feia sentir vulnerable, també hi havia una cosa estranyament alliberadora en això.

La psiquiatra l'observava amb la mateixa paciència amb la qual ho havia fet des del principi, sense pressa, sense judicis, simplement present. Després, amb el seu to calmat, va formular una pregunta que la va prendre desprevinguda:

—Com es va sentir després de la seua primera teràpia?

Allò la va fer titubejar. Com s'havia sentit? Va baixar la vista, fixant-se en les seues pròpies mans entrellaçades sobre la seua falda, en els artells blancs de tanta pressió. Va voler respondre immediatament, però les paraules se li van embossar en la gola.

—Buida —va murmurar a la fi—. Com si haguera perdut alguna cosa, però no sabera què.

La psiquiatra va assentir amb comprensió.

—És normal —va dir amb suavitat—. A vegades, quan ocultem el nostre dolor durant tant de temps, ens acostumem a ell. Es converteix en part de nosaltres, en una cosa familiar. Quan intentem soltar-ho, sentim que alguna cosa ens falta, encara que el que en realitat falta és el pes que portàvem damunt.

Ella va engolir saliva. Mai ho havia pensat d'eixa manera, però tenia sentit. Havia viscut tant de temps carregant el seu propi sofriment que, quan va creure haver-lo deixat arrere, es va sentir estranya, incompleta. Com si, en desprendre's d'eixe pes, haguera perdut també una part de si mateixa.

—I què passa si el dolor és l'única cosa que em queda? —va preguntar en veu baixa, sense atrevir-se a mirar a la psiquiatra.

La dona es va prendre un moment abans de respondre.

—Crec que hi ha molt més en vosté que el seu dolor —va dir amb convicció—. Però quan hem viscut tant de temps amb ell, ens costa veure'ns més enllà del que ens ha ferit.

Ella va estrényer els llavis. No estava segura que fora cert. Des que tenia memòria, el dolor havia sigut allí, creixent amb ella, adaptant-se a cada nova etapa de la seua vida. Qui era sense ell?

—No ho sé —va murmurar.

—Podem esbrinar-ho juntes —va oferir la psiquiatra.

La idea l'espantava. Obrir-se significava exposar-se, i exposar-se significava arriscar-se al fet que la feriren una altra vegada. Però al mateix temps, la possibilitat de no estar sola en eixe procés era temptadora.

Va sospirar, sentint un cansament que no era només físic, sinó emocional, mental. Havia passat tant de temps lluitant amb si mateixa que ja no recordava com era simplement respirar sense la pressió constant en el pit.

—No sé si puc fer-ho —va admetre en veu baixa.

—No ha de fer-ho sola —va respondre la psiquiatra—. Però el primer pas és seu.

Es va quedar en silenci, sospesant aquelles paraules. Sempre havia sentit que ningú podia ajudar-la realment, que l'única cosa que podia fer era suportar, aguantar, seguir avant com poguera. Però i si s'equivocava? I si, per primera vegada, podia permetre's creure que hi havia un altre camí?

No tenia respostes encara. Però, per primera vegada en molt de temps, tenia preguntes. I potser això era un començament.