El silenci es va allargar entre elles, dens però no incòmode. Era un buit en el qual podia respirar sense sentir la pressió d'una resposta immediata, sense el pes d'expectatives que no estava preparada per a carregar. La psiquiatra esperava amb paciència, sense apartar la mirada, però sense urgència. Decidir.

Mai havia sigut bona en això. Des que tenia memòria, uns altres havien decidit per ella: els seus pares, els seus professors, la societat sencera. Què havia d'estudiar, com havia de comportar-se, què significava ser una persona funcional. I ara, asseguda enfront d'aquella dona de veu calmada i ulls inquisitius, s'adonava que eixe patró no havia canviat. Havia deixat que el seu dolor prenguera el control, que decidira per ella quan amagar-se, quan fingir que tot estava bé i quan rendir-se a la foscor. Va prendre aire, omplint els seus pulmons amb la certesa que no podia seguir així. Si era allí, si havia trencat la seua promesa de no tornar a trepitjar una consulta com aquella, era per alguna cosa.

• - Crec... -la seua veu va eixir vacil·lant, com si estiguera provant un idioma desconegut- que vull començar pel principi.

La psiquiatra va assentir sense sorpresa, com si ja haguera esperat eixa resposta.

• - Bé -va dir amb suavitat-. Explique'm què la va portar ací la primera vegada.

Les paraules es van embossar en la seua gola. No era fàcil, mai ho havia sigut. Tornar a eixe moment significava reviure'l, obrir la ferida que tant havia tractat de cosir amb fils de negació i temps. Però si hi havia alguna cosa que havia aprés en eixos anys era que les ferides tancades en fals tard o d'hora supuraven. I estava cansada de seguir infectada.

• - Tenia dèsset anys -va començar, i només dir-ho li va produir un calfred-. I estava convençuda que no anava a arribar als díhuit.

No va mirar a la psiquiatra quan ho va dir. No suportaria veure en el seu rostre el reflex del que ella mateixa sentia en recordar.

• - Sempre vaig ser una persona callada -va continuar, obligant-se a seguir-. No en el sentit que no parlara, sinó en què mai deia el que realment importava.

Vaig aprendre des de xicoteta que mostrar debilitat no servia de res. Si deies que alguna cosa et feia mal, et cridaven exagerada. Si admeties que no podies més, et deien que no era per a punt. Així que vaig deixar de parlar. Em vaig tornar una experta a somriure quan devia, a riure en el moment oportú, a fer el que s'esperava de mi. I per un temps va funcionar. Fins que va deixar de fer-ho. El record es va lliscar sobre la seua pell com un espectregelat. No necessitava tancar els ulls per a veure-ho, perquè mai s'havia anat del tot.

• - No sé exactament quan va començar el... soroll. -Va usar la mateixa paraula que havia utilitzat abans, perquè era l'única que li feia justícia al que sentia-. Un dia em vaig despertar i era allí.

Un brunzit constant al meu cap, un pes en el pit que no podia sacsejar-me. Al principi vaig pensar que era estrés, que passaria. Però no va passar. Es va quedar, i cada dia es feia més fort. Com una ombra que no s'anava ni tan sols sota la llum. Va estrényer les mans sobre la seua falda.

• - I llavors van començar les altres coses. Les nits en blanc, els dies en què el meu propi reflex em resultava alié, les vegades en les quals estar desperta feia mal tant que dormir era l'única manera de trobar alleujament.

I finalment, la certesa que no podia seguir així.

• - El dia que la meua mare em va trobar en el bany amb les nines obertes, la van portar a urgències quasi al mateix temps que a mi. No pel xoc, sinó perquè el seu cor no va poder suportar-lo. -Va deixar escapar un riure amarg-. Ironies de la vida. El meu intent va fallar, però quasi la mata a ella.

Va ser llavors quan la van obligar a anar a teràpia per primera vegada. No perquè algú realment creguera que l'ajudaria, sinó perquè era el que se suposava que havien de fer. Com si fora una malaltia que poguera curar-se amb un parell de sessions i pastilles.

• - No va funcionar -va admetre-. Tal vegada perquè mai vaig voler que funcionara. No confiava en la psiquiatra.

Em parlava com si llegira un guió, amb eixa condescendència disfressada d'empatia que només feia que em tancara més. Així que vaig fer el que millor sabia fer: vaig fingir. Li vaig dir el que volia escoltar, vaig fer les tasques que em va manar i, quan va creure que estava prou "millor", em van donar l'alta. El problema era que no estava millor. Només havia aprés a amagar-ho millor.Van passar els anys. Vaig aprendre a sobreviure, a construir una vida que semblava funcional. Vaig tindre relacions, vaig aconseguir un treball, vaig fer el que se suposava que havia de fer. Però el soroll mai va desaparéixer. Només es va adaptar. Va respirar profund, preparant la seua última confessió.

• - I llavors, fa unes setmanes, em vaig adonar que estava de nou en el mateix punt que quan tenia dèsset anys. Que la idea de desaparéixer havia tornat a semblar-me una solució. Va alçar la vista per primera vegada en el que li va semblar una eternitat.
  
  - Per això soc ací. La psiquiatra no va respondre de seguida. Els seus ulls no reflectien sorpresa ni judici, només una profunda comprensió.
  
  - Gràcies per compartir això amb mi -va dir finalment-. Sé que no és fàcil.
  
  - No ho és -va murmurar ella, i va sentir que un nus invisible en el seu pit s'afluixava a penes un poc.
  
  - Però ho ha fet de totes maneres. I això significa alguna cosa. No estava segura de què significava, però per primera vegada en molt de temps, va voler esbrinar-lo.