Capítol 1



Se sentia com si haguera retrocedit en el temps. Com si aquella freda habitació blanca, amb el seu escriptori impersonal, els diplomes penjats en la paret i la llum somorta filtrant-se a través de les persianes, l'haguera atrapada en un bucle. Era exactament igual a la primera vegada que havia travessat la porta d'un consultori psiquiàtric, arrossegada per la desesperació i eixe dolor que ningú més podia veure.



Llavors, com ara, ell no podia suportar el despullar-se anímic davant una desconeguda. Per fora estava estoica, el rostre inexpressiu que havia aprés a mostrar al món, però per dins alguna cosa l'estava desbordant. Una tempesta, on ment, ànima, i consciència es confabulaven, continuava devorant-la des d'endins.



—Ha passat temps des de la seua última visita —va dir la psiquiatra, trencant el silenci. Tenia una veu tranquil·la, com si calibrara cada paraula abans de dir-la. Els seus ulls clars, després de les ulleres senzilles, es van clavar en ella amb una mescla d'interés i paciència.



La pacient va assentir lleument, incapaç de trobar paraules. Havia passat temps, sí. Anys, de fet, des que es va prometre que mai tornaria a parlar amb ningú sobre el que sentia. Després de la seua primera experiència amb una altra psiquiatra, havia cregut que podia reconstruir-se sola, que el simple fet d'haver-lo confessat una vegada ja havia sigut suficient. Però ara era allí, de nou, asseguda en la vora d'una cadira massa còmoda per a ser real, amb tots els secrets donant-li tornades pel cap.



—No és ací perquè siga fàcil, veritat? —va continuar la psiquiatra en veure que no responia.



No, no era fàcil. Ni abans ni ara. Havia evitat tornar perquè obrir-se significava admetre que no podia amb això sola. Significava reconéixer que, malgrat tot el seu esforç, malgrat totes les estratègies de supervivència que havia construït al llarg dels anys, el dolor seguia ací, aguaitant.



—A vegades —va murmurar, amb la veu tan baixa que a penes es va escoltar a si mateixa— sent que mai es va anar.



La psiquiatra no va dir res al principi. Només va decantar lleugerament el cap, animant-la a seguir. Aquella pausa no la jutjava ni la pressionava. Era una invitació. I, sorprenentment, va funcionar.



—El dolor. Eixa… cosa. Sempre és ací. Fins i tot quan crec que ho he controlat. Ell torna. O potser mai s'ha anat, només ha aprés a amagar-se millor.



Parlar en veu alta va fer que se li fera fallida la veu. Va engolir saliva ràpidament, intentant reprimir el tremolor que sentia en el pit. No anava a plorar. No davant d'una desconeguda. No una altra vegada.



—Explique'm com és eixe dolor —*pidó la psiquiatra, amb suavitat.



Les paraules estaven atrapades en la seua gola. Podia descriure-ho amb mil imatges en la seua ment, però traduir-ho en frases coherents semblava impossible. Es va sentir estúpida. Vulnerable. I, no obstant això, després d'uns segons que van semblar eterns, va aconseguir articular alguna cosa.



—És… com si dins de mi hi haguera algo siempre brunzint, sempre movent-se. A vegades a penes ho note, però altres sent que no queda res més. Només eixe soroll.



La psiquiatra va prendre una nota ràpida en el seu quadern, encara que va mantindre els ulls en ella.



—Hi ha alguna cosa que desencadene eixe brunzit?



—No ho sé. Per què em passa? És que estic trencada? —va preguntar abruptament, amb un deixe de frustració en la seua veu. A vegades sentia que el problema era ella mateixa, que simplement estava defectuosa, que no hi havia capellà perquè no hi havia res a arreglar.



La psiquiatra va deixar el bolígraf i va entrellaçar les mans sobre la falda.



—Ningú està trencat. Però sí que crec que està patint. I que eixe sofriment pot entendre's i alleujar-se. Tal vegada no desapareixerà per complet, però podria trobar maneres de viure amb ell sense que la controle.



Va haver-hi un llarg silenci. Les paraules de la psiquiatra no eren precisament noves per a ella; havia escoltat variacions d'eixa frase abans. Però en eixe moment, alguna cosa en el seu to, en la seua manera de parlar, li va semblar distint. Menys assajat, més real.



—No vull que em controle més —va concloure. I en eixes paraules, encara que a penes perceptible, hi havia un indici d'alguna cosa que no havia sentit en molt de temps: esperança.



La psiquiatra va assentir lleument.



—Llavors comencem per ací. Hui, si vol, pot explicar-me què la va portar ací la primera vegada. O, si prefereix, podem parlar del que l'ha portada hui. Vosté decideix.



La pacient es va quedar mirant la taula que les separava. Decidir. Quina paraula tan simple i tan aterridora alhora. Però també era un regal. Per primera vegada en molt de temps, algú li donava el poder de triar. No ho sabia llavors, però eixe moment seria el principi d'una cosa distinta.