Els dies següents van ser molt complicats i intensos. Obrir-se a la doctora va ser com obrir una vella ferida i açò donava por i feia mal, però a poc a poc, Rocío va començar a entendre el seu dolor i a aprendre a entendre-ho per a controlar-ho. Ja no era només un pes insuportable, sinó una cosa que podia explorar, comprendre i, amb el temps, sanar.



Va començar teràpia regularment. Al principi, no li agradava gens. Sentia que tot continuava igual, que no hi havia avanços. Però un dia, després d’una sessió especialment intensa, es va adonar que havia soltat un pes enorme i va sentir que havia aprofitat aquella estona de temps. Un petit triomf que amb el temps seria cada vegada més gran.



Va començar a identificar les seues emocions, a posar-li nom al que sentia en comptes de deixar que la devorara. D’ara endavant, quan no es trobava bé no deixava que als seus sentiments fer-se amb el control. Va aprendre que la perfecció era una il·lusió, que no hi existia i que valia molt més ser autèntica i original que intentar complaure tothom perquè açò era impossible.



Va començar a parlar amb els seus pares i a tractar de fer-los comprendre el que sentia. Al principi va ser estrany. Ells no entenien del tot el que ella passava, però estaven disposats a escoltar-la. I això ho va canviar tot.



Un dia, la doctora li va proposar un exercici.



— Escriu una carta a la Rocío de nou anys. Digues-li el que t’haguera agradat escoltar en aquell moment. Aprofita per contar-li com estàs ara i tot el que has aconseguit. Ja voràs com te sents millor amb tu mateixa.



Rocío va pensar que era una ximpleria i que no anava a aconseguir res fent-ho, però aquella nit, en la intimitat de la seua habitació, va agafar un paper i un llapis i va començar a escriure.



“Estimada Rocío, sé que hui t’han fet mal, que creus que el que diuen de tu és cert i que has de ser perfecta per a tothom, però això no és cert. No ets ni massa ni massa poc, i açò és perfecte. Ets exactament qui has de ser i no has de canviar per ningú. No estàs sola. Has aconseguit moltíssimes coses bones. Ja controles les teues emocions i parles amb confiança amb els pares. Encara que ara parega que la tempesta mai acabarà i que no hi ha cap solució per al teu problema, et promet que un dia deixarà de ploure.”



Quan va acabar de llegir i de reflexionar les seues pròpies paraules, Rocío va plorar. Però no era un plor de desesperació com abans, era un plor de renaixement i alegria.



Amb el temps, va començar a entendre que la sanació no era un camí recte i fàcil, sinó un camí ple d’alts i baixos i amb molts obstacles. Va entendre que hi hauria dies dolents, però també dies bons. I que, sobretot, valia la pena continuar lluitant.



Un matí, es va mirar a l’espill i, per primera vegada en molt de temps, no va buscar defectes. Només es va veure a ella mateixa, i li agradava moltíssim. Veia una jove que havia sobreviscut a la tempesta i que, a poc a poc, estava aprenent a estimar-se. Se sentia molt orgullosa de tot el que havia aconseguit. Tot això, per a ella, ja era una victòria.