De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per a explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s'obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons al fet que el seu pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.



–Has trigat a venir.



Rocío, que així es deia la jove, es va mossegar el llavi amb força i va alçar la vista mirant fixament als ulls tranquils de la doctora. Malgrat l'indici de comprensió que va percebre en la seua veu i que quasi va fer que s'esfondrara, Rocío va mantenir la compostura, com feia sempre.



–Els meus pares em van obligar –va respondre Rocío, clavant-se les ungles en el palmell de les seues mans per a recordar-se a si mateixa que ella continuava tenint el control, o almenys això volia creure.



La doctora va assentir, fent que eixa resposta semblara suficient. Després va tirar una ràpida ullada a la pantalla del seu ordinador.



–Ells estan preocupats, però qui és ací ets tu. Com estàs?



La pregunta va arribar a Rocío com una dutxa d'aigua gelada. Una part d'ella volia cridar, explicar-li tot i suplicar-li a eixa dona la seua ajuda. Però l'altra, la més forta, la que li feia tancar-se a tot i a tots, va guanyar la batalla.



–Estic bé.



La doctora no es va sorprendre. Semblava acostumada a eixa resposta, a eixa frase que eixia de les boques dels seus pacients quasi automàticament. El silenci que els protegia i actuava com una closca.



–Bé. Llavors, si estàs bé, per què creus que els teus pares t'han portat ací?



Rocío es va sentir molesta. Sentia que allò era un parany, era obvi que la doctora ja sabia de què tractava la seua situació, per alguna cosa era psiquiatra. Va tractar de buscar una excusa ràpida per a evitar haver de respondre.



–Supose que estaran exagerant, com tots els pares.



La doctora va tornar a somriure amb tendresa.



–Pot ser que si. Però no és el mateix exagerar que tenir por, i els teus pares tenen por, Rocío.



La cama de Rocío va començar a tremolar més ràpid del normal. Allò també ho sabia, encara que odiava admetre-ho. Últimament havia vist la por en els ulls de la seua mare, la manera en què el seu pare la mirava com si poguera perdre-la en qualsevol moment, mai abans havia vist plorar al seu pare. Però això també l'enfadava. Sabia que no tenia sentit però no podia evitar-ho.



La doctora va esperar que Rocío pensara la seua resposta. Finalment, ella va respondre quasi en un murmuri, com si temera que les seues paraules, o més aviat la realitat, pogueren ferir-la.



–Això és perquè no entenen res.



–Tal vegada no –va admetre la doctora–. Però volen fer-ho, per això ets ací.



Rocío va sentir un nus en la gola. Això era veritat, i precisament per això es sentia mal. Perquè malgrat tot els seus pares volien entendre-la.



Rocío recordava perfectament la primera vegada que va sentir eixa sensació d'angoixa i por de ser rebutjada. Tenia nou anys, i en el col·legi havien de fer dos equips per a jugar. Van anar triant a cada xiquet fins que només quedava ella per triar. Hi havia una xiqueta que reia d'ella i com sempre va fer una de les seues bromes perquè els altres xiquet s'uniren a ella. Li va dir que si no estiguera tan grossa ella li hauria triat. Al principi, Rocío va intentar ignorar-la, però després d'això cada comentari deixava una marca, com una xicoteta ferida en la seua autoestima.



Amb el temps, les burles van passar del pati a l'aula, i després als corredors. No podia escapar. Va començar l'ESO en un nou institut, però encara així la seua ment ja estava plena de cicatrius que li van fer obsessionar-se amb tindre una bona imatge i complaure a tots els que li envoltaven.



Quan va complir dotze anys, es va descarregar TikTok i va començar la seua adolescència omplint la seua ment de vídeos de “influencers” que tenien una vida perfecta. Rocío va començar a controlar el que menjava. Va pensar que era una manera de tindre el control sobre alguna cosa en la seua vida. Volia que els altres li volgueren i va decidir intentar a semblar-se més a les famoses de les xarxes socials menjant menys i fent exercici. Però prompte es va obsessionar amb això i se li va anar de les mans. Cada vegada que havia de menjar sentia por. Se li venia al capdavant tot el que odiava de si mateixa.



Els anys van passar, de tant pensar que no era suficient per a ningú, Rocío va acabar creient-s'ho. Abans volia aprimar, però la seua obsessió va deixar de limitar-se només al físic. Sentia constantment un enuig i una frustració cap a si mateixa indescriptibles, que anaven molt més allà de voler un cos perfecte.



Rocío es va refugiar en els seus estudis, a ser la xica que tots volien que fora. Per als seus pares i professors, una estudiant excel·lent i exemplar. Per als seus amics, la que mai es perdia una quedada i deia que si a tot el que li proposaven.



Però la seua por al rebuig provocava que qualsevol gest d'una altra persona li fera pensar que estava fent alguna cosa malament. Llavors entrava en un d'eixos bucles infinits. S'enfadava, es mirava a l’espill i plorava, li costava respirar i havia d'asseure's, s'odiava. I el pitjor de tot és que no entenia perquè se sentia així.



Cada vegada que no treia la millor nota, que una amiga li mirava malament o que un professor li retreia alguna actitut, sentia la necessitat de castigar-se. Un dia va començar a autolesionar-se i per un instant va sentir un alleujament que feia molt de temps que no experimentava. Però va ser només per un instant. Després d'això va perdre el poc control que li quedava de la seua vida i a poc a poc va començar a apagar-se.