La doctora va observar amb atenció els moviments de Rocío, el tremolor de la seua cama, la

forma en què premia els punys, el pes del silenci que s’instal·lava en l’habitació. No tenia pressa.

Sabia que el dolor no es desfeia en un sol dia ni en una sola conversa. La seua experiència ho demostrava.



–Saps, Rocío? –va dir la doctora, trencant el silenci–. Quan estem en una tempesta, pensem que mai passarà. Això ens espanta, però has de saber que les tempestes no duren per sempre.



Rocío va alçar el cap. La metàfora li va sonar bonica, però també distant i improbable. Sobretot en el seu cas. Com podia creure que la seua tempesta acabaria, si cada dia es feia més fosca?



–I si aquesta no passa mai? –va murmurar.



La doctora va esbossar un somriure relaxant.



–Això és el que et fa creure el dolor. Però et promet que no és cert. I sé que és difícil de creure,

però deixa’m acompanyar-te fins que pugues veure-ho amb els teus propis ulls.



Rocío va apartar la mirada, dubtosa. Volia creure-li, però com podria confiar en algú si ni tan sols

confiava en ella mateixa? Això no obstant, no tenia res a perdre. Podia intentar-ho.



–Si et dic la veritat, no sé per on començar –va admetre, amb la veu trencada.

–Comença pel que sentes ara mateix. Sense filtres. El que digues açí només ho sabrem tu i jo.



Rocío va respirar profundament. Era la primera vegada en molt de temps que algú li demanava que parlara sense por de ser jutjada. Va tancar els ulls, sentint el cor colpejar-li el pit, i es va permetre fer allò que tant havia evitat: obrir-se.



–Estic cansada –va començar, i va notar com el nus en la gola es feia més fluix–. Cansada de fingir, de somriure quan per dins estic trencada. Cansada de sentir que mai sóc suficient, que sempre hi ha alguna cosa en mi que falla. Per més que intente ser perfecta és impossible.



La doctora va assentir amb suavitat, mostrant aquella empatia que era pròpia d’una bona psiquiatra.



–Això ha de ser esgotador.



Rocío va deixar anar una xicoteta rialla amarga.



–No t’imagines quant.



La doctora va inclinar el cos cap endavant, fent que la distància entre elles es reduïra.



–I si et diguera que el problema no ets tu, sinó tot el que has hagut de viure? Que les burles, la

pressió, la por al rebuig… tot això ha deixat una marca, però no defineix qui ets realment?



Rocío va sentir que alguna cosa dins d’ella s’afonava. Mai ningú li havia dit això. Sempre havia pensat que era defectuosa, que alguna cosa en ella estava mal des del principi, que tots eixos defectes eren part de la seua personalitat i que era la seua culpa sentir-se d’eixa manera.



–No sé si sé qui sóc sense tot això –va admetre.

La doctora va somriure amb comprensió.

–És normal. Quan portes tant de temps lluitant per encaixar, t’oblides de qui eres abans que

començara la batalla. Però et promet que podem trobar-ho juntes.



Rocío va dubtar un instant. Volia creure que hi havia una eixida, que realment podia viure sense

aquella càrrega, la psiquiatra parlava amb molta convicció. Però la por seguia allí. Tal volta ella

no era suficientment forta.



–I si no puc? I si no estic preparada?

–Pots –va respondre la doctora amb fermesa–. Però no sola. Necessites ajuda. I està molt bé demanar-la.



Rocío va abaixar la mirada. Sempre havia pensat que demanar ajuda era un signe de feblesa, però potser era tot el contrari. Potser, era un signe de intel·ligència i valentia. Després de tants anys lluitant sola, va adonarse que el veritable coratge era permetre’s ser ajudada.



–Per on comencem? –va preguntar, quasi en un murmuri.



La doctora va somriure, i en aquell moment Rocío va entendre que, per primera vegada en molt de temps, no estava sola en aquella tempesta.