—Papa, què fas aquí?

No em sortien les paraules per culpa de les llàgrimes, que em queien de manera descontrolada i venien acompanyades de sanglots. No havia vist mai el meu pare així. No entenia com collons podia estar aquí, plorant. Com que plorant? Plorant per què? Per totes les vegades que no ha expressat ni un bri d’emoció darrere aquella màscara de pedra que sempre porta?

Jo no entenc res.



—Papa! —crido perquè em miri d’una vegada—. No entenc què fas aquí. L’última vegada que ens vam veure em vas dir que no em volies tornar a veure la cara fins que no arreglés aquest merder.



—Jo... —sospira, encara agafant el meu nadó amb les dues mans i sanglotant com un nen petit. Semblava que, per més que buscava, no podia trobar les paraules per donar-me alguna mena d’explicació—. Té els teus ulls —diu finalment.



* * *

—Et dic que no! No tornaràs a trepitjar l’exterior d’aquesta casa fins que no reflexionis sobre el teu comportament i et disculpis amb la teva mare i amb mi.



—Però si només era a casa de la Clara...



—M’és igual amb qui estaves! Vas dir que tornaries a les set!

—Però, papa, que només són deu minuts més tard i...



—No vull sentir excuses barates!

—Però, papa!

—He dit que no vull sentir més excuses, joveneta! Estic cansat del teu comportament irresponsable!

—Mama... —miro la meva mare, intentant trobar als seus ulls una mica de complicitat, un bri de compassió per poder contenir les meves llàgrimes i no donar la satisfacció al meu pare de veure’m plorar.



Però la mare, indiferent, mira per la finestra, com si res d’allò l’afectés. Crec que em fa més mal el seu silenci que no pas un crit de ràbia. Tot això és culpa del papa; la té controlada i menjant de la seva mà.



Quan ja no aguanto més els crits del pare, faig mitja volta i marxo, deixant caure les meves llàgrimes lliurement.



Mentre pujo les escales cap a la meva habitació, em sembla sentir alguna cosa al menjador. Un murmuri llarg que vaig muntant fins que aconsegueixo crear una frase amb sentit:

—Ja era hora que la posessis al seu lloc. Jo, fins i tot, li hauria clavat una bufetada per espantar-la.



* * *

—Papa, no em canviïs de tema. A què ve aquest canvi d’opinió tan sobtat?

—Jo... és que... jo t’estimo molt, Laura.



—Doncs no has fet gaires esforços per demostrar-m’ho durant els anys, la veritat.



—Jo volia, però... —llavors fa una pausa, com si estigués retenint les paraules que em vol dir.



—Papa, què estàs dient? De veritat que no t’entenc. Que no te’n recordes del que em vas dir el dia que us vaig anunciar el meu embaràs?!

* * *

—Papa, mama, estic…

Ell alça una mà abans que pugui dir res més.



—No. No vull sentir-ho. No vull saber-ho —sembla que m’hagi llegit els pensaments.



—Però... papa, si us plau, deixa'm explicar...



—No, no, no, no. Ja t’ho vaig dir, que el músic aquest portaria problemes, i mira’t ara!

—Papa, el Roger té tanta culpa com jo. Però no es tracta de culpa…

—Que he dit que no vull sentir ni una paraula més.



Ni una paraula més.



Veient que el meu pare és un cas perdut, que no es pot raonar amb ell, busco la meva mare amb la mirada. Ella continua asseguda a la taula, immòbil, mirant-se les ungles. Ni tan sols aixeca la vista.



—Mama...



—Què? —diu sense mirar-me.



—Qualsevol cosa! Que em diguis que tot anirà bé! Que no estic sola! Que...



—No tens edat per tenir fills, Laura —m’interromp, calmada—. Però fes el que vulguis. Com sempre.



Com sempre.



—No et vull tornar a veure fins que no hagis arreglat tot aquest merder! Ja et val, filla! —és l’última aportació que fa el meu pare abans d’abandonar l’habitació i la conversa.



El papa es gira d’esquena i surt de la cuina, però, just abans, em sembla veure que té la cara vermella, com si estigués a punt de plorar. No m’ha mirat ni un segon més del necessari. La mare, però, es manté impassible, ara sí, amb el cap alt i no ocults rere les ungles.



Sense esperar ni un instant, per evitar estar a la mateixa habitació juntes sense ningú més, la mama s’aixeca i segueix el pare cap a l'habitació, com si la conversa mai hagués passat.



* * *

—Clar que me’n recordo. Clar que sí. Però quan el Roger m’ha trucat avui per donar-me la notícia, que ja havia nascut el nen, l’instint paternal que havia perdut durant els anys, per culpa de la teva mare, m’ha sortit com una explosió d’emocions i de llibertat. Com si tot el que havia sentit, tota la ràbia, tota la felicitat, tot l’amor, haguessin sortit disparats per una vàlvula sota pressió. Sense pensar-m’ho dues vegades i sense dir res a la senyora de la casa, he agafat el cotxe i he conduït directe a l’hospital.



El meu pare no diu res més. Només mira el nen amb els ulls plorosos, com si no s’ho pogués creure, com si volgués mantenir congelat aquell moment per sempre.



Potser, per primera vegada a la meva vida, veig el meu pare tal com és: un home que s'ha passat tota la seva vida reprimint-se, sense sentir, amagat darrere les normes i ordres que, ara, després de 20 anys, m’adono que potser venien de la meva mare.



Per un moment, em sembla que veig com podria haver estat ell, si la vida no l’hagués fet tan dur. Un home que podria estimar sense por, capaç de ser vulnerable sense sentir-ho com una derrota.



I el miro a ell, miro al meu fill, i amb els ulls plorosos, somric.



Fi.