Merda. Merda, merda, merda! Com és possible? Com pot ser? No. Ha de ser un fals positiu. En faré un altre.



Merda.



I ara què? Què faig? Ara no! Amb 19 anys no puc. Encara estic estudiant dret. La meva vida acaba de començar. Com he de ser responsable per començar-ne una altra?



Potser no és la pitjor cosa que em podria haver passat. Jo sempre he sabut que en un moment o altre seria mare, però no m’esperava que aquest dia arribaria ara. Soc molt jove. Molt jove. Això no sortia en els meus plans del futur més proper però si el destí m’ha posat això en el meu camí deu ser per alguna raó.



Va, Laura, tranquil·litzat, que no és la fi del món.



Però… el Roger. Com l’hi dic? Hòstia, el Roger. Quin mal de cap. Però l’hi he de dir. Ho ha de saber. Però i si no vol saber-ne res? I si diu que no vol que me’l quedi? No. Prou, estem parlant del Roger. El meu Roger. Ell no faria mai una cosa així.



L’única manera de saber com reaccionarà és plantar-me davant d’ell, comptar fins a tres, mirar-lo als ulls i dir-l’hi.



Amb el test encara agafat amb la mà dreta, el meu cor sembla que vulgui sortir-me del pit. Els meus ulls s'alcen per mirar-me al mirall. La meva mirada, amb les parpelles ben obertes, em mostra la por i inseguretat i amaga, alhora, un petit raig d’alegria i esperança.



Miro fixament aquells ulls verds i profunds que em retornen la mirada a través del reflex del mirall i, sense saber com, acabo davant de la porta del pis del Roger.



–Hola, amor! Quina sorpresa –exclama amb la seva innocència, sense saber que la seva vida està a punt de fer un gir de 180 graus.



Passo per la porta principal sense esperar que em convidi a passar. Això l’estranya i, ara, quan el torno a mirar, té una expressió facial completament diferent.



–Laura?



Un. Dos. Tres.



–Estic embarassada.



Silenci.



–Me n’acabo d’assabentar.



Silenci.



–Ja sé que som molt joves… però me'l quedaré.



Silenci.



–Sé que tu estàs molt enfeinat amb l’ESMUC…



Silenci.



Ja no aguanto més el seu silenci. M’estic imaginant el pitjor. Per què no diu res? Se li ha menjat la llengua el gat? Potser està encara en xoc. Però que digui alguna cosa ja! I si les meves sospites són certes? I si de veritat no es vol fer càrrec del nadó?!



–Clar, que si no vols fer-te’n càrrec…



–No! Vull dir sí! Vull dir que clar que sí que me'n vull fer càrrec.



Buffff!



Noto com els meus pulmons tornen a poder omplir-se d’aire sense cap impediment. S’inflen sense que el pit estigui sotmès a una pressió de mil elefants ballant sardanes damunt meu.



No sé si estic alleujada o temorosa, potser una barreja de les dues coses. El que sé segur és que ja no em sento sola.



Per fi sembla que el Roger torna a la realitat i segueix amb el seu discurs:



–Jo t’estimo molt, Laura, i per res del món et deixaria sola amb una cosa així. De fet, em sap greu si mai t’he donat raons per pensar que no et faria costat en una situació com aquesta. Només és que no m’esperava que amb vint anys seria pare, i si t’he de dir la veritat, estic acollonit, però no em puc ni imaginar la por que deus estar passant tu també.



–La veritat és que estic tremolant dels nervis.



–Normal, amor meu…



–Jo també t’estimo molt. –Ara els meus ulls no estan secs com el desert a causa de l’ansietat. Ara es comencen a omplir de llàgrimes salades que es van acumulant a la vora dels ulls, que intenten retenir-les.



A l’instant, sense pensar-s’ho dues vegades, es llança cap a mi i m’embolica amb els seus braços amb dolçor i, per un petit moment, sento que el temps s’atura i tots els noranta-nou problemes que em ronden pel cap desapareixen com neu amb la calor. Ara, em deixo anar. Ara, em permeto no tenir-ho tot controlat, abandonar-me als seus braços i deixar lliures les meves llàgrimes sense pensar en el que vindrà.



Tot torna a la realitat amb una pregunta que he estat evitant des que el test ha sortit positiu:



–Els ho has dit, als teus pares?