Després de vint hores de part, jo estava completament, destrossada i esgotada, és a dir, no estava per a bestieses. Mai hauria pogut imaginar, ni en els meus somnis més inversemblants, que la porta de la meva habitació d’hospital s’obriria per deixar entrar el meu pare. Però el que em va impactar més, va ser veure com les llàgrimes salades dels seus ulls queien sense parar mentre contemplava el seu net acabat de néixer. El pare que mai es deixava mostrar com era de veritat. El pare que no es donava la llibertat de sentir el que ell sentia. El pare, aquell home que sempre semblava tenir la raó, com si el que deia fos indiscutible i ningú podia contradir-lo. El pare que em va fer deixar la música i estudiar a la universitat per convertir-me en advocada, tot i que els meus somnis anaven en una altra direcció. El pare alt, robust i amb una veu profunda que ressonava com un campanar, més tradicional que els versos d’un vell refrany.



Quan tenia sis anys vaig demanar als meus pares si em podien comprar una guitarra, perquè el meu somni era ser músic i tocar en aquell teatre tan gran que vaig veure a l’estiu a aquella ciutat on vam anar de vacances. Però sabeu què va passar? El meu pare va fer una mirada a la meva mare i em va dir que no em podien comprar una guitarra, que jo no estava feta per tocar música i a sobre, em va dir que tocar la guitarra era de nens, no de nenes.



Però què s’ha pensat?!



Òbviament, per a una nena de sis anys, que et digui el teu propi pare que no tens prou capacitats per fer una cosa que et fa molta il·lusió, et trenca l’ànima i el cor. Per no opinar sobre el comentari sexista que va deixar anar allà mateix, així com si res. D’aquesta segona part no em vaig adonar fins més tard, quan vaig començar a relacionar-me amb gent amb famílies més modernes i no tan tancades de ment.



Des d’aquell moment, vaig decidir que quan tingués suficients diners per comprar-me una guitarra ho faria i demostraria a mon pare que sí que soc prou bona per aprendre a tocar un instrument. És a dir, que quan vaig fer setze anys, vaig agafar tots els meus diners ben estalviats i vaig anar a comprar la guitarra més barata que vaig trobar a la botiga de música del poble.



Després d’un mes tocant d’amagat, vaig descobrir que de veritat tenia un do per a la música. O sigui que vaig seguir tocant fins que, després de mig any, vaig anar a buscar més gent amb qui compartir aquesta passió. Vaig trobar un grup de músics del mateix estil que jo i em van acollir amb els braços oberts. Un d’ells em va cridar l’atenció i vam connectar al moment. Era el Roger, un noi molt alegre i amb les coses clares, tot el contrari de la Laura de setze anys.



Tres mesos més tard, l’amo del bar de la cantonada ens va demanar si podíem anar a tocar per a ells aquella nit. Estàvem tan contents que quasi ens quedem sense veu de tant cridar i celebrar-ho. L’únic problema era que necessitàvem autorització dels pares i els meus no sabien ni que tenia una guitarra.



Acabava d’arribar a casa, estava davant de la porta d’entrada i l’únic en què podia pensar, després de tot l’esforç que havia fet, era com collons reaccionaria el meu pare. Però, entre els records, en va sorgir un que era dels únics bons moments que havia compartit amb el meu pare: un dia em va dir que si tenia por de fer alguna cosa, havia de comptar fins a tres i actuar sense dubtar, sense deixar que el pensament m’aturés. Així que vaig tancar els ulls un moment i vaig deixar que el cor bategués amb força. Un. Dos. Tres. Vaig obrir la porta i vaig entrar.



No gastaré pàgines explicant exactament com va anar. Resumidament, diré que mons pares es van quedar de pasta de moniato. Després d’uns moments de silenci per processar el que els havia dit, mon pare va buscar la mare amb la mirada i després, amb els ulls envermellits, em va dir que no em firmaria cap autorització.



Jo, com a bona adolescent en plena etapa de rebel·lió, quan la lluna estava a dalt del cel, una hora abans del concert, vaig agafar la meva estimada guitarra i, de puntetes, un peu rere l’altre, intentant no fer soroll, vaig anar cap a la porta de sortida. Passant de llarg la porta del menjador, el cor em va fer una volta. Allà estava mon pare. Per sort, semblava estar somiant amb els angelets i vaig seguir el meu recorregut.



Aquella nit vaig saber el que era sentir-se viva. Els focus il·luminant-me la cara, els altaveus vibrants al meu voltant i les meves mans a les cordes de la guitarra fent sonar cada nota com si fossin una extensió del meu cos.



Quan vam acabar i vaig mirar per primera vegada el públic amb atenció, vaig veure una figura tapada fins dalt de tot amb un barret marró molt familiar. Em va semblar estrany, tenint en compte la calor que feia dins d’aquell petit local.



Quan vaig arribar a casa, vaig deixar la meva jaqueta al penja-robes amb la màxima discreció per no despertar ningú i, de sobte, vaig caure per què m’era tan familiar aquell barret marró.