Capítol3

La Joana va sortir de casa aquella tarda, sentint com si el seu cor pesés un munt de tones, però tot i així, alguna cosa li feia sentir-se una mica millor. Els seus passos, encara una mica lents, la portaven cap a fora, a l'aire lliure, a un lloc on les coses potser no serien tan complicades. La veritat és que no sabia ben bé on anava, només volia sortir, respirar i escapar de tot el que la feia sentir malament. El cel estava mig cobert de núvols, i tot es veia gris, però per algun motiu, la Joana va pensar que potser aquell dia no estava tan malament. Almenys podia caminar sense sentir que cada pas li feia mal.

Caminava pels carrers sense cap destí clar, només deixant que les sabates fessin soroll al paviment, pensant en tot el que passava pel seu cap. Els carrers eren com un laberint, i ella mateixa estava atrapada en el seu propi laberint de pensaments. "Alguna vegada sortiré d'aquesta foscor?", es preguntava. No ho sabia, però es va dir que potser si seguia caminant, alguna cosa millor podria passar. Va continuar endavant, a poc a poc, sense saber a on anava, només seguint el ritme de les seves passes i intentant no pensar massa.

–Al cap de força temps, va arribar a un parc.

Era petit, però molt tranquil, i les fulles caigudes dels arbres feien una mena de catifa daurada sobre el terra. Va seure en un banc, sense saber què més fer. Va respirar profundament, deixant que l'aire fresc li acariciés la cara. A la distància, podia escoltar nens jugant, i de sobte es va sentir estranyament sola, però també una mica connectada amb el món. Com si, tot i el dolor, tot seguís endavant, i ella, d'alguna manera, també formés part d'aquesta continuïtat.

Va tancar els ulls per uns segons, i va deixar que la calma l'envoltés, però just quan estava a punt de perdre's en aquell moment de pau, va sentir una veu familiar que la cridava:—Joana?

Va obrir els ulls i, en veure qui era, va sentir una sensació de reconeixement i alleujament. Era la Clara, la seva amiga, que l’observava amb una mirada preocupada però també plena de tendresa. La Clara es va asseure al seu costat sense dir gairebé res, només oferint-li la seva companyia. Per la Joana, això ja era suficient.

—Com estàs? —va preguntar la Clara, amb la seva veu calmada i tranquil·la.

La Joana va mirar al terra, no sabia què dir. De fet, no sabia com es sentia. "Bé"? Aquesta paraula no tenia sentit en aquell moment.—No ho sé, Clara —va respondre, sentint que la veu se li trencava—. Només... no sé què fer.

La Clara la va mirar amb comprensió i empatia. No li va preguntar què havia passat, ni va intentar que li expliqués els detalls. Sabia que a vegades el que la gent vol és simplement ser escoltada, sense haver de parlar de tot el que els passa pel cap.Està bé no saber-ho tot de cop —va dir la Clara amb un somriure amable—.

A vegades, només has de deixar que el temps et porti. No cal trobar totes les respostes ara mateix.

Les paraules de la Clara van fer que la Joana se sentís una mica millor. Va respirar profundament i va mirar el parc, veient la gent que passejava i els nens jugant. Una mica de melancolia la va envair, però també va pensar que potser ella també podia arribar a ser feliç, encara que ara li semblés impossible.

—No sé com sortir d’això, Clara. Em sento tan perduda.

La Clara va somriure suaument i va posar la mà sobre la de la Joana. La seva mà era calenta, segura, com una promesa que no estava sola.

—No et demanaré que ho sàpigues ara mateix —va dir la Clara, amb els ulls brillants d'amistat—. Però estic aquí, Joana. Quan estiguis llesta, estaré al teu costat, passi el que passi.

Per primera vegada en molt de temps, la Joana va sentir una mica de calma. Podia veure que no estava sola, que encara hi havia algú que la cuidava. Això la va fer sentir més lleugera, com si una petita llum hagués començat a brillar dins seu.

Va començar a parlar, una mica tímida al principi, però de seguida va sentir que podia explicar-li les seves pors, les seves inseguretats, i fins i tot els somnis que s’havien fet petits pel dolor. Va parlar de la ruptura i de com aquell dolor la feia sentir tan vulnerable.

—Em fa por ser vulnerable, Clara —va dir amb els ulls plens de llàgrimes—. Em fa por que em tornin a fer mal.

La Clara va somriure amb tendresa i va apretar una mica més la seva mà.

—Tots tenim por, Joana. Però la vulnerabilitat no és una debilitat, és una força. Ens fa humans. I tot i que hi haurà gent que et farà mal, també hi haurà aquells que t’estimen i et cuidaran, com jo. Tu no ets el teu dolor, no ets la teva por.

–Les paraules de Clara van ser com una espurna dins de la Joana. Va sentir que una mica de llum començava a sortir dins seu, com si la Joana antiga, la que somreia sense por, encara estigués allà. Potser encara quedava una mica d'aquella Joana que podia somriure.

–Mentre el sol es ponia darrere de les muntanyes, la Joana va pensar que potser, després de tot, podria començar de nou. No sabia quan, ni com, però sentia que el camí estava començant a ser menys fosc. Amb la Clara al seu costat, va començar a caminar de nou, sabent que la recuperació no seria fàcil, però sentint que el camí podia començar.

–I així, amb el cor una mica més lleuger, la Joana va decidir que aniria a poc a poc. Potser un dia tornaria a somriure, com abans. Però de moment, no estava sola.