Capítol 1

-La porta es va tancar de cop. Na Joana es va quedar sola al mig de l’habitació, sense saber què fer. El cor li batejava molt fort i les mans li tremolaven. No volia plorar, però les llàgrimes començaven a sortir sense que ella ho pogués evitar. Es va asseure a terra i va mirar el terra amb els ulls plens de dolor. Se sentia trencada, com si alguna cosa molt important hagués desaparegut d’un cop.

Per què m’ha dit això? es preguntava, Per què em fa això?

-Es va posar les mans al cap. Havia estat tan dolenta, tan cruel! I ella, què havia fet? No era culpa seva! No, no ho podia acceptar. Com podia ser que algú li fes això sabent com la feriria? El "miserable", li va dir. Si ho pensava bé, ell ja sabia quines eren les seves pors, els seus records, les coses que més li feien mal. I les va fer servir contra ella, com si fos un joc. Ho havia fet per fer-la sentir malament, per fer-li entendre que no podia escapar de les seves pròpies debilitats.

-La Joana va aixecar els ulls i va mirar per la finestra. Fora, el cel estava gris, cobert de núvols. Ni el temps volia ser amable amb ella. No podia deixar de pensar en tot el que havia passat en els últims mesos. Per què tot s’havia tornat tan difícil? Per què tot havia acabat així?

-Va caminar fins a la finestra i va posar les mans al vidre fred. Els pensaments li ballaven al cap com una remor que no s'aturava mai. Els records de les coses bones ja feia temps que s’havien esborrat, i el que quedava eren només crits, insults i malentenduts. Es sentia sola, tancada en aquell món que ja no reconeixia. La porta estava tancada i ella no sabia si volia obrir-la. No volia sortir, però tampoc volia quedar-se allí. No volia sentir tot aquest dolor al cor.

-La Joana va caminar pel terra de l’habitació. Va agafar un llibre de sobre la taula i el va obrir sense saber què llegia. Les paraules no tenien sentit. El llibre estava ple de coses que no podia entendre, igual que el món al voltant seu. Volia cridar, però ni tan sols sabia què dir. Les llàgrimes li seguien caient, però no podia deixar-ho. No sabia què més fer.

De sobte, va pensar en la seva mare. Era l'única que a vegades la feia sentir millor, però no volia preocupar-la. Ni tan sols sabia com explicar-li el que estava passant. Volia amagar-ho tot, com sempre feia, però aquell dolor era massa gran per guardar-lo dins.

Va mirar per la finestra una altra vegada. Veia els arbres movent-se pel vent, les fulles caient lentament. Tot seguia igual a fora, però a dins seu tot estava en silenci. Els minuts passaven, però ella seguia atrapada en aquell moment. Es va asseure de nou al terra, com si l’habitació volgués engolir-la, i va començar a plorar més fort.

Desitjava que tot passés ràpidament, que tot tornés a ser com abans. Però sabia que no podia escapar d’aquell dolor. El pit li cremava i sentia que alguna cosa s’havia trencat dins d’ella. El cop havia estat massa fort. Però de sobte, una petita veu dins seu li va dir que no podia deixar-se vèncer. Que tot i que no sabia com, hauria de trobar una manera de seguir endavant. Potser no ara, potser no avui, però algun dia ho aconseguiria.

Va mirar el terra. Aquella foscor no duraria per sempre. Alguna cosa dins seu li deia que, encara que ara no ho veia, un dia tornaria a somriure. Perquè fins i tot quan tot sembla perdut, sempre hi ha una petita llum que brilla en algun lloc.